Autor: Carme Diaby
De petita m’agradava anar a l’escola, era un espai on em sentia molt bé, i on podia ser jo mateixa. A primària era una nena alegra, divertida, i molt sociable. En aquella època era l’única nena negra de la classe, però mai vaig sentir cap comentari racista, ni menyspreu pel meu color de pell, al contrari, sempre vaig sentir que estava en un lloc segur i que els meus amics m’estimaven i em respectaven. Als vuit anys estava a la classe i vaig començar a parlar amb la meva companya Clara. Ella i jo sempre teníem curiositat per saber moltes…
La meva família diu que el meu nom ve d’un jurament que va fer una monja fa molts anys. La història comença amb el naixement de la meva mare. Ella era la primera filla. Al Senegal diuen que si el primer fill és una nena, vol dir que el pare tindrà molta sort i prosperitat, Però clar, en aquell moment tot era sorpresa, no hi havia ecografies i menys encara llocs on fer el seguiment de l’embaràs. Però això no va impedir que els meus avis no sentissin alegria, emoció i sobretot intuïció cap a una vida nova. No sé si…
Vols rebre el butlletí setmanal del Diari de l’Educació?
AMB EL SUPORT DE
El Diari de l’Educació, 2024