Cada cop robem més temps d’infantesa als nostres nens i nenes. I ho fem en primera persona del plural, ja que som els adults qui construïm el seu context, qui determinem les variables del que volen i desitgen. Es podria defensar que tot és producte de l’atrafegada vida que els proletaris i proletàries ens ha tocat viure, que la projectem sobre les criatures i que, al cap i a la fi, és una altra derivada del capitalisme voraç de què formem part. Però la “societat” no és un concepte impersonal i genèric (com s’acostuma a fer servir per a desentendre’s dels afers que requereixen reflexions complexes); la societat som nosaltres. I aquest “nosaltres” inclou (o hauria d’incloure) la infància com a subjecte de ple dret. Concretant, sobretot trobem dues vies paral·leles per les quals l’adultocentrisme es projecta en els infants, amb més o menys consciència per part nostra: l’equívoca equiparació de maduresa i adultesa i la privació de recursos culturalment infantils.
La primera parteix del concepte usualment erroni amb què definim la maduresa a la infància, ja que prenem el mot en termes absoluts i no relatius. L’associem de forma gairebé exclusiva als hàbits de conducta i rutines funcionals, aquelles que qualsevol ciutadà hauria d’entendre com a bàsiques per al dia a dia d’obligacions individuals i interaccions correctes amb l’entorn i, sobretot, amb la resta de persones. Tothom pot estar d’acord en el fet que la creixent autonomia del nen o nena en aquests mencionats mínims és crucial per al seu bon desenvolupament mental i interpersonal (i, per tant, per al seu procés maduratiu). Però limitar la nostra idea de maduresa a aquests fets sol derivar, per similitud i de forma gradual, a associar les “conductes adultes” a la maduresa en termes absoluts, com si abastessin la seva totalitat, quan són només una ínfima fracció de tot allò que engloba. Fins i tot pot esdevenir un error, ja que és habitual que es tracti de comportaments purament mimètics o recompensistes, sense cap mínim enteniment o comprensió de per què s’està actuant així.
Davant d’aquest objectiu (induït) del nen o nena per a esdevenir adult, precisament per aquesta manca de maduresa (la qual se li suposa per l’associació errònia d’aquestes conductes adultes imitades) és incapaç de discernir, en nombroses ocasions, entre allò que pertany al món adult i allò que forma part del seu. Per exemple, i parlant sempre des d’un punt de vista vivencial, el nen o nena pensa que ha de deixar de jugar perquè així esdevindrà adult, tindrà l’aprovació del col·lectiu major d’edat i serà “millor”, “més complet”. Es podrien posar dotzenes d’exemples de fonts detonants d’aquest fenomen, gairebé totes estretament relacionades amb el consum de publicitat inapropiada i subjacent a què es veu abocat l’infant durant llargs períodes de la seva infància, els judicis de valor de familiars i coneguts i, en general, tots els inputs que acaben calant en l’imaginari i el subconscient de la criatura. Per tant, el nen o nena acaba associant amb la maduresa la roba, el llenguatge vulgar o ser un usuari actiu a les xarxes socials (entre d’altres), acostumant a deixar de banda la capacitat reflexiva, la cultura general, l’empatia, les destreses artístiques, la interrelació de conceptes, la gestió de la frustració, l’acceptació de la complexitat, etc. Conductes i habilitats que són fonamentals en el desenvolupament maduratiu d’un individu i, valgui el “misterwonderfulisme”, per a esdevenir una bona persona, íntegra i conscient dels entrellats d’aquella informació que rep.
Deixeu de dir als vostres nens i nenes que ja no tenen edat per a jugar a nines, per escoltar i cantar cançonetes infantils, per fer pallassades, per emmarranar-se
La segona via adultocentrificadora (ja em perdonareu les paraulotes), aquesta privació de recursos i estímuls associats a les edats primerenques que comentava, es projecta d’una manera més activa des de l’adult cap a l’infant i, per tant, hi tenim més marge de maniobra. Els espectacles infantils (concerts de cançons populars i animació) en general en són un clar exemple, on hom observa com nens i nenes d’entre nou i dotze anys reaccionen de formes absolutament antitètiques: uns ballant, gaudint del que escolten i festejant al màxim, i els altres amb certs aires de superioritat, d’impostació d’adultesa, autoconvencent-se que allò ja no és per a ells i elles. I l’esdeveniment d’aquest fet, també extrapolable a la tria de la roba, les joguines, les expressions verbals i físiques, etc., depèn en la seva pràctica totalitat dels estímuls rebuts per l’infant “ja crescudet”, de com hagi anat construint la seva personalitat i autoconcepte. Com mencionava abans, n’hi ha que són inherents a l’entorn i sistema social on creix, però, per molt que actuem per impuls o bagatge cultural, això no ens eximeix de la responsabilitat que tenim envers els nostres fills i filles o educands. Som els seus referents en allò que veiem i en allò que ens passa per alt, que no ens n’oblidem.
A risc de caure en el proselitisme, deixeu de dir als vostres nens i nenes que ja no tenen edat per a jugar a nines, per escoltar i cantar cançonetes infantils, per fer pallassades, per emmarranar-se, per pintar fantasies, per ballar, per disfressar-se. Ans al contrari: uniu-vos-hi, aprofundiu-hi, parleu-ne. Animeu-los a mantenir viu el vessant infantil que ningú hauríem de perdre: les ganes per aprendre, jugar, conèixer, fer el ruc, sorprendre’s o emocionar-se. Negueu explícitament i raonada l’esmolat discurs que els arribi sobre què haurien de ser, fer o sentir pel simple fet de tenir l’edat que tenen. Però també feu valdre la maduresa que mostren quan ataquen un problema amb vocació resolutiva, quan ploren perquè entenen la pena d’un altre, quan perseveren més del que fins aleshores eren capaços de fer, quan trien amb criteri, quan discriminen amb precisió els moments de serenitat dels de disbauxa, quan comprenen la importància de les normes de convivència o en discrepen des de l’ètica. Així és com entendran, tot i que encara no sàpiguen explicar-ho, què vol dir ser madur/a, i quines estreteses guarda el fet de ser-ho amb l’adultesa, així com el desdibuixat (i reflexivament meravellós) llindar entre el significat de “créixer” que ens és donat verticalment i el que entén el “jo” de cadascú, intel·lectualment cultivat i contextual.
Gràcies als nens i nenes que em mostreu dia a dia què vol dir ser el que sou, què és realment la maduresa, i quan preciosa és la simbiosi d’ambdós per a la mirada adulta.
