D’una banda, s’ha destacat el poder i l’eficàcia dels algoritmes per captar, encarrilar i retenir la nostra atenció, per oferir-nos sobretot allò que han deduït que ens interessa o encurioseix i, alhora, per generar mirades més aviat superficials i ràpides als textos, imatges i vídeos que ens proposen, per suscitar dispersions a través de les múltiples connexions i enllaços que ens ofereixen i desincentivar les lectures més reposades, intenses i reflexives.
Vist des de l’òptica educativa està clar que aquest fet té conseqüències: si dediquem la major part del nostre temps al que ja coneixem, al que ens atrau i agrada, voldrà dir que un munt de coses que ignorem quedarà fora del nostre abast. Però justament el currículum escolar i el sistema educatiu en el seu conjunt el que pretenen és obrir portes i finestres, portar-nos més enllà del nostre petit món, bastit de l’experiència familiar i comunitària, oferir alternatives i visions contrastades, també pel fet de conviure, dialogar i jugar amb companys i docents que han viscut experiències personals i realitats diferents, posar en crisi les pròpies certeses. La rapidesa, la simplificació, la disseminació, tenen l’avantatge de l’acumulació d’informacions i dades, que moltes vegades arriben en brut, sense filtres, sense temps material per a poder-les processar, organitzar i avaluar, passos necessaris per convertir la informació en coneixement.
En un escrit de 1968 (“Consideracions entorn de l’acte d’estudiar”), Paulo Freire feia un seguit d’afirmacions enormement suggerents i pertinents sobre la lectura i l’estudi: Estudiar no és consumir idees, diu, sinó crear-les i recrear-les; és establir un diàleg amb l’autor del text; és també pensar la pràctica. La comprensió d’un text exigeix un treball pacient per part dels qui se senten problematitzats pel seu contingut; no és un regal que no demani cap esforç; no sempre els textos s’entreguen fàcilment als lectors, sovint suposen un desafiament. En definitiva, estudiar un text implica penetració crítica, sensibilitat aguda, inquietud intel·lectual, predisposició a la recerca…
Alguns analistes consideren que l’addicció a les pantalles i a les xarxes socials té conseqüències molt negatives sobre el desenvolupament d’infants i joves. Michel Desmurget, per exemple, a “La fàbrica del cretí digital” afirma sense embuts que la sobreexposició a les pantalles provoca canvis profunds que afectaran tant la cognició com la percepció i les activitats quotidianes: reducció de les capacitats d’aprenentatge i memòria, dèficit d’atenció, hiperactivitat, menor desenvolupament del llenguatge, dificultats de comunicació, ansietat, depressions, obsessions…
La capacitat d’atenció i concentració es pot activar i entrenar malgrat l’abundor d’estímuls i seduccions, virtuals o analògics
En contrast amb aquesta visió més aviat apocalíptica, sembla oportú mostrar també que la capacitat d’atenció i concentració es pot activar i entrenar malgrat l’abundor d’estímuls i seduccions, virtuals o analògics, tant se val, si aconseguim motivar i captar l’interès de les persones, si som capaços de crear un ambient propici per a l’estudi, el treball i el benestar, sense caure ni en sobreactuacions ni sofisticacions estranyes.
Les narracions: estic segur que molts de nosaltres, pares, mares, educadors, docents… hem tingut ocasió de comprovar com petits i grans poden quedar literalment abduïts el temps que faci falta davant d’un conte, d’una explicació, d’una xafarderia, d’un esdeveniment, un film, una sèrie, una obra d’art, un paisatge… ben exposats, ben modulats, amb els seus conflictes, els seus personatges. reptes, sorpreses i girs. Tinc una neta de 8 anys que no es cansa de demanar històries inventades, llargues si pot ser, que comencin i acabin, tant abans d’anar a dormir com quan anem a comprar o tot passejant… La capacitat d’estar atents, sense cap mena de dubte, no ha pas desaparegut.
L’obra ben feta: en Pep es guanya la vida fent de fuster, un treballador amatent de la seva feina que també conrea les arts i, de tant en tant, fa performances. Una d’elles, que titula “Cadira”, consisteix en fer una cadira a partir d’un tronc de castanyer, sense utilitzar ni electricitat, ni claus, ni instruments de mesura. Una hora i tres quarts dura l’actuació. Sense músiques ni il·luminacions estranyes, sense res que destorbi. Només els cops de les maces, el xiulet del filaberquí, el zumzeig del xerrac, la presència del cavall, la suor de l’artesà, el silenci dels espectadors, alguns dels quals nois i noies d’entre 8 i 12 anys, més atents que ningú; només alguns comentaris a cau d’orella…
Com han escrit Laura Fontán i Enric Prats (“Un altre elogi de l’escola”), l’escola, l’institut, és el lloc ideal per exalçar l’atenció, l’espai més adient per entrenar-la i fer-la servir, per mostrar com n’és d’útil i productiva. Per diversos motius: perquè posa distància amb allò conegut, amb allò immediat, amb les aparences, i ens obre a mons llunyans en el temps i l’espai, a experiències i experiments practicats amb tecnologies a vegades simples, a vegades complexes. Perquè ens obliga a gratar, a preguntar-nos el perquè i el com, a contrastar solucions i estratègies, a penetrar i arribar al fons de les coses. Perquè ens ajuda a reconèixer i valorar el que és valuós, el que val la pena, el que transcendeix. Perquè exigeix seleccionar alguns elements i estímuls entre la multitud dels possibles i a focalitzar l’activitat mental només en un o alguns d’ells. Una estratègia contra la banalitat, la vacuïtat i la irrellevància.
Parlen d’entrenar aquest acte físic i mental que anomenem atenció, que demana esforç i voluntat, paciència i perseverança, valors que contrasten amb alguns dels que avui estan tant de moda: el tantsemenfotisme, l’apatia, les presses, la indolència, la desgana… Ensenyar, entre altres coses, vol dir adreçar l’atenció dels aprenents vers allò que la societat i els seus representats, els docents, consideren valuós i necessari per tenir una cultura bàsica que els permeti seguir aprenent al llarg de la vida, per practicar determinades tècniques i procediments que els facilitaran la feina, per planificar maneres d’actuar i d’expressar-se; en definitiva, per fer-se grans.
Les pantalles, les xarxes socials, no haurien de ser un impediment, ni una excusa, per seguir practicant i entrenant l’atenció. Tots hi sortiríem guanyant!
