Autor: Patricia Gea

Fins fa no gaires anys, el gest natural d’un alumne o alumna en arribar a classe era posar damunt la taula el quadern i el boli, passar les pàgines i posar-se a escriure. Havia d’afanyar-se per seguir el dictat del docent, s’equivocava, ratllava, prenia anotacions dels esquemes de la pissarra. A les aules d’avui, superat el llindar d’aprenentatge de lectura i escriptura, les notes a mà estan deixant pas a l’acte de teclejar, lliscar amb el dit, esborrar amb un sol botó, compartir arxius. Com en tants altres terrenys, en l’educatiu els dispositius tecnològics han anat ocupant l’espai del treball…

Quantes vegades ha pensat que el seu fill o filla no val per estudiar, que no se li dóna tan bé com a la resta dels seus companys o que té mala memòria? Hi ha molts mites entorn del procés d’aprenentatge, però el cert és que la destresa dels nens per a l’estudi té més a veure amb les estratègies que utilitzen que amb les seves capacitats. Repetir i rellegir un text, subratllar-lo o esquematitzar-lo mirant les anotacions no solen ser tècniques eficaces per fixar els coneixements, malgrat que són les més utilitzades per la majoria dels estudiants. Comprendre com…

Els pares han de supervisar, o fins i tot espiar, els mòbils, ordinadors i tauletes dels fills, i els continguts als quals accedeixen des dels aparells dels adults? Els experts usen l’expressió “mediació parental activa” per referir-se al que a totes les llars es coneix com “estar pendent del que fa el nen”