Opinió

El noi de l’andana

Estic a l’estació de Vic esperant el tren que m’ha de portar a Barcelona. Un noi se m’acosta i em pregunta amb el mòbil a la mà no sé ben bé què dels horaris. I acabem rient: amb la RENFE, però, no se sap mai.

Li pregunto quants anys té: Disset, respon. Com el meu net. També alt com ell i prim, parents d’en Bufa. Ell em demana quants anys tinc jo. Setanta-cinc acabats de fer, dic, i ell riu i m’enganya: no ho sembla. Què estudies? Continuo amb l’interrogatori. Segon de batxillerat. El social. I com et va? Molts exàmens, però bastant bé, llevat de les mates. Un clàssic, el consolo. L’assignatura que més em costava, li explico, era la física. Renoi, no entenia gairebé res. Ell riu i aleshores li comento que des dels 18 anys em dedico al món de l’educació. Mestre de primària. Obre els ulls com plats sopers, uns ulls negres i molt vius. Òndia, quina sorpresa! I de lectures com aneu. Ell torna a somriure, de fet sempre està somrient, es descriu com un lector, però de segons quins llibres. Com tothom, responc jo. He de trobar el llibre, diu, i em posa un exemple: m’agrada molt Carlos Ruiz Zafón, sobretot “Marina”. Aleshores li explico que un dia vaig parlar amb en Zafón. De veritat? Sí, de veritat, un dia només. No he llegit “Marina”, però ho faré perquè tu me’l recomanes. Li comento que jo també escric. Més de vuitanta llibres publicats, m’interessa la literatura i el cinema. Llegir és molt important, sentencio. I ell diu que sí, que té profes que també li diuen, però que detesta omplir sempre fitxes de lectura. No feu debats sobre què esteu llegint? No, gairebé mai. Ara estem llegint un llibre molt complicat: “La casa de Bernarda Alba”. Un Lorca, dic jo, i ell diu sí, és bo però em costa molt entendre’l. Però segur que els comentaris amb la colla de la classe i amb el professor o professora t’ajudaran. Però en fem pocs, sempre fitxes. I jo rondino per dins: com reduir la didàctica de la literatura a l’exercici d`omplir unes fitxes que sempre sonen igual. Llegir és important, et dono la raó, fa que descobreixis coses noves i que escriguis millor, sobretot perquè adquireixes  més vocabulari i fas menys faltes d’ortografia. Saps, oi, em pregunta, que a la sele fer faltes baixarà la nota? Sí, ho he llegit. I què en penses tu? Home, s’ha d’escriure bé, però si per un accent perds nota… I ho deixa penjat, no acaba la frase. I jo li dic: a tu t’hauria agradat que les persones que decideixen aquestes coses us preguntessin a vosaltres com ho veieu? Obre encara més aquells ulls immensos i respon amb contundència: això no ho faran, mai ens pregunten res. Home, matiso, mai mai no, però… No goso reconèixer que té raó. No deixis de llegir, malgrat et costi, insisteixo, no et rendeixis, hi ha molts llibres que t‘esperen. Arribem a l’estació on ell ha de baixar i penso: ja és mala pata que per un dia que desitjo que la RENFE tingui algun problema avui va com una seda.

No deixis de llegir, malgrat et costi, insisteixo, no et rendeixis, hi ha molts llibres que t‘esperen

M’ha agradat molt parlar amb tu. Agafes aquest tren sovint? No, ben poques vegades però quan vingui a Vic miraré si per casualitat et trobo. M’ha agradat  també molt la conversa que hem tingut, se m’ha fet curta. Per cert, com et dius? Em diu el  nom i  no el puc retenir. Vaig néixer al Marroc, però visc a Catalunya des dels 4 anys. Primer a Manresa, ara a Vic. I tu com et dius? Jaume.

M’estreny la mà i baixa a l’andana consultant el mòbil.

Ben poques vegades preguntem als nostres nois i noies, nens i nenes com veuen les escoles, els instituts, el sistema educatiu… Veus importantíssimes, les seves, perquè sobretot són ells i elles qui ens gaudeixen o ens pateixen. Ho fem tot per ells i per elles però sense escoltar les seves veus.

Bona sort, noi alt i prim parent d’en Bufa. Molta bona sort i a veure si la fortuna et somriu com somrius tu i una altra tarda et trobo i podem  continuar conversant.