En els darrers anys a Catalunya s’han publicat nombrosos estudis al voltant de l’abandonament escolar prematur (AEP). No és estrany ja que, tot i la substancial millora experimentada en l’indicador d’AEP durant els anys de crisi econòmica, aquest continua tenint una elevada presència al sistema educatiu català. A hores d’ara un 18% dels nostres joves no obtenen cap certificat d’estudis secundaris post obligatoris, sigui en la seva vessant acadèmica (el Batxillerat) o en la seva vessant professional (els Cicles Formatius de Grau Mitjà). Això implica que gairebé 1 de cada 5 joves o 2 de cada 10 no aconsegueixen el certificat que avui en dia es considera mínim per a qualsevol procés d’inclusió social i laboral.
En aquest context, el 18% d’AEP reflectit a l’indicador oficial és només la punta de l’iceberg d’un procés de desvinculació educativa, ampli, múltiple i divers pel que passen –de diverses maneres i en diversos moments- nombrosos joves del nostre país. L’objectiu d’aquest article és exposar algunes de les principals conclusions de l’estudi L’escola no és per a tu: el rol dels centres educatius en l’abandonament escolar (Fundació Jaume Bofill) i sobretot extreure les principals lliçons apreses pel que fa a l’acció dels centres i les Administracions per combatre l’AEP.
1. Desnaturalitzar les estructures escolars. L’AEP no es pot entendre només com un problema derivat de la pressió que exerceix un mercat laboral precari que ‘premia’ la baixa qualificació dels joves, sinó que al·ludeix necessàriament a les condicions del sistema educatiu perquè aquests joves ‘decideixin’ deixar l’escola. En aquest sentit, per lluitar de forma sistemàtica contra l’abandonament cap preguntar-se per aquestes condicions i intervenir sobre les mateixes. Només desnaturalitzant les estructures i lògiques escolars, que tot sovint donem per descomptat, i sobre les quals es construeixen les dinàmiques d’èxit, fracàs i abandonament escolar, podrem trobar-ne solucions a llarg termini.
2. Les dimensions de la justícia educativa. L’AEP és eminentment un problema de justícia educativa i social que ubica centres, professorat, famílies i alumnat en un lloc radicalment desigual davant les possibilitats d’èxit escolar. Aquesta (in)justícia davant dels riscos d’AEP s’expressa a través de quatre grans dimensions: la manca de redistribució de recursos entre famílies, alumnes, docents i centres per fer front a l’èxit educatiu; la manca de reconeixement de diferents formes d’aprendre, ensenyar i relacionar-se amb l’educació, configurant entorns escolars àmpliament homogenis i poc rellevants social i culturalment; la manca de representació dels diferents actors educatius en les decisions que afecten al seu dia a dia i a les seves oportunitats futures; la manca de relacions de cura on l’acompanyament i l’escolta estiguin al centre dels processos d’ensenyament-aprenentatge.
3. La segregació escolar és una mecanisme clau d’exclusió educativa per manca de redistribució. Si bé segregació escolar i AEP s’han tendit a mantenir independents en l’agenda pública de política educativa, és imprescindible connectar-los per poder dotar a tots els centres de les mateixes condicions per garantir l’èxit educatiu. La segregació escolar genera contexos socialment homogenis que posen en risc l’equitat i l’excel·lència del sistema així com els seus nivells de cohesió social. Així mateix, la segregació genera una elevada pressió als i les docents, que han d’atendre simultàniament a nombroses tasques socials, pedagògiques, administratives, emocionals i relacionals per a les quals sovint no disposen de suficients recursos econòmics, personals i temporals ni de prou acompanyament institucional. Si no lluitem de forma sistemàtica contra la segregació, acabarem culpant les seves víctimes dels impactes que genera en clau d’èxit i fracàs escolar.
4. Els mecanismes d’atenció a la diversitat, depèn de com es concebin i apliquin, poden actuar con un mecanisme clau d’exclusió per manca de reconeixement. Si bé els mecanismes d’atenció a la diversitat tenen una vocació eminentment inclusiva, la seva aplicació majoritària sobre els alumnes amb majors dificultats acadèmiques i conductuals i/o amb risc de fracàs escolar poden acabar funcionant com mecanismes d’exclusió en la mesura que deixen inalterats els contextos generadors d’aquests riscos i dificultats. Dit d’una altra manera, per lluitar contra l’AEP cal que avancem cap a un sistema educatiu molt més flexible i personalitzat on l’atenció a la diversitat sigui una part inherent de l’acció dels centres, orientat a l’acompanyament subjectiu de tots i totes les alumnes. Si partim del reconeixement de què tots els alumnes són diversos i que, per tant, aprenen de formes diferents, inevitablement haurem d’avançar cap a models escolars que donin cabuda de forma estructural, i no purament residual, a aquesta diversitat i la reflecteixin en els seus marcs curriculars, pedagògics, d’organització i d’avaluació.
5. Les expectatives docents poden ser un mecanisme clau d’exclusió educativa per manca de cura. La confiança és un element cabdal per assolir l’èxit educatiu i per això és imprescindible que tots els docents desenvolupin i transmetin altes expectatives per a tots els seus alumnes. Les baixes expectatives, transmeses a través del tracte, generen un clima global de manca de confiança que acaba generant desmotivació entre l’alumnat i reproducció de les desigualtats socials. Per lluitar contra l’AEP, doncs, cal augmentar el sentit de responsabilitat docent en vers l’èxit educatiu de tots els seus estudiants, desplegant una cultura docent social i culturalment responsable que reconegui, respecti i posi en valor les diferents formes de ser, estar i aprendre del seu alumnat. Una cultura de cura, escolta i reconeixement de l’altra.
6. L’AEP és un fenomen compartit que afecta i interpel·la al conjunt del sistema educatiu i a tots els seus agents, docents, famílies, estudiants, Administració i entitats educatives. Més enllà dels impactes sobre aquells i aquelles que el pateixen directament, té efectes globals sobre els nivells de justícia, cohesió i desenvolupament del conjunt del país. És per això que cal activar tots els instruments de política educativa per a fer-ne front de forma estructural. Perquè l’AEP, en tant que fenomen escolar i socialment construït i, per tant, no natural ni intrínsec als actes o actituds personals, es pot transformar, es pot combatre.
