Ignasi Gómez és secretari acadèmic de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Ruben Bes és cap del departament d’educació i mediació artística de l’ESMUC i co-gerent de l’Escola d’Arts en Viu de l’Ajuntament del Prat de Llobregat. Tots dos viuen de primera mà la importància de l’educació musical i artística per a transformar la societat i valoren la capacitat de canvi que genera. Parlen com una sola veu, perquè tots dos coincideixen en l’extraordinari poder de la música i, per això, defensen que ha de ser un dret per a tothom.
Les escoles de música són agents educatius i culturals clau en les seves comunitats. Per què creieu que democratitzar la pràctica artística genera canvi social?
En general, les activitats que la ciutadania fa conjuntament generen comunitat. Especialment les culturals, esportives… La música és una pràctica que facilita la trobada de persones, amb independència d’orígens, classes i cultures de procedència, i això afavoreix la coneixença, la convivència i la cohesió. I a més, a diferència d’altres pràctiques, la música ho fa amb absència de la competitivitat: fent música en grup tothom hi guanya, la participació individual és en pro del col·lectiu, no es juga en contra de ningú.
Com pot una escola de música esdevenir un espai de convivència i exercir un rol important en la millora i la transformació social?
És un dels atributs implícits de la música: Facilita la creació de comunitats i el sentit de pertinença. Una escola de música que vagi més enllà de les seves classes i generi activitats col·lectives al voltant de la pràctica musical està actuant com un agent cultural i cohesionador.
Les escoles de música tenen una funció de servei públic, com a epicentre cultural de moltes propostes. Considereu que la ciutadania també ho veu així, o encara hi ha una visió esbiaixada de l’educació musical com una oferta només per a uns quants?
Cal fer encara molt camí, en aquest sentit. Una bona part de la societat continua veient la pràctica musical com quelcom elitista, per la qual cosa cal tenir unes dots innates, i pel que serveixes o no… Fixa’t que en altres societats això no és així (tampoc en la nostra fa no més de 50 anys o en alguns entorns no urbans), i la música és un espai de trobada de les societats, al voltant de celebracions, feines… És un error entendre la música exclusivament de forma acadèmica, i ho és també enfocar l’ensenyament i la pràctica musical a les escoles des d’aquest punt de vista exclusivament.
És un error entendre la música exclusivament de forma acadèmica
Des de les escoles municipals de música es posa molt d’èmfasi en el fet que tothom pugui accedir a aquest tipus d’estudis, per desenvolupar la creativitat, tenir vivències relacionades amb la bellesa, l’art, l’emoció. En els últims anys s’ha incentivat molt aquest enfocament, per facilitar que l’educació artística arribi a tothom independentment de les diferents realitats socials. Quina valoració en feu?
En fem una valoració positiva. Absolutament! Les escoles de música mai haurien d’haver deixat aquesta orientació, i el que està passant a Catalunya ja ha passat a mig continent fa 10, 20 o 30 anys, en funció dels països. L’origen d’aquesta ‘desorientació’ està en l’època franquista, en la qual l’única forma d’accedir a fer música -i només un tipus de música- eren els conservatoris, de manera que l’aprenentatge musical estava totalment orientat a l’acadèmia i a la professionalització que, evidentment, el 90% de l’alumnat no seguia. Solfeig, exàmens, música culta… Dit així sona a una altra època, totalment.
El 30% de les escoles de música admet que no arriba a tots els perfils de la seva població. Com es poden revertir aquestes xifres?
Caldria que el perfil de l’alumnat de les escoles de música i arts de cada poble o barri s’assemblés el màxim possible al perfil dels seus habitants. És una forma de constatar que, efectivament, és una escola per a tothom.
Per a aconseguir-ho cal un treball de tots els agents locals, especialment els públics: educació i cultura, però també serveis socials, gent gran, joventut, participació… Moltes vegades aquests serveis treballen desconnectats fent cada un ‘la guerra pel seu compte’. Caldria compartir objectius de municipi, de generació d’oportunitats i millora de la vida dels ciutadans, i cercar plegats estratègies de col·laboració que facilitessin l’accés i la trobada de la ciutadania a aquests serveis.
Les escoles de música han de buscar sinergies de col·laboració amb els agents locals
D’altra banda, a part de la imprescindible necessitat d’establir sinergies de col·laboració amb els diferents agents locals, des de l’escola de música també s’ha de vetllar per superar les “barreres” en l’accés que es generen als diversos entorns i que són multifactorials.
Quines són les principals barreres en l’accés a les escoles de música?
Existeixen barreres econòmiques que es poden disminuir mitjançant ajudes, beques, tarifació social, o qualsevol altre sistema que permeti a les famílies rebaixar l’esforç econòmic per accedir. Tenim també barreres culturals, amb comunitats en les quals la formació cultural o musical no ocupa un espai prioritari. En aquest cas juguen un paper important la mediació cultural i el contacte amb els diferents referents culturals de cada comunitat. Barreres colonialistes, perquè el tipus de música que s’ofereix a les escoles és majoritàriament d’unes tradicions concretes, i cal incorporar especialistes de les tradicions culturals a l’equip de l’escola per a que puguin sentir que allà també s’hi fan les seves músiques, amb els seus instruments… Barreres temporals, on molta gent té càrregues familiars, laborals, que no li permeten disposar de molt temps per la pràctica artística, i a qui es pot oferir programes flexibles o de curta durada… De barreres n’hi ha i n’hi haurà. L’escola de música ha de ser capaç de ser suficientment flexible en la seva oferta, en el disseny dels seus programes formatius i en les seves polítiques, per adaptar-se a les necessitats canviants de cada moment.
Em podeu citar alguns exemples destacats en la filosofia de portar l’escola de música a fora, amb diversos projectes comunitaris i arrelats a escoles i centres culturals?
N’hi ha milers arreu del món. Un dels més coneguts és El Sistema de Veneçuela, que ha creat una xarxa de corals i orquestres juvenils i infantils per tot el país, oferint educació musical gratuïta a nens de comunitats desfavorides. El Sistema ha estat un model per a molts programes al món, demostrant com la música pot ser un instrument de canvi social. Al Regne Unit trobem el Gamelan Project, que apropa la música tradicional de gamelan de l’Indonèsia a escoles i comunitats del Regne Unit. A través de tallers i actuacions, els participants poden experimentar i aprendre sobre aquesta rica tradició musical, fomentant la comprensió intercultural i la inclusió social. El Music Generation a Irlanda, que des de 2010 és un programa d’iniciativa nacional que proporciona accés a l’educació musical a nens i joves de tot Irlanda. Treballa en col·laboració amb escoles, organitzacions comunitàries i centres culturals per oferir una àmplia gamma d’oportunitats musicals.
El Big Noise d’Escòcia, inspirat en El Sistema, treballa amb comunitats desfavorides a aquest país, oferint educació musical gratuïta i intensiva per a nens i joves. El projecte té com a objectiu utilitzar la música per millorar les perspectives socials i educatives dels participants. A Colòmbia trobem el projecte Batuta, un programa d’educació musical destinat a nens i joves de comunitats vulnerables. Proporciona formació musical i orquestral amb l’objectiu de fomentar el desenvolupament personal i social dels participants a través de la música. L’Street Orquestra Live a Holanda, una orquestra de cambra neerlandesa que porta la música clàssica fora dels auditoris tradicionals, actuant en llocs públics com parcs, escoles, hospitals i presons, per fer accessible la música clàssica a un públic més ampli i divers…
Al nostre país comptem amb una llarga tradició de projectes de música comunitària desenvolupats i impulsats per escoles de música i de les arts. Alguns dels més coneguts (i històrics) són els projectes a escoles i instituts desenvolupats per l’EMM-CA de l’Hospitalet, el projecte IntersECCions de L’Escola d’Arts en Viu al Prat de Llobregat, els projectes comunitaris de l’EMM de Mataró, el projecte SonaEscola de l’EMM i Conservatori d’Igualada, entre d’altres.
El 2019, la Diputació de Barcelona va impulsar la Xarxa d’Escoles Municipals de Música i Arts, (XEMMA), un espai de trobada, intercanvi, aprenentatge i construcció de coneixement compartit entre les escoles de música i de les arts de tota la província de Barcelona, amb 55 escoles de 49 municipis. Quin tipus de feina conjunta fan i com es tradueix en el dia a dia de les diverses escoles?
La Xarxa és un espai de trobada de centres i, sobretot, de professionals de l’educació artística que aboquen els seus esforços a les respectives escoles. El fet de compartir experiències, mirades, projectes, genera automàticament possibilitats de millora que altres escoles aprofiten. Molt sovint es detecten necessitats que conjuntament són més fàcils d’abordar i de treballar. I a més, representa un espai de formació continuada per a les persones que formen part dels equips de treball, dels que participen de les diferents formacions i esdeveniments que s’impulsen des de la XEMMA, i d’aprenentatge entre iguals de directius, tècnics i professorat de les escoles.
La Xarxa permet compartir experiències i genera possibilitats de millora
Anem a escoltar un concert, i ens emocionem. Però després, a les societats occidentals en general, és difícil poder integrar la música en la quotidianitat, com sí fan encara moltes altres societats. Per què ha passat això? Hem tendit a separar massa el material i l’immaterial?
Hem perdut l’ús de la música en la quotidianitat. Durant massa dècades s’ha relegat la música als espais i usos elitistes d’una classe social determinada. Abans la música formava part dels rituals familiars (per exemple a les festes es cantava a la sobretaula), la música en directe acompanyava les festivitats (actualment cada cop tenim més oferta de música produïda i enllaunada), els grups d’amics quedaven per passar l’estona asseguts a la platja cantant cançons amb la guitarra a la mà (ara sovint prefereixen prémer el “play” d’un altaveu bluetooth), els pares i mares cantaven cançons als seus nadons (avui en dia només ho fan una minoria…). Tot això porta a una pèrdua de referents i d’un ús social de la música, que juntament amb la globalització imposada per les indústries musicals i els seus algoritmes presenten un caldo de cultiu difícil de combatre. Les escoles de música i de les arts han de ser capaces de contribuir al canvi d’aquestes tendències.
Què li diríeu a algú que s’autodefineix dient “Jo no serveixo per a la música”, o “Jo no sé cantar o ballar”?
Dues coses: o no s’ha donat prou l’oportunitat (ho ha provat poc) o no ha trobat el lloc adequat per fer-ho. És difícil trobar algú que ‘no serveixi’ per cantar o ballar. Potser és que ens posem un nivell d’exigència poc adequat, no? Tocar com qui? Tocar què? Ballar de quina forma? No seria suficient amb cantar o ballar per tu, o amb d’altres, i gaudir-ne i prou? Sovint s’ha establert la “concepció” que servir per a la música o les arts vol dir que pots ser professional, i és evident que això és impossible. L’amateurisme té molt de valor i és imprescindible per a una societat sana, i en l’amateurisme no existeix el concepte “no servir”, sinó que allò que importa és l’estima (amateurisme, etimològicament, ve d’amar), l’estima i el gaudi per la música i l’art.
Segons una investigació impulsada per la UNESCO el 2009, els infants i els joves que participen en programes d’educació artística mostren una actitud més respectuosa, cooperativa, responsable, tolerant i creativa; experimenten efectes positius en benestar i salut, i reforcen els seus vincles comunitaris i el diàleg i la comunicació amb altres cultures. Tothom a matricular-nos per al curs que ve?
I tant, i correu-hi, que les places volen! Ara, no perdem de vista que la pràctica artística no l’hem de fer només perquè ens beneficiarà en altres aspectes, tot això que comentes són efectes colaterals beneficiosos en les persones, però si només féssim música per això li estaríem donant una funció subsidiària. No oblidem que la pràctica artística és un dret i un valor per si mateixa.
