Diversos pobles originaris d’Abya Yala tenen cosmovisions on s’entén la casa com a territori. En aquesta concepció s’hi inclou l’espai on la persona dorm, però també on es comparteix, l’espai on es cultiva la terra i la ment, els elements naturals que donen cabuda i cohesió al conjunt de la vida: el riu, el bosc, la muntanya… I inclou els éssers vius, humans i no humans. També els éssers que han traspassat, però que han format part de la construcció de la vida i, malgrat ser morts, encara hi tenen un paper important. Casa és, en darrer terme, vida.
Encara que nosaltres tinguem una altra mirada del que és la casa, potser més reduïda, segueix essent un terme clau per a la comprensió de la nostra existència: per nosaltres és un projecte vital indiscutible. Tant, que ha resistit l’intent de mutació “epistemològica” que el neoliberalisme ha volgut imposar associant la “casa” a un bé de mercat, com si es tractés exclusivament d’una estructura d’argila i formigó.
És a casa on cuinem, on somriem, on hem de resoldre nombrosos conflictes, on llegim, on patim i exercim violències, on descansem, on compartim, on estudiem, on mengem… On creixem i forgem part important de la nostra identitat, en especial en el període d’infantesa, d’adolescència i de joventut.
L’habitatge esdevé un dret paraigua davant la pobresa i la precarietat
Venim d’aquesta consciència col·lectiva i, per això, existeix nombrosa legislació que protegeix el dret a la vida, travessant habitatge i infància: des dels drets humans, als drets dels infants, fins a la mateixa Constitució espanyola, així com resolucions del Tribunal Suprem assenyalant aquest factor de protecció.
L’habitatge esdevé un dret paraigua davant la pobresa i la precarietat, com ho és la protecció del trencalòs o del linx ibèric davant l’antropocentrisme del territori.
És un eix vertebrador que s’interrelaciona amb molts altres d’indispensables, com ara el dret a subministraments bàsics, el confort tèrmic o l’alimentació saludable, entre d’altres.
I parlem d’aquests elements vitals, ja que les condicions materials són elements imprescindibles, que no exclusius, perquè es doni el procés d’aprenentatge.
L’infant que es troba sota una situació d’emergència d’habitatge o de pobresa energètica, com ho és la Leila de Salt o el Pablo del Raval de Badalona, és alumnat amb una afectació greu del seu estat d’ànim, amb una (auto)percepció de la seva salut dolenta, que pateix un grau d’angoixa considerable. Li manca una seguretat estructural que el bloqueja, que l’aïlla i que no li permet avançar ni construir perquè tot pot caure en qualsevol moment.
L’escola mira de ser espai d’acollida, espai de seguretat, un espai de compensació, un espai d’inclusió, on facilitar creixements i aprenentatges, però l’escola no és una esfera independent i aïllada del seu entorn. No pot donar resposta, d’una forma exclusiva, als problemes socials.
De l’ABC a l’OCDE: el canvi de paradigma
L’OCDE, amb la seva política i la seva imposició de competències bàsiques i de proves de revisió competencials i competitives, ha aconseguit controlar i dirigir el debat educatiu allà on li ha convingut. Cada any, moltes direccions dels centres educatius es tornen boges tot fent l’impossible per obtenir bones puntuacions a les proves, mentre els mitjans de comunicació carreguen grans titulars sobre la base d’aquests resultats. I el govern de torn corre darrere a fer grans anuncis d’expertesa per abordar-ho.
Uns i altres acabem donant legitimitat a un sistema d’avaluació concret, sense qüestionar-lo ni analitzar-lo: tots parlem de PISA, però ningú no parlem del pis!
Si no analitzem el currículum (i el currículum ocult) no fem de l’educació una eina de transformació social
I no parlar del conjunt de determinants socials, culturals, econòmics i materials és fer-se trampes al solitari. Perquè si no tenim un sistema protector dels drets bàsics per a la nostra infància i adolescència, que reconegui i compensi les diferents condicions socioeconòmiques, no tindrem inclusió. Perquè si no analitzem el currículum (i el currículum ocult) no fem de l’educació una eina de transformació social.
En un moment en què els discursos de l’odi prenen força i s’acarnissen amb els col·lectius minoritzats, la cultura de la segregació es justifica amb un pervers cercle viciós:
L’alumnat, com el Moha de Reu,s que és nouvingut, i la Lucía de la Seu de Lleida, que no ho és, però desproveïts d’unes dignes condicions materials, són segregats a un entorn excloent que no considera la seva situació socioeconòmica, resta sense acompanyament ni suport educatiu adequat que minimitzi les diferències i, finalment, són culpabilitzats del mal rendiment escolar propi i del grup.
I cal sinceritat, el sistema educatiu té dèficits, també, en aquesta mirada.
Hem consolidat la doble xarxa, amb uns concerts econòmics que havien de ser puntuals i amb un percentatge exageradament inadmissible d’escoles privades amb concert. Tot plegat, un factor essencial de la segregació escolar.
Dins la pública també hem promocionat el corporativisme i la competitivitat entre centres assumint els mateixos valors de mercat amb els que juga l’escola privada, mercantilitzant les inscripcions i l’alumnat. I alhora, hem proclamat la República de la inclusió sense posar els recursos necessaris… Una irresponsabilitat política imperdonable que genera tensions i l’augment del discurs reaccionari de l’exclusió. La cadena de l’odi, el racisme i l’aporofòbia funcionen perfectament en aquest context en què tenim segregació escolar i municipis excloents: on no es dona la convivència amb la diferència, o es dona des de la por i la desconfiança. Extrema dreta?
Abaixem els preus dels lloguers, abaixem les ràtios a les aules
Què necessitem societat i escola com a condició prèvia per poder desenvolupar vides més riques, més plenes i més felices? Quin és el pas previ per poder abordar les desigualtats? Condicions materials. Les administracions han de deixar de fer anuncis maximalistes i mediàtics, i han d’intervenir el mercat privat.
Les àrees d’habitatge i d’educació tenen molts paral·lelismes i, de fet, ambdues parteixen del dret, però se’n fa negoci.
Cal expropiar l’habitatge dels grans tenidors com cal suspendre els concerts econòmics de l’escola privada, cal regular el preu de l’habitatge com cal forçar la implicació en la matrícula viva de les escoles privades concertades, cal abaixar els preus dels lloguers perquè siguin accessibles com cal abaixar la ràtio de les aules per poder atendre l’alumnat.
Cal regular el preu de l’habitatge com cal forçar la implicació en la matrícula viva de les escoles privades concertades
Neixen esperances que obren camí: les docents i el personal educatiu de Salt s’organitzen conjuntament amb les famílies per dir “Prou desnonaments!”. Ens pregunten: En un entorn on el 63% de les famílies no poden accedir a un lloguer mitjà, amb 1.800 habitatges del parc immobiliari segrestats per fons voltor i moltes famílies sense subministraments bàsics (especialment l’aigua), qui és capaç de desenvolupar processos d’aprenentatge en l’àmbit escolar?
Ens cal l’empatia de la Nuri, del Jordi i dels Docents 17190 pel dret a l’habitatge, l’empatia del Pep i de Badalona Acull, la força de la Carme i el sindicat de llogateres a Reus i el compromís d’en Gil i la PAH de Lleida.
Si ens empassem el discurs del poder, mai no ens podrem deslliurar de les injustícies i seguirem sense pau. I ni en Pau ni ningú podrà desenvolupar el procés d’aprenentatge ni unes existències dignes, ni tampoc un futur il·lusionable.
