Autor: Jaume Cela

Fa uns quants anys, alguns centres educatius catalans, sobretot instituts, es van veure sacsejats per una notícia sorprenent: aquell home que es deia Enric Marco que havia vingut a explicar-los la part de la seva vida que va passar en un camp de concentració alemany, el camp de Flossenbürg, era un impostor. No era un supervivent dels camps de concentració i d’extermini que el règim criminal de Hitler va anar escampant per diferents llocs d’Europa, però ho explicava tan bé que convencia tothom. O gairebé. Segons m’han dit professors i professores que conec i que van convidar en Marco a…

Estic a l’estació de Vic esperant el tren que m’ha de portar a Barcelona. Un noi se m’acosta i em pregunta amb el mòbil a la mà no sé ben bé què dels horaris. I acabem rient: amb la RENFE, però, no se sap mai. Li pregunto quants anys té: Disset, respon. Com el meu net. També alt com ell i prim, parents d’en Bufa. Ell em demana quants anys tinc jo. Setanta-cinc acabats de fer, dic, i ell riu i m’enganya: no ho sembla. Què estudies? Continuo amb l’interrogatori. Segon de batxillerat. El social. I com et va? Molts…

“Anem, que venen els picoletos”. Era la frase que podia interrompre les classes a l’escola del Castell de les Quatre Torres, del barri del Camp de la Bota. Gent del barri i mestres, sovint amb un escolapi al davant, que conversava amb la policia que venia a destruir una barraca que s’havia edificat a la nit, miràvem d’evitar-ho. Si tenia sostre per llei havien d’aturar els pics demolidors. A la Barcelona dels anys seixanta i setanta hi havia barris que es feien i es desfeien. Fer era molt complicat, desfer costava ben poc. Barris que tenien diferents orígens, però que…

Estimada Maria Josep, La Desconeguda mira d’endur-se moltes coses. El cos, per exemple. Però poca cosa més, tot i que el cos és prou important per allò de la carícia. Sempre m’ha agradat més acaronar alguna cosa consistent que l’aire. Ara t’acaronaria les mans. Estic en deute amb tu. Amb tu i amb en Maduell, en Jordi. Quan vaig entrar a formar part de l’executiva de Rosa Sensat no sabia pas on em fotia. Quins embolics! Que si la Fundació Artur Martorell! Que si AAPSA o alguna cosa semblant! Que si els serveis! Que si el moviment! Que si la…

Estimada Maria Josep, La Desconeguda mira d’endur-se moltes coses. El cos, per exemple. Però poca cosa més, tot i que el cos és prou important per allò de la carícia. Sempre m’ha agradat més acaronar alguna cosa consistent que l’aire. Ara t’acaronaria les mans. Estic en deute amb tu. Amb tu i amb en Maduell, en Jordi. Quan vaig entrar a formar part de l’executiva de Rosa Sensat no sabia pas on em fotia. Quins embolics! Que si la Fundació Artur Martorell! Que si AAPSA o alguna cosa semblant! Que si els serveis! Que si el moviment! Que si la…

Alguns centres educatius acomiaden els seus i les seves alumnes escrivint-los una carta. És una bella manera de fer un punt i seguit, no pas un punt final. És una manera de deixar testimoni per escrit d’allò que viu dins nostre i en un moment emocionalment intens. En donar-se al final d’una etapa hi apareix una mena de nostàlgia abans de la nostàlgia més definitiva, perquè expressa sentiments que per les acceleracions  del curs de la vida no s’han acabat d’expressar, però segur que s’han viscut. M’ha arribat una d’aquestes cartes d’una escola d’educació especial. De l’escola en direm S…

Alguns centres educatius acomiaden els seus i les seves alumnes escrivint-los una carta. És una bella manera de fer un punt i seguit, no pas un punt final. És una manera de deixar testimoni per escrit d’allò que viu dins nostre i en un moment emocionalment intens. En donar-se al final d’una etapa hi apareix una mena de nostàlgia abans de la nostàlgia més definitiva, perquè expressa sentiments que per les acceleracions  del curs de la vida no s’han acabat d’expressar, però segur que s’han viscut. M’ha arribat una d’aquestes cartes d’una escola d’educació especial. De l’escola en direm S…

El primer és el darrer premi Marta Mata de Pedagogia 2023 i es titula ‘Aprendre de l’art’, amb un subtítol que diu ‘Situacions d’aprenentatge a partir d’una proposta artística’. La coordinació del llibre és de Maria Clapés i de Juli Palou i relaten i il·lustren el que anuncia el títol. Tot comença amb una història titulada Desplaçades, un projecte de desplaçaments infantils però uns desplaçaments que responen a situacions de supervivència. Cada capítol explica el treball que han fet diferents escoles on s’ha conversat sobre què ens porta a haver-nos de desplaçar del nostre lloc d’origen perquè no tenim les mínimes…

Barrufo aquest article amb una gran alegria. Òmnium Cultural ha atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Albert Jané. La setmana vinent, a totes les escoles del nostre país, s’hauria de comentar aquesta notícia perquè l’Albert ha fet molt per la llengua i per les criatures i els joves. I pels que no ho som tant, de joves, també. Savi com pocs, rigorós com pocs, treballador infatigable, conversador, crític sabent què diu i què defensa, amb un gran compromís per la infantesa, per oferir-los models lingüístics d’una gran qualitat. Repasseu la seva obra i us quedareu amb la…

vicent andres estelles