Joan Mateo era catedràtic de la Facultat d’Educació de la UB i membre del Consell Escolar de Catalunya durant els anys que es va tramitar la llei. Posteriorment, amb Irene Rigau com a consellera, Mateo va ser secretari de Polítiques Educatives (2013-2015). Abans havia presidit el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, càrrec que va tornar a ocupar fins al 2021.
Quinze anys després de la LEC, quin balanç en fa? Sisplau, no se centri únicament en els aspectes negatius.
El balanç és positiu. Només cal revisar la llei per veure que 15 anys després està bàsicament vigent. Va ser una proposta molt avançada i ha resistit molt bé el pas del temps, cal només actualitzar algun apartat. Però els principis i les bases del seu desplegament són encara vàlides.
¿Considera que s’hauria d’obrir el meló d’una nova llei que doni resposta als nous reptes que té avui el sistema educatiu o opina que la LEC és un marc normatiu encara amb molta vigència?
La llei va ser el resultat d’un gran acord entre els partits i aquest és el seu màxim valor. Avui en dia no seria possible acordar-la. A l’Estat espanyol s’han promulgat vuit lleis d’educació en poc més d’una dècada, cap s’ha dut a terme plenament, la qual cosa és una veritable vergonya.
Les lleis necessiten un temps de maduració i és aconsellable actualitzar-les en aquells aspectes que els canvis socials i educatius aconsellen, però sense desestructurar els principis de fons. La qualitat d’una llei rau en la sensatesa de les seves propostes, la seva capacitat de donar respostes a les necessitats educatives, el necessari consens al voltant de la seva promulgació i la voluntat del col·lectiu per desenvolupar-la. La majoria fracassen perquè manca algun o diversos d’aquests aspectes.
De la LEC el que molta gent té clar és que estableix un termini de vuit anys per assolir el 6% del PIB en educació, un percentatge del qual encara estem lluny fins i tot amb els càlculs que inclouen els pressupostos d’universitats i municipis. S’ho explica?
No hi ha explicació racional, excepte les penúries econòmiques que, finalment, sempre es paguen amb restriccions educatives i actuacions socials. Els governs no acaben d’entendre la importància de l’educació. A nivell internacional (els dos darrers informes de la UNESCO ho corroboren) hi ha la convicció que l’educació ha entrat en un canvi total de paradigma i que en deu anys serà una altra cosa que cal definir i que constituirà el nucli dur responsable del desenvolupament humà, social, tècnic i econòmic.
Cal reubicar-la i és necessari esmerçar no tan sols més recursos econòmics sinó també de capital humà, les millors ments han d’apostar per interessar-se per l’educació. L’educació ja no és únicament un tema dels professionals de l’educació o de les administracions educatives, cal capitalitzar tota la societat civil, les entitats econòmiques i l’entorn per tal de trobar respostes als nous reptes. I això és urgent.
En una altra ordre de coses, el 6% és molt necessari, però també cal reflexionar sobre com s’aplica. No pot ser únicament per donar satisfacció a uns o altres. Cal racionalitzar al màxim la seva aplicació. Repasseu algunes actuacions i veureu que és el que volem dir.
¿Faria marxa enrere respecte a algun aspecte o concepte o nomenclatura modificada per la LEC i recuperaria el que hi havia abans?
En absolut, la LEC va suposar un canvi abismal respecte de la llei anterior, per modernitat, sensatesa i com va identificar i encarar les necessitats del moment i tot amb la mirada posada a 20 anys.
No hem aconseguit empoderar realment les direccions, quan tothom accepta que són la clau de la qualitat del sistema
A parer seu, quin altre aspecte de la LEC no s’ha desenvolupat prou?
La LEC, entre altres factors, pivotava inicialment sobre tres eixos fonamentals: 1) l’autonomia dels centres; 2) la professionalització de les direccions; 3) el desenvolupament d’un model avaluatiu integral (sistema, centres i professorat), de caràcter proactiu i dinàmic i que facilités la millora educativa, la carrera docent i la qualitat global del sistema.
Posteriorment, i a mesura que es confeccionava, van sorgir aspectes molt interessants que es varen afegir. El més impactant va ser l’elaboració del concepte “Servei d’educació de Catalunya”, que va donar una solució a la dicotomia escola pública-privada. Totes són un servei educatiu, el que varia és la identitat de l’ens que les gestiona.
Això va ser un avenç espectacular. Així, la UNESCO, en el seu darrer informe, assenyala expressament la importància del compromís i l’aportació de la societat civil juntament amb les administracions per poder donar resposta eficient i ràpida a l’urgent i necessari canvi de paradigma educatiu. Cal l’esforç i el compromís de tots per fer evolucionar radicalment l’hàbitat educatiu.
Evidentment, aquests aspectes han estat grans titulars, però no s’han desenvolupat satisfactòriament. Hi ha encara un gran camí per recórrer.
I quin s’ha desenvolupat en un sentit contrari o esbiaixat respecte al que s’havia acordat?
El problema no és que s’hagi agafat un camí esbiaixat, sinó que la inoperància s’ha generalitzat i juntament amb la indiferència han dificultat l’aplicació o fins i tot han provocat l’abandonament dels propòsits i orientacions inicials. A tall d’exemple, un element cabdal era el de desenvolupar l’autonomia dels centres, el que ha passat de veritat és que una normativa exageradament intervencionista, la manca de recursos i la incapacitat de decidir sobre les pròpies necessitats del centre han portat a direccions molt burocratitzades i no hem aconseguit realment empoderar-les, quan tothom accepta que són la peça clau de la qualitat del sistema.
Hi ha alguna posició que en aquells moments defensava i que ara no defensaria o ho faria amb diferents matisos?
Hi va haver una certa covardia en alguns aspectes. Al meu entendre, no vam tenir prou capacitat de demanar universalitzar l’ensenyament des dels dos als divuit anys. Quinze anys després ens queixem de la dificultat d’integració d’alguns col·lectius a la cultura i la societat catalana. Als dos anys és quan s’estructura la llengua, recordem que fins als sis no hi ha normativa del 25%; per tant, és el moment d’actuar de forma intensa, però lúdica, en l’adquisició profunda de la llengua.
Per altra banda, dels 16 als 18 es produeixen els primers passos a la professionalització, clau per a la integració social i també els convertim en anys selectius i no gratuïts, en comptes de convertir-los en els anys cabdals per desenvolupar la necessitat d’entendre la formació com un fenomen a desenvolupar al llarg de tota la vida i la seva importància com a element d’integració social. Amb la qual cosa ja podem imaginar el seu efecte sobre els col·lectius més vulnerables.
Recordi’ns alguna anècdota dels anys que va durar la tramitació de la llei.
M’expliquen els parlamentaris que van participar en els debats que aquests s’allargaven fins a altes hores de la matinada. Conseqüentment, es van generalitzar els sopars conjunts. Expliquen que van servir per crear “bon rotllo” i que cal dir que molts acords es van aplanar durant aquells moments.
Hi va haver una certa covardia en alguns aspectes: no vam tenir prou capacitat de demanar universalitzar l’ensenyament dels dos als divuit anys
