Fa uns quants anys, alguns centres educatius catalans, sobretot instituts, es van veure sacsejats per una notícia sorprenent: aquell home que es deia Enric Marco que havia vingut a explicar-los la part de la seva vida que va passar en un camp de concentració alemany, el camp de Flossenbürg, era un impostor. No era un supervivent dels camps de concentració i d’extermini que el règim criminal de Hitler va anar escampant per diferents llocs d’Europa, però ho explicava tan bé que convencia tothom. O gairebé.
Segons m’han dit professors i professores que conec i que van convidar en Marco a parlar a les seves classes, els nois, les noies i el mateix professorat havien sofert una gran decepció. Si sobre fets tan greus podem mentir, ja no ens podem creure res, seria una bona síntesi del que sentien. Emocions en carn viva per una estafa.
Un altre sector sorprès va ser la colla de l’Amical Mauthausen perquè l’Enric era el president d’aquesta entitat que encara intenta mantenir la memòria d’aquells temps tan plens de crueltat i d’ignomínia. Una feina absolutament lloable.
Jo vaig conèixer l’Enric asseguts a diverses taules rodones parlant de l’Escola Pública. Ell representava les famílies i jo les escoles. Però mai m’havia explicat res de tot això en aquestes activitats fins que un dia, en una fira d’entitats que organitzava SOS Racisme, me’l vaig trobar en una taula de l’Amical. El vaig anar a saludar i quan li vaig demanar que com era que representava aquesta entitat em va fer el relat de la seva experiència. Vaig quedar impressionat. Tenia un relat magnífic, d’una gran solidesa i ell el sabia narrar amb aquell convenciment que només tens quan parles d’allò que has viscut en primera persona. Allò de “ho vaig veure amb els meus propis ulls”. Ell deia una gran veritat, però era un gran mentider. Magnífica paradoxa.
Convé no confondre ni perdre mai de vista qui ens explica el que estem escoltant o veient i quins interessos estan en joc
Ara just s’ha estrenat la pel·lícula “Marco”, dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño i interpretada, entre d’altres, per aquest immens actor que es diu Eduard Fernández.
El personatge i la persona d’en Marco -mort fa uns quants anys- han tornat a l’actualitat.
Javier Cercas ja va escriure un llibre sobre ell que es diu “L’Impostor” i Maria Barbal va novel·lar el tema de la història en el llibre “En la pell de l’altre”.
He pensat que aquesta història -que estava condemnada a convertir-se en una pel·lícula que no deixarà a ningú indiferent- ens pot servir per comentar a les aules alguns temes que d’alguna manera estan presents en el currículum. Intentaré anunciar-ne alguns:
— Què vol dir “dir la veritat” i què vol dir “mentir”.
— Sempre hem de dir la veritat? En quines ocasions podem o hem de mentir?
— Quina diferència hi ha entre memòria -autobiografia- o història? En Marco es va saber descobert perquè un historiador, Benito Bermejo, va començar a estirar fils que no lligaven.
—La mentida es pot arribar a premiar? Què passa en el cas dels espies?
—Un mentider pot dir la veritat?
—Quina diferència hi ha entre construir un relat en primera persona o triar un altre punt de vista?
— Quines exigències ha de tenir un documental si el comparem amb una novel·la històrica?
— Què significa adoptar un determinat punt de vista en una narració?
— Podem jutjar un mentider patològic?
— Podem exigir o esperar que una persona mati el personatge que ha creat? Superman pot destruir Clark Kent o a l’inrevés? Dalí pot fer miques el seu personatge?
— Podem mirar cap a un altre costat quan algú que estimem ens està mentint o en tenim algunes sospites?
— Podem sentir empatia davant d’un entabanador?
— Què passa en les ments de les persones que responen amb el silenci o amb molt poques paraules quan se’ls demana què feien quan…
(Per exemple, respondre la incomoditat d’una pregunta com aquesta: què fem quan veiem les atrocitats a Gaza?)
I podria continuar la llista perquè el tema dona per molt. Només vull acabar dient que tots tenim alguna cosa que intentem amagar o construïm un relat que ens deixa bé davant dels altres i de la nostra consciència. Si tota la gent de la meva generació que respon que va estar al maig francès aixecant llambordes per descobrir el mar fos veritat en podríem omplir molts trens i avions!
Tots tenim alguna cosa que intentem amagar o construïm un relat que ens deixa bé davant dels altres
I una experiència personal. Durant la meva etapa de servei militar vaig fer un amic d’aquells que duren els mesos de la mili. Tres mesos de campament. A les estones lliures sempre anàvem junts a passejar o a la cantina i parlàvem de tot. Quan faltaven dos dies per anar al nostre destí definitiu, que no va coincidir, em va confessar que havia format part del SIM, el servei militar amb l’encàrrec d’espiar i denunciar si veia que es parlava d’alguna cosa que pogués tenir un interès delictiu, delictiu en aquells dies quan el dictador encara estava present.
Ell em va assegurar que en el meu cas no havia dit res, cosa gens estranya perquè jo no podia presumir de tenir una vida clandestina digna de ser narrada. Jo no li vaig preguntar res més, sobretot quan ell em va dir que aquesta galdosa missió era una obligació a la qual no podia dir que no i que li havia tocat a ell com em podia haver tocat a mi.
Les nostres vides es van separar i mai més hem sabut res l’un de l’altre.
La veritat, la mentida, la literatura, la memòria i les evidències que ens aporta la història, el relat i la seva força, la persona i el personatge, estan situades al mateix taulell i convé no confondre-les ni perdre mai de vista qui ens explica el que estem escoltant o veient i quins interessos estan en joc.
Tornem a la pel·lícula. Una magnífica obra cinematogràfica que us recomano sense cap mena de limitació. Us ho dic de veritat, de veritat de la bona.
