“Aprendre a viure junts” és un dels quatre pilars de l’educació que la UNESCO ja va establir el 1996 al conegut com a Informe Délors, conjuntament amb “aprendre a ser”, “aprendre a conèixer” i “aprendre a fer”. Però la realitat sembla ser que va per una altra banda, ja que els nivells de segregació escolar són d’allò més elevats arreu del Nord Global, fins al punt que la pròpia UNESCO ja es preguntava el 2001: “Com es pot fer perquè aquelles persones que ja tenen molt més del que necessiten siguin educades per viure conjuntament amb aquelles privades de les necessitats bàsiques?”.
Aquest mes de maig, fins a 24 organitzacions de la societat civil d’arreu d’Europa van llançar un manifest conjunt amb motiu de les eleccions europees. “La segregació escolar és una amenaça per a les nostres societats i democràcies”, s’alertava. “Els nens de diferents orígens socioeconòmics estan creixent separats entre si arreu de la UE perquè estan sent escolaritzats en escoles segregades. I aquest és el combustible de la bretxa social i l’extremisme”, s’hi afegia. Malgrat aquest crit d’alarma envers aquest racisme sistèmic, ben pocs polítics es van donar per al·ludits.
De fet, la segregació escolar s’està convertint en un punt essencial en les nostres realitats… Les persones que migren del Sud Global veuen com els seus fills acaben inscrits en escoles desafavorides arreu del Nord Global, oblidades per part de les seves societats receptores. En certa manera, doncs, la promesa “treballaràs dur i els teus fills tindran una bona educació i podran acabar formant part de la societat” s’està esberlant.
Les famílies blanques, de classe mitjana i amb dret a vot tendeixen a matricular majoritàriament els seus infants allí on ho fan d’altres famílies blanques, de classe mitjana i votants. En aquest context, els nens d’origen migrant, pobre i sense dret a vot s’escolaritzen en centres segregats. I les polítiques destinades a trencar aquestes tendències solen quedar-se curtes, ja que les famílies votants de classe mitjana no tenen interès en què s’apliquin de manera gaire intensiva. Així és com, doncs, els problemes van ampliant-se: no conèixer els seus propis veïns alimenta l’extremisme. La cohesió social “es construeix al llarg de la vida”, alertava també la UNESCO el 2001, essent l’horari escolar el moment cabdal d’aquesta socialització i cohesió. I això no està passant ni als EUA, ni al Québec, a Dinamarca, a Bèlgica, a França o a Catalunya.
Així doncs, la lluita contra la segregació escolar no és només una lluita a favor de la igualtat d’oportunitats, sinó que també ho és a favor de la democràcia. Perquè, com constata la recerca acadèmica, “qui envia els seus fills a una escola concertada és qui més prefereix que els seus fills interactuïn amb persones de la mateixa cultura o religió, i també és qui més es preocupa pel fet que persones d’altres orígens o cultures no s’adaptin als costums del país. En aquest sentit, a més de promoure l’educació intercultural i antiracista en tot tipus d’escoles, cal evitar la segregació escolar, perquè impedeix la trobada i el diàleg plural”.
D’altres anàlisis també apunten en la mateixa línia: “Les escoles amb major diversitat cultural i un major nombre d’alumnes estrangers presenten taxes de xenofòbia més baixes entre el cos d’alumnes (25,9%) que les escoles amb un zero a un 25% dels alumnes d’origen immigrant (39%)”. I “com més diversa culturalment és l’escola, més relacions interètniques dins l’alumnat hi ha, mentre que disminueixen quan hi ha una petita minoria ètnica”.
El Consell Europeu va adoptar el 2022 la Recomanació sobre “Pathways to School Success”, per la qual es demana als estats que desenvolupin, abans del 2025, estratègies d’èxit escolar per minimitzar els efectes de l’estatus socioeconòmic o l’ètnia en els resultats educatius, promoure la inclusió i reduir l’abandonament escolar prematur (AEP). No obstant això, l’actual falta d’estratègies específiques de la UE per a abordar la segregació escolar dificulta la consecució d’aquests objectius.
El propi Parlament Europeu “condemna enèrgicament la pràctica de la segregació racial i ètnica a les escoles, que encara és present a Europa”, com a pràctiques que “condueixen a la marginació, els abandonaments primerencs, les baixes taxes d’inscripció i la creació d’espais socials paral·lels, perpetuant la discriminació estructural i dificultant l’accés igualitari a la qualitat de vida”.
Normalment es diu que els migrants són els que estan obligats a adaptar-se a les noves societats. Però… Tenen les societats receptores de migració alguna responsabilitat en aquest procés? Entre forçar canvis en la matrícula escolar per millorar la barreja social i mantenir l’actual estatus quo discriminatori, què s’hauria de fer al Nord Global -partits polítics, administracions, agents de la societat civil…- per corregir aquesta disfunció i “aprendre a viure conjuntament”?
UNESCO Global Forum Against Racism & Discriminations
Per parlar de tot plegat, des de Catesco organitzem conjuntament amb la UNESCO dimarts vinent, dia 10, un seminari sobre segregació escolar i racisme, en què abordarem la qüestió de cara i des d’una perspectiva internacional, amb ponents dels EUA, França i Bèlgica.
“Com és que les famílies (blanques/riques) eviten els seus propis veïns (negres/pobres) als EUA?”, ens preguntarem. “Per què hi ha qui no vol inscriure els fills a tal o qual escola perquè hi ha tants… (el que sigui)”, continuarem debatent. “I com des de la política es pot lluitar a favor de la cohesió social alhora que no perdem vots de les classes mitjanes?”, acabarem interrogant-nos.
Al cap i a la fi, doncs, ens preguntarem si la segregació escolar és una forma sistèmica de racisme i discriminació envers els infants procedents majoritàriament de famílies migrants (ja siguin ells mateixos migrants, els seus pares… o els seus avis!), de famílies d’ètnia gitana o, en general, de famílies empobrides.
A més a més del fet que aquesta discriminació limita el seu èxit escolar, també alimenta la radicalització social. Són molts els grups que viuen d’esquenes els uns als altres, sense vincles entre ells, propiciant així un ampli camp perquè hi corrin lliurement els rumors, els malentesos i, en últim terme, l’odi.
Així doncs, “aprendre a viure junts” hauria de ser un objectiu cabdal en les societats del Nord Global. Tot i que, ara per ara, no sigui un ítem que estigui posicionat a l’agenda pública de cap país europeu.
