Per què ha estat important el bàsquet a la teva vida?
Als tretze, catorze anys, em portava molt malament a l’institut. En canvi, era el capità del meu equip, el qui animava més els companys: em sentia còmode, érem una família i competíem per un mateix objectiu. Quan van arribar les queixes de l’institut a casa, els meus entrenadors em van dir que fins que no canviés el meu comportament no tornaria a jugar partits, que és el que més m’agradava. I a partir d’aquí, ho vaig veure tot diferent: gràcies al bàsquet vaig arribar a la universitat, perquè és d’on treia la força i les ganes d’esforçar-me, que després vaig aplicar als estudis. I justament això és el que intento transmetre a tots els nanos que entreno.
El mateix nen que a classe passa desaparcebut després lidera un equip. Haurien d’estar més connectats l’escola i l’esport?
A tot arreu s’ha d’intentar educar en una mateixa línia: si un noi estudia molt pels exàmens i té un comportament perfecte però les seves capacitats no són gaire bones, fa un examen i treu un cinc. Però si ho dona tot i veus que s’esforça moltíssim, quina nota final li posaries?
Un deu.
Aquí està el tema: valorar l’esforç, i no només la capacitat.
L’ESO és plena d’alumnes desmotivats amb els estudis, que l’acaben abandonant. Fins a quin punt creus que l’esport pot rescatar els joves que queden exclosos als instituts?
En l’esport, a diferència de l’escola, tot l’equip té un mateix objectiu: si un company no s’esforça, l’equip sencer se’n ressent. És com si anéssim tots en una barca: hem de remar. Per tant, l’esperit de l’esport podria servir d’exemple a l’educació.
Em fas pensar que en una classe estàs en un racó callat i pots arribar a ser invisible. Però fent esport estàs en una posició i amb un paper: ets algú.
En un equip tothom té un rol i cada rol és important. I si veus que aquell company no juga bé és perquè li passa alguna cosa. Hi ha una mirada, una preocupació per l’altre: som una família, i en una família no pots deixar ningú sol.
En el documental que et van dedicar expliques com et deien “moro de merda”. L’esport és una manera per lluitar contra el racisme?
Sí, perquè es posa tothom en un mateix nivell: en un equip és igual que un sigui negre, xinès o ros, perquè al final estem fent un castell. I en un castell el que és important no és com són les peces, sinó com encaixen entre elles. He jugat contra companys de tot el món i a la pista tan és si l’altre és d’aquí o d’allà: estàs competint contra una persona.
Expliques que en el primer equip del Marroc on vas dur el projecte la manera de fer esport era massa rigorosa.
Estaven acostumats a entrenar seriosament, a no poder riure, i vam portar-hi la nostra manera de fer, en què demanàvem la mateixa intensitat, però viscuda amb més alegria. L’equip que perdia havia de dur a l’esquena l’equip que havia guanyat.
L’esport és una manera d’aprendre a pensar en l’altre? De passar del jo al nosaltres?
Sí. I tenir present que en aquest nosaltres la competitivitat també és important: en tota competició s’ha de ser competitiu, però sense oblidar que estan per aprendre junts i per passar-s’ho bé. Jo, com a entrenador, els demano que vagin a competir al màxim: han d’anar a guanyar. Ara bé, si el rival és millor, no guanyaràs, però això no impedeix que hi vagis amb les màximes ganes.
Quins canvis has notat a través del teu projecte?
El canvi és el camí: no es fa d’un dia per l’altre. Però al Marroc tots esperen que hi tornem, perquè compartim aquella setmana, s’ho passen molt bé, juguen nens i nenes barrejats i, fins i tot, cada vegada que hi tornem hi ha més nenes jugant. Però el nostre missatge no és tant per als nens sinó per als entrenadors: només hi som una setmana, i el que és important és que siguin conscients de quin és el missatge perquè quan marxem el segueixin aplicant.
L’esport té un poder molt gran.
Sí, a Casablanca hi havia un nano que tenia TDAH: el cridàvem per entrenar i tothom ens deia: “No, deixeu-lo: no entrena amb nosaltres perquè és així”. I els dèiem: “No deixa de ser un altre nano, no se l’ha d’excloure”. Els vam fer veure que aquest noi no és ni pitjor ni millor que ells, sinó que és una persona amb unes capacitats diferents. Els demanàvem molt que s’animessin entre ells, que s’aplaudissin. I va ser maco veure com van passar de veure aquest noi com “algú que no pot entrenar amb nosaltres” a ser “un noi que forma part de nosaltres”.
És treure l’etiqueta i, per altra banda, retornar l’autoestima, que és bàsica per viure.
I que vol dir que els altres et tenen en compte.
Què demanaries als instituts?
Que davant del fracàs escolar, posessin l’èmfasi ja no tant en l’esport sinó en trobar l’activitat amb què cada noi se sent motivat. No ha de ser el bàsquet, pot ser qualsevol altre esport o hobby. És trobar una motivació per seguir endavant. I pensar que ni tothom pensa de la mateixa manera, ni tothom té les mateixes capacitats.
Què t’agradaria aconseguir?
Al Masnou hi ha molts joves amb qui intento mantenir relació que no han acabat l’ESO, o que no s’han acabat de treure el grau mitjà, els falta una motivació. Potser s’hauria d’obrir una borsa de pràctiques als comerços locals i intentar integrar aquesta gent que es troba fora de lloc.
Hi ha pares que es pensen que el seu fill és Messi i ja de ben petit el portarien a la Masia.
Hi ha pares que s’enfaden perquè el seu fill no juga més que els altres o perquè no fan tants punts. I és perillós: no tots els nens tenen les mateixes capacitats físiques ni mentals. Cal que l’esport sigui un mètode per fer salut i no un mirall de l’esport que es veu a la televisió. I que l’objectiu no sigui arribar a viure’n sinó que sigui una manera de viure.
[ En Hamza Driouich va participar al seminari web “Els projectes transformadors de la Diputació: l’educació i l’esport: la clau per garantir l’equitat en els joves“, organitzat per la Diputació de Barcelona el dia 15 de març de 2021 ]
