No veure els amics, els avis, els companys, anar tot el dia en pijama, viure amb les famílies treballant dins de casa, conversar amb una pantalla, moure’s pel carrer amb mascareta, i en definitiva, acostumar-se a una nova situació ha afectat seriosament la dimensió relacional i emocional de la població mundial. Més concretament a qui ha afectat generant un gran trasbals en el seu procés de creixement i socialització és als infants.
Parlem de persones, que estan establint el seu primer contacte amb el món i que es troben en un moment vital on és més necessària que mai l’experimentació, el vincle i el contacte físic amb els altres, el joc i l’exploració del món exterior. Un seguit de necessitats de les quals s’han vist privats durant molts mesos, un fet que els pot passar factura si no reben un bon acompanyament per part dels adults.
L’Eva Martínez és terapeuta i mestra i també la creadora de la “Carpeta d’aprenentatges: Estimada escola, estimat infant”, un recull d’activitats per facilitar la reflexió i la integració d’emocions i aprenentatges viscuts pels infants durant el confinament i en el context actual de pandèmia. Ens explica que a les seves teràpies es troba amb un munt d’infants que, de cop, no poden dormir sols, o es barallen molt més amb els germans del que ho feien abans, que presenten uns graus d’ansietat molt més elevats o mostren una autoestima molt més baixa.
La situació ha fet emergir o ha alimentat unes pors que molts infants ja havien superat, com el temor a estar en contacte amb persones desconegudes, a estar sol, a tocar un altre. “La pell és una de les coses que satisfà més les seves necessitats de joc, de vincle… i actualment està totalment prohibida en les relacions entres els infants”.
“Molts infants senten la sensació de perill en les seves relacions i això no és gens positiu pel seu desenvolupament”. A aquesta por amb què perceben la situació molts infants s’hi suma, en alguns casos, un sentiment de culpabilitat. “Per exemple, saben que si van a veure els avis, pot ser perillós, no gosen apropar-s’hi per por que morin, o se senten malament si els abracen”.
Justament l’Eva ens explica que les relacions entre avis i infants són molt importants, tant pels infants, com pels avis, que han estat un dels col·lectius que ha viscut i ha generat més patiment, tant pel perill que corriala seva vida, com per la situació de soledat a què s’han hagut d’enfrontar.
Hi ha hagut persones que han mort soles i això ha generat molt de sentiment de culpabilitat per part de la família. Moltes no els han pogut acompanyar aquest trànsit final de la vida i, per tant, no s’hi han pogut acomiadar. Això ha generat un sentiment de culpabilitat per part de les famílies, i sobretot pels infants: “El procés de dol ha de començar amb un bon comiat, i si aquest no hi és, pot ser que el procés quedi enquistat”.
Hi ha una voluntat molt gran de cuidar i protegir les persones grans i els infants són conscients d’aquesta fragilitat i aquesta solitud, però no els toca sentir-se culpables. “Els infants tenen dret a viure com a infants i li posem molt si el fem sentir culpable de poder encomanar la malaltia a algú”. És per això que l’acompanyament per part dels pares i mares davant de fets que poden resultar traumàtics és quelcom fonamental.
La família propera són les persones amb qui la majoria d’infants viuen el seu dia a dia. De fet, molts han creat un vincle especialment proper amb les seves famílies que feia potser molts anys que no trobaven. Per molts infants, les cases han estat un refugi, un espai on poder-se sentir protegit per la seva família.
Un altre dels efectes que ha generat el fet de passar més temps amb pares i mares, ha estat l’afectació en el procés d’individuació dels infants, és a dir, el transcurs que segueix un infant per desenvolupar-se com a individu més enllà de la família: “Hi ha un moment en què els infants necessiten afirmar que ells són diferents, són un individu diferent del seu nucli familiar”. Un procés que requereix temps pels infants per estar sols i estar amb els altres, amb els iguals, en societat, i un procés que s’ha vist dificultat davant de la fusió familiar.
A curt termini la falta de temps i espai per ells sols, els pot generar símptomes de falta d’autonomia i de sobreprotecció per part de les famílies, fruit de la por social que s’ha generat. Per això, Eva Martínez insisteix en la necessitat de generar confiança per part de les famílies i donar-los confiança per tornar a confiar en el món.
Tanmateix, no sempre quedar-se a casa ha estat sinònim de passar més temps amb la família.Aíxi ens ho explica Laura González una de les organitzadores i guia de l’exposició “Estimat diari”, una mostra itinerant que recorre diversos barris de Barcelona que recull dibuixos creats per infants on representen les experiències viscudes al llarg de la pandèmia.
precisaque hi ha hagut alguns infants que s’han hagut d’adaptar a un canvi de rols dins la família: hi ha qui s’ha hagut d’ocupar de germans petits o altres membres de la família, hi ha qui ha hagut de quedar-se per primer cop sol a casa perquè els pares havien de sortir a treballar, i això, per ells, ha significat un salt maduratiu important.
A més, cal tenir en compte que alguns infants han hagut de fer front dificultats relacionals dins la mateixa família. Si hi havia infants que patien dins del seu nucli familiar, han vist el seu sofriment molt més agreujat i el fet de passar més temps dins de casa ha generat justament el contrari: un sentiment de desprotecció davant de la impossibilitat de trobar un altre espai on fugir.
Afrontar aquesta situació, per tant, que requereix un esforç per part de les famílies, que no sempre és possible. De nou, seran les famílies que poden optar a un major benestar, les que es podran permetre aquest esforç i acompanyament: “Per les famílies que gaudeixen de menys recursos, o que viuen orientades a la supervivència serà un repte majúscul, perquè és inevitable que la gestió de les emocions quedi relegada a segon pla”.
En aquest context, l’espai que cobra una especial importància en el desenvolupament de l’infant són les escoles, que estan jugant un paper fonamental en aquesta readaptació a la normalitat relacional per part dels infants. Hi ha una gran consciència per entendre les necessitats emocionals i relacionals dels infants i s’estan fent moltes formacions al professorat i sol·licitant assessorament per poder-los acompanyar emocionalment.Anar a l’escola els permet mantenir les rutines i una quotidianitat que els resulta necessària.
L’Eva Martínez , més enllà de treballar com a terapeuta i com a mestra, és formadora a centres educatius i ens remarca com és d’importantla gestió emocional també des de les escoles. Reclama la necessitat de crear entorns de confiança perquè una persona pugui expressar qualsevol cosa que senti: “El cor pot sentir ràbia, enveja, i se li ha de deixar clar que qualsevol sentiment és vàl·lid. Si li dius que plorar no està bé, li costarà expressar el que sent. Ho ha de poder expressar tot, encara que tingui ganes de fer molt mal a algú”
L’Eva Martínez insisteix en la creació d’escenaris de confiança, espais on l’infant pugui exterioritzar les seves pors i frustracions sense sentir-se jutjat i que això es complementi amb un bon acompanyament per part de l’adult, sigui el seu entorn humà més proper, com ho és la família o els i les mestres i terapeutes.
Ella confia fermament en la capacitat de resiliència dels infants, que considera que tenen una gran habilitat per recuperar-se de les situacions doloroses o, fins i tot, traumàtiques molt més fàcilment que els adults. És cert que els humans, i sobretot, els infants, en etapa de creixement, necessiten el contacte físic i humà i percebre tendresa. Probablement, aquest temor social que s’ha generat afectarà en la dimensió relacional dels infants a curt termini, però d’aquí a un temps es recuperarà la situació de normalitat: “Els infants se’n poden sortir de tot si estan ben acompanyats”.
