Hi ha un consens força generalitzat d’actors públics i privats (organitzacions com ara l’OCDE o UNESCO, autoritats educatives d’àmbit internacional i nacional, fundacions privades amb interessos en educació…) en què la formació del professorat, de primària i en particular de secundària, és clau per tenir una escola de qualitat, inclusiva, que asseguri la igualtat d’oportunitats i que desenvolupi les habilitats i competències de tot l’alumnat. A l’hora de dissenyar, i de finançar, aquesta formació, però, és quan surten les contradiccions i les incoherències.
Ja fa 15 anys que es va fer obligatori cursar un màster habilitador per poder exercir de docent en l’ensenyament secundari, un màster que venia a cobrir les deficiències del CAP (Curs d’Aptitud Pedagògica) i que s’ha anat consolidant malgrat les dificultats administratives, la manca d’inversió per part dels departaments d’educació i d’universitats i algunes disputes internes entre universitats. Però en els darrers mesos han aparegut notícies que fan referència al màster que ens han preocupat enormement, i que són un indicador d’un procés de devaluació de la formació inicial del professorat que pot portar, al nostre entendre, a una davallada de la qualitat de tot el sistema.
La primera notícia, no per recent inesperada, és que una quarta part dels títols de màster (insistim en el caràcter “habilitador”) han estat atorgats per universitats privades virtuals. És sabut que existeix una forta demanda per fer el màster, demanda que no pot cobrir l’oferta pública, i amb un perfil de persones que no poden dedicar-se a temps complet a la seva formació. Però la conseqüència és una progressiva privatització i mercantilització de la formació inicial, i una progressiva lògica de “client-proveïdor” que situa bona part de l’alumnat com a client que busca la millor “oferta”, i amb uns costos molt elevats que es tradueixen en una inversió a recuperar al més aviat possible. A més, tenim seriosos dubtes de què la formació teòrica i sobretot la pràctica tinguin uns estàndards de qualitat comparables a la formació proporcionada per les universitats públiques.
Hi ha una progressiva privatització i mercantilització de la formació inicial
La segona notícia és que la falta de personal docent ha fet que algunes comunitats, Catalunya entre elles, hagin rebaixat els requisits per accedir a la docència, com ara estar en possessió del títol (tornem a insistir “habilitador”) del màster. Això sí, amb el compromís de què en un període de temps el tinguin, cosa que reforça la demanda de la formació virtual, perquè difícilment és compatible l’exercici de la docència amb la formació a temps complet d’un màster. L’oferta per part de la UOC ha estat una forma de donar resposta a aquesta problemàtica, a preu públic i en català, però clarament insuficient. En aquest cas, cal denunciar la manca de planificació del Departament d’Educació, que pot preveure algunes coses a l’avançada, com ara la jubilació del personal docent.
Tot plegat fa que es mantingui i fins i tot es reforci la idea que “qualsevol” persona amb un títol de grau d’especialitat ja és vàlida per ensenyar en un centre de secundària. Aquesta idea encara està molt present en l’alumnat del màster, i sovint escoltem queixes sobre l’excessiva càrrega de treball, el preu de la matrícula o l’obligatorietat d’assistir a classe. Però hi ha un percentatge de l’alumnat, que no hem quantificat, però que tenim la impressió que ha anat creixent des que el màster es va iniciar, que tenen molt clar que necessiten una formació potent per respondre als reptes d’una escola i una societat molt complexes. Que necessiten dominar molt bé els continguts de la seva àrea de coneixement. Que necessiten dominar les teories i les metodologies d’ensenyament-aprenentatge. Que saben que la tasca docent no és un ofici artesà i individual sinó que és un ofici que requereix professionalitat i treball en equip. Que saben que una de les funcions fonamentals d’aquest ofici és l’acompanyament d’adolescents i joves en el seu trànsit cap a l’ensenyament superior, el mercat de treball i la vida adulta. Que saben que no és el mateix ensenyar en un barri de classe benestant que en un barri popular, i que cal desenvolupar estratègies individuals i col·lectives per assegurar la igualtat d’oportunitats i evitar la segregació escolar, en definitiva, per construir una escola inclusiva. Totes aquestes competències són les que difícilment s’assoleixen en màsters devaluats o s’assoleixen de forma molt més lenta i amb molts errors només a partir de la pràctica.
La tasca docent no és un ofici artesà i individual sinó que és un ofici que requereix professionalitat i treball en equip
Per redreçar la situació caldria actuar en diferents àmbits i direccions. En primer lloc, des de les universitats cal que fem autocrítica, hem de saber transmetre la necessitat d’assolir les competències necessàries per exercir de docent i hem de saber-ho fer de forma coherent, en la metodologia, en la coordinació entre professorat (quantes vegades diem que cal treballar en equip i no prediquem amb l’exemple…) i en la valorització dels aprenentatges. Un camí d’èxit és aprofundir la connexió entre els coneixements teòrics i l’estada de pràctiques als centres de secundària.
Per descomptat les autoritats educatives haurien de fer molt més, des de tenir controls de qualitat més efectius fins a augmentar les places de màster a les universitats públiques, fins a proporcionar incentius potents al professorat que encara no té el títol de màster. I si cal augmentar l’oferta de formació no presencial, que sigui amb rigor acadèmic i no com un mecanisme per abaratir els costos de la formació.
Finalment, les pròpies persones, joves en la seva majoria, que es plantegen accedir a l’ensenyament secundari, haurien de fer una reflexió seriosa sobre el que significa la professió docent, no estaria de més que es llegissin el codi ètic, i potser que a alguna assignatura del grau els orientessin sobre els reptes que té la professió. Com diu el codi ètic, per ser un bon docent és necessari el compromís per l’alumnat, el compromís amb el coneixement, el compromís amb la societat, i el compromís amb la pròpia professió.
Aquesta informació ha estat elaborada per:
Rafael Merino, Universitat Autònoma de Barcelona
Marina Elias, Universitat de Barcelona
Montserrat Palma, Universitat de Girona
Cristina Tudela, Universitat Politècnica de Catalunya
Lorena Becerril, Universitat Oberta de Catalunya
Susanna Arànega, Universitat de Barcelona
Grup interuniversitari de millora del mòdul genèric del Màster de Formació del Professorat de Secundària
