“Com et sents? Què necessites?”—li va preguntar en Ricard, sota la mirada sorpresa i esperançada de la noia, un cop van seure el primer dia per a conversar a l’institut. Ella li va respondre que no se’n recordava del darrer cop que li havien preguntat com estava. La màgia va néixer entre tots dos a partir d’aquell moment: en Ricard va ajudar-la a obrir-se, expressar la seva angoixa i compartir el patiment que sentia en la soledat de la seva habitació.
Les trucades de la Mercè a una altra noia que no sortia pràcticament de la seva habitació van fer-li sentir que importava i no era invisible. D’anar al centre a conversar amb ella va acabar assistint-hi tots els dies, tornant-se a il·lusionar amb el fet de continuar estudiant i preparant-se per a la vida.
Una nena d’onze anys que es mostrava trista i aïllada del grup va trobar a l’espai que li oferia la Cristina un lloc segur on expressar les seves emocions, així com els pensaments suïcides que havien aparegut. Va començar a confiar en les seves capacitats de relació i això li va permetre llençar-se a participar a classe, crear vincles d’amistat i sentir-se vista i estimada.
Una noia, la gran de cinc germans de qui prenia cura, se sentia invisible i sense vincle amb els seus pares. El seu lloc segur havia estat sempre l’escola, però a l’institut va deixar de sentir aquesta seguretat i va deixar d’anar-hi. Sentir-se recolzada per la Diana va ajudar-la a posar paraules al pensament recurrent de voler morir-se i a tornar a confiar en ella i el món.
Com una nena de sisè, la qual faltava a l’escola per romandre a casa ajudant en la cura dels germans petits. Amb l’acompanyament de l’Alba va poder expressar el seu desig d’estudiar, malgrat el pes de la seva cultura i el mandat familiar.
Un noi de dotze anys també es quedava a casa amb la seva mare mentre ella prenia cura del pare, malalt de càncer. Obligat a ocupar un rol que no li tocava, el noi no aconseguia entrar a l’habitació on era el seu pare moribund, tal era l’enuig, revolta i por continguts en un silenci difícil de trencar, ple d’angoixa. No faltava a l’institut, però, quan en Pedro venia a veure’l i escoltar-lo en el seu silenci.
Quan el pare del noi va morir, en Pedro plorava també. I jo en aquell moment sentia que acompanyava la tristesa de qui tanta tristesa i dol estava sostenint i acompanyant.
El mateix quan va morir, aquesta vegada de cop, el pare d’una nena de primària ben fràgil, a qui la Laura ajudava a expressar el que sentia, sostenir la seva angoixa i sentir-se acompanyada.
Un nen de deu anys, patidor en silenci, el trencava sovint amb rebequeries fortes, darrere de les quals es va constatar el greu maltractament que patia dels seus pares, a causa de les seves addiccions. La presència d’en Fran li va donar la seguretat i confiança que no sentia a casa seva. Després de passar per un CRAE i anar a viure amb la seva germana, va acabar la primària amb una actitud positiva, agraït i content. Un cas en què el patiment silenciós es va transformar en alegria per a ell i per a tots els que, com en Fran, el van estimar molt en moments ben difícils.
Una altra noia, amb por dels pares pel seu maltractament físic i psicològic, agraïa l’espai d’escolta que l’Iris li oferia a l’institut perquè representava un refugi on podia tornar a creure en ella i el món.
Un noi peruà, que malviu amb la seva família en una petita habitació, mostrava dificultats de convivència a l’institut, per la ràbia que sentia. La vinculació amb la Raquel li va permetre anar deixant sortir tota la desesperança que s’amagava darrere aquell «soroll» que feia per sentir-se vist.
En tots aquests casos hi havia darrere una carència afectiva, molt baixa autoestima i un gran sentiment de soledat i d’indignitat
Com un altre noi que no aconseguia mantenir-se dins la classe i sovint provocava que el traguessin fora; o un altre, a qui havien expulsat en diverses ocasions i s’hi havia acabat desvinculant; o una noia, sense límits a casa quant a horaris i ús del mòbil, que havia perdut els vincles a l’institut i es relacionava a través del conflicte… En tots aquests casos hi havia darrere una carència afectiva, molt baixa autoestima i un gran sentiment de soledat i d’indignitat. La presència i escolta de la Sònia, en Pedro i l’Eli, respectivament, els va ajudar a traspassar aquest sentiment i guanyar confiança per tornar-se a vincular amb l’institut o almenys la motivació de continuar estudiant.
L’acompanyament de l’Andrea a un noi transgènere va alleugerar el seu sentiment de soledat en una etapa de canvis, situacions i emocions desbordants.
També, en el cas del noi que va començar un procés de canvi de gènere per a satisfer el desig de la seva mare. Sentir-se escoltat el va ajudar a confiar en ell i contactar amb el que volia.
No sempre, però, hi ha hagut un «final feliç»…
A una mare que patia leucèmia li van comunicar que no podia continuar el tractament. Agraïa ara encara més el suport de la Mercè, a ella i als seus fills; el pare se sentia sense forces de sostenir la situació. Tot i que l’escola va continuar molt implicada en l’acompanyament aquesta família, la tristesa va embargar a aquesta mare i els seus fills en acomiadar-se de la Mercè.
En un barri socioeconòmic molt baix, una altra mare també li demanava ajuda per comunicar als seus tres fills que aviat aniria a presó per una condemna de 16 anys per assassinat. El pare: 8 anys.
Del noi, sempre desitjós de parlar amb l’Iris a l’institut i que d’un dia per l’altre va desaparèixer amb la seva família, no es va tornar a saber res més, fet que va generar llàgrimes de pura impotència.
Com les que va provocar aquella noia que, com tantes altres, verbalitzava a l’Eli el seu desig de morir i s’autolesionava contínuament.
O la noia a qui la Vero va intentar treure del carrer.
O la que confessava a l’Eva les pallisses que rebia dels pares.
O aquell que esperava ansiosament per parlar amb en Jordi i abocar en ell el seu desànim.
O la noia que plorava per la situació de desnonament a qui estava abocada amb la seva família…
O les que han presenciat violència de gènere, patit violència vicària o abusos sexuals, amb pares allunyats o a la presó.
Són alguns exemples de les històries que en els darrers tres anys hem acompanyat des de la UAO, oferint un espai d’escolta al malestar d’infants, joves i famílies vulnerables.
Situacions de patiment sovint difícils d’acompanyar per part de les meves companyes i companys d’equip. Com per a mi mateixa també ho va ser sovint sostenir l’angoixa de qui tanta angoixa sostenia.
I les que hem trobat són només una petita mostra de tantes altres, arreu.
La UAO deixa una empremta important: l’experiència i constatació del regal que esdevé un temps setmanal de presència i escolta perquè infants i adolescents sentin reconeixement, validació i afecte dins d’escoles i instituts, sobretot per a qui el centre esdevé l’únic espai segur, un refugi on poder vincular, comunicar-se i rebre una mirada que els dignifiqui.
Una mirada d’afecte és en si mateixa poderosa
Un espai d’escolta per recuperar la confiança i alegria perdudes sovint, per guanyar esperança davant la por i el dolor que hi ha darrere del seu soroll o del seu silenci.
Un soroll a vegades fort, d’altres molt fort, proporcional a la seva angoixa. Soroll com a intent desesperat de canalitzar el malestar pel “sense sentit” que tan sovint impregna ja la seva curta vida.
Un silenci que crida l’atenció, que talla l’ànima… Sovint la imatge que fa dir amb satisfacció «Que bé que es porta» és la màscara d’un patiment silenciós.
Un espai d’escolta a les famílies, que en molts casos no poden fer més i agraeixen sempre el suport.
És important fer un acompanyament respectuós i proper a l’alumnat, vetllant pel seu benestar físic, mental i emocional, clau de l’èxit educatiu i llavor d’una educació més integradora i humana, una “educació amb el cor” per a una societat i un món millor.
“Això és una utopia si no tenim més recursos”, es diu sovint. És una carència real, tot i no ser la principal barrera. La clau és la mirada, l’escolta i el nostre espai intern per a acollir els i les alumnes. No cal una hora, si no la tenim. Una mirada d’afecte és en si mateixa poderosa. I l’escolta, després de preguntar, mirant als ulls i amb curiositat de saber: «Com et sents? Què necessites?»
