Els propòsits de l’educació en el món actual estan marcats per les oportunitats i reptes de la societat contemporània. Les exigències que marquen factors com la tecnologia defineixen què significa aprendre avui en dia. Gregorio Luri reflexiona com l’escola ha de fer un esforç de clarificació i reflexió, i reivindica la necessitat de serenitat i de valorar el coneixement en el procés educatiu.
Els reptes i desafiaments als quals s’enfronta l’educació en els pròxims anys són enormes, a causa de les exigències del món contemporani, regit per la competitivitat i la velocitat.
L’educació actual s’enfronta a un repte extraordinari, perquè hi ha una desorientació enorme. D’una banda, es diu que cal educar els estudiants en no se sap quines competències del futur, quan el futur sempre és incert i complex i ens dona sorpreses. D’altra banda, jo crec que la millor manera d’educar per a poder afrontar aquest futur complex és tornant a l’essencial, als continguts bàsics de l’educació. Reforçar les llengües, les matemàtiques i els continguts bàsics en l’educació, perquè després sobre ells es pugui construir el que es vulgui.
S’ha estat començant la casa per la teulada?
A l’escola actual hi ha una espècie de tendència de córrer darrere del vent del futur, però no s’adonen que fent això es perd l’oportunitat de construir bé el present, amb uns fonaments forts. Fa falta una base sòlida, amb comprensió lingüística i matemàtica, si no, no es pot construir després. Per això crec que l’escola ha de fer un gran esforç reflexiu, fer una reflexió sobre les seves metodologies, les conseqüències que tenen, que estan directament relacionades amb el seu tipus d’alumnat, el seu entorn, quina didàctica apliquen…
Quin és el propòsit de l’educació en el món actual?
Això és una cosa molt difícil d’aclarir en una societat oberta, que ha fet del pluralisme un principi constitucional suprem. Aquest pluralisme fa que no hi hagi possibilitats de crear un consens ampli. L’escola actualment enfronta el desafiament d’atendre demandes socials heterogènies i contradictòries, però l’escola no pot amb tot.
L’escola actualment enfronta el desafiament d’atendre demandes socials heterogènies i contradictòries, però l’escola no pot amb tot
S’ha pensat que l’escola ha de poder amb tot, i això és impossible?
És impossible, principalment, perquè se li exigeix molt, cosa que és bona perquè significa que la valorem, però el problema és que se li exigeixen coses contradictòries. Es busca formar ciutadans del món, però també arrelats en la seva comunitat i la seva cultura, en el local, i és difícil trobar un equilibri entre el local i el global. Es valora la vivència d’una emotivitat viva, a flor de pell, i al mateix temps se li demana a l’alumne responsabilitat, autocontrol i autonomia. És una demanda d’elements contradictoris entre si, i és el que fa que els professors se sentin perplexos.
Les noves metodologies a l’educació estan donant els fruits esperats? Quins sabers i coneixements podem esperar de l’educació avui dia?
Això de noves metodologies jo ho posaria entre cometes, ja que no he vist cap que no es practiqués ja en els anys 20 del segle passat, a les escoles progressistes. Per tant, crec que cal baixar una mica els fums respecte a la capacitat d’innovar en l’educació.
I, sobretot, en el que no hem de caure és a establir paral·lelismes fàcils entre l’empresa i l’escola, perquè a més la innovació i l’esforç no sempre estan relacionats amb l’èxit. Les empreses han d’innovar, estan obligades a renovar els seus productes i serveis, però el normal en innovar és fracassar, que costi que els teus clients acceptin les coses noves. En canvi, a l’escola, fracassar perquè has innovat és un luxe que no ens podem permetre. Si innoves però després els teus estudiants no tenen una bona comprensió lectora, no saben escriure, no tenen una mínima capacitat de concentració, estàs fracassant.
La cultura de l’esforç està cada vegada més diluïda?
L’ètica de l’esforç i del treball s’està perdent en moltes escoles. Als estudiants cal dir-los que l’esforçar-se no garanteix l’èxit, però sí que garanteix la teva millora. Si t’esforces amb criteri i amb l’ajuda d’un mestre que t’orienta en el teu esforç, milloraràs. Però els estudiants, si no veuen conseqüències al seu esforç, no veuen la utilitat de l’escola.
És important donar reptes als estudiants perquè progressin.
Hi ha una sèrie d’estudis molt interessants. Actualment es parla molt sobre la capacitat d’atenció, i es diu que els nens d’avui dia tenen menys capacitat d’atenció que fa uns anys. Però els estudis més seriosos van més enllà, i asseguren que no s’ha perdut la capacitat de parar esment. El que sí han perdut és la capacitat de fer bé les activitats, perquè les facin com les facin seran felicitats per haver-les fet. No és una falta d’atenció, és una falta d’interès, que es deu al fet que saben que, facin el que facin, no hi haurà repercussions, tot estarà bé. Per a què esforçar-te? Respons ràpidament i per això creix el nombre d’errors, perquè els alumnes no consideren valuoses les activitats que se’ls plantegen.
I aquesta falta d’interès està afectant els principis d’igualtat i d’equitat en l’educació.
El professor ha de marcar el camí i exigir rigor i exigència en l’educació. No hi ha res més humiliant que rebre un elogi que no has merescut, i això ho saben els nens i ho sabem els adults. I a més, si pel camí es perd l’exigència, els que surten més perjudicats són els nens pobres, que haurien de trobar a l’escola l’ambient de repte i de treball que no tenen a casa seva.
L’escola està fent un ús totalment frívol de grans paraules com equitat, o autonomia, o pensament crític. Se’ns omple la boca amb elles sense pensar realment què volen dir i com es mesuren. Les escoles s’avaluen per la seva altura d’intencions, o pels seus resultats? S’usen aquestes paraules sense pensar en el seu significat real. Estem constantment parlant d’equitat, però la veritat és que si mirem les dades de tots els estudis internacionals, no només els de PISA, veiem que les desigualtats socials no estan desapareixent. Parlem d’equitat, però resulta que les diferències entre els alumnes dels dos nivells superiors de PISA i els dos nivells inferiors s’estan incrementant.
En els últims anys està creixent la sensació en les famílies que amb l’escola ja no és suficient per tal d’afrontar els reptes actuals, i busquen complementar l’educació dels seus fills. És el que en diuen educació a l’ombra. Hi ha un gran creixement de classes particulars i acadèmies, i les famílies pobres i riques ho experimenten de manera diferent. Això afecta els principis d’equitat i igualtat d’oportunitats, ja que entre les famílies riques és més comú que s’utilitzi per a ampliar coneixements i en les pobres per a fer reforç. Cal garantir una educació de qualitat per a tots.
Sobre la necessitat del repte i de l’esforç, destaca el títol d’un dels seus llibres: “La escuela no es un parque de atracciones”.
Ha generat una sèrie de crítiques, com si jo defensés que a l’escola s’ha de patir. El que defenso és que anar a escola és una altra cosa. A un parc d’atraccions hi vas perquè t’ho vols passar bé, i quan tornes a casa dius: “Què bé que m’ho he passat!”. A una escola hi vas per passar-ho tan bé com sigui possible, i quan tornes a casa dius: “Avui he après això”. I la paraula “això” és l’essència de l’escola. Aprendre una cosa nova, l’enriquiment lingüístic, el saber nomenar la realitat, el comprendre el fet social. Anem a escola a enriquir-nos, a formar-nos com a persona, a posar paraules al món. Una experiència no mereix el nom d’educativa si no ha suposat un enriquiment del llenguatge del nen, perquè anem a escola a viure una experiència d’ordre, rigor i qualitat. I no estan disponibles a la primera, sinó després d’un gran esforç.
No importa tant el que es fa sinó la intencionalitat. Pots aprendre’t la cançó de l’estiu després de sentir-la dues vegades, però no pots valorar a Xostakóvitx amb només escoltar 4 minuts de la seva música. Necessites un exercici de compenetració mútua, que et permet descobrir-lo. De la mateixa manera, els fragments d’obres literàries poden servir si hi ha intencionalitat i no només una interpretació fragmentada de la realitat.
No fa falta que l’alumne es llegeixi el Quixot, però si el docent s’ho ha llegit li pot transmetre la passió per la lectura. Un dia els explicarà una anècdota, un altre dia un refrany, i els introduirà en aquest món simbòlic.
Quin repte suposarà a l’escola l’increment de la tecnologia i factors com la intel·ligència artificial, que ja està canviant tantes coses en el nostre món?
La relació cara a cara entre mestre i alumne és fonamental, però sempre ha necessitat complements, des de les tauletes d’argila de Mesopotàmia. Per tant, la tecnologia és un complement necessari per a atendre diversos alumnes. No soc contrari a la tecnologia. Tot el que ens ofereix Internet, el mòbil, tenir contacte a nivell mundial, és un factor totalment positiu.
Però cal usar-ho bé.
La tecnologia és un mitjà molt potent, i com més potent és una tecnologia, més es pot utilitzar per a fer el bé o per a fer el mal. Jo qualifico a la tecnologia com a pròtesis antropològiques, que amplifiquen el que ja ets. Si ets un terrorista, t’ajudarà a trobar com fabricar una bomba. Si t’agrada la poesia sueca, et connectarà amb escriptors i obres molt difícils de trobar. Si t’interessa la pornografia, te’n facilitarà l’accés. La tecnologia amplifica els teus propis interessos. Per això, més important que criticar la tecnologia és l’educació de fons, dels interessos de la persona.
La tecnologia amplifica el que ja ets. Però, com sabem el que ja ets? Doncs formant-te a tu mateix com a persona. A mi m’és igual que la intel·ligència artificial m’ofereixi mil versions del Quixot. Per a mi, el Quixot només existeix en la mesura en què jo m’ho estic llegint. És la meva experiència de llegir el Quixot la que em forma a mi.
La tecnologia és una pròtesi antropològica que amplifica el que ja ets
A la Internet pots trobar tot, menys el més important.
Quan es diu que ja no és necessari saber, que tenim tot a Internet, és un problema greu. A la Internet ho tens tot. La veritat, la falsedat, la injúria, la mentida, els insults. Ho trobes tot, menys el criteri per a triar el que és pertinent, i d’això depèn el tipus de persona que tu ets. Mai ha estat més important el criteri que ara. Quanta més tecnologia hi hagi, major és el repte moral de formar-se a si mateix. Qui s’atreveixi a enfrontar-se a aquest repte, tindrà molt de guanyat. Per això és important l’educació, des de l’escola i des de casa, per a formar a les persones i desenvolupar els seus interessos.
Com diu el títol d’un dels meus llibres, que pot semblar provocador, tenim el deure moral de ser intel·ligents, perquè una persona intel·ligent té la capacitat de voler el millor per a si mateixa i per als altres. I això neix de les teves pròpies aspiracions.
Per això, el major repte de l’escola en l’era de la informació és diferenciar la informació del coneixement?
Aquest és el repte decisiu de l’escola avui. A vegades sents coses que a mi m’escandalitzen, com que ja no es necessiten coneixements avui dia. En aquesta societat es necessiten més que mai els coneixements i l’experiència de reconstruir el coneixement per tu mateix. Experimentar què significa el teorema de Pitàgores i després ser capaç de veure les relacions que hi ha en aquest concepte matemàtic. Experimentar els problemes que es tracten en un diàleg de Plató… Però per a fer això ho has de rumiar i fer-ho teu, per a anar-te construint com a persona.
En aquesta societat es necessiten més que mai els coneixements
Quan es qüestiona que a l’escola s’ensenyin continguts, argumentant que tot ho trobes a la Internet, cal insistir que l’escola ha d’ajudar els estudiants a discriminar quins continguts són més valuosos. Quanta més informació hi hagi afora disponible, menys valor tindrà la informació per si mateixa. Per això és essencial exercitar una interioritat rica, l’educació, el criteri i la memòria, que serveixen per a construir el coneixement i la comprensió.
Sovint els professors es queixen que els pares estan renunciant al seu paper d’educadors, i les famílies es lamenten de la difícil conciliació de la vida familiar i laboral.
Jo estic totalment en contra d’aquesta tesi. Crec que les famílies d’avui dia estan més involucrades en l’educació dels seus fills que mai. Però es preocupen malament, d’una manera neuròtica, excessiva, fins al punt d’acompanyar a un fill universitari a una revisió de notes. Quan jo era jove mai em van acompanyar a fer els tràmits de matrícula, i es donava per descomptat que havia d’estudiar i treure bones notes, per a poder tenir beca i no tornar al camp a treballar.
Jo sempre dic que a les famílies cal estimar-les, perquè tenim el mateix interès i estàs treballant amb elles. El problema és que en la societat actual es dona una relació clientelista. Les famílies, i els alumnes, tenen una mentalitat de client, i per tant el factor clau és la percepció del client sobre l’atenció rebuda.
Quin és el principal desafiament per a una bona escola futura?
L’escola utòpica que jo voldria veure en el futur és una escola serena. Una escola que no gesticuli per a voler fer-ho tot i per estar al dia, i que tingui les seves prioritats ben organitzades. A més, aquesta escola ha de tenir unes pràctiques reflexives, per a analitzar si els mètodes que utilitza funcionen o no. Per exemple, entre els mètodes de lectura sabem que hi ha uns que no funcionen i altres que són molt efectius. Però, tot i així, cap mètode d’ensenyament funcionarà bé per a tots els alumnes. Per això el mestre és l’autèntic mètode per a arribar a les necessitats de cada un d’ells.
L’escola necessita estar menys sotmesa als vaivens del present. I els polítics haurien de ser capaços de crear consensos duradors
Perquè aquesta escola serena funcioni, no ha de pretendre ser perfecta, perquè la perfecció és el major enemic de la realitat. Ha de lluitar per ser prou bona, i no ocultar els problemes que afronta. Per això, les escoles han de ser transparents sobre els seus problemes i sobre les dificultats que es troben a l’hora d’aplicar uns mètodes o altres. I, molt important, l’escola necessita estar menys sotmesa als vaivens del present. I els polítics haurien de ser capaços de crear consensos duradors.
L’escola té un component moral basat en el fet que mai està conforme amb el que és, i això està bé, perquè és conscient dels seus problemes i dels seus límits. Però si portem tant de temps a la recerca d’una escola perfecta i no l’aconseguim, és perquè la seva aspiració no ha de ser la perfecció sinó la millora, i proporcionar un entorn estimulant per a l’infant. I no li demanaria res més a l’escola. Deixar-la tranquil·la. Mantenir a l’escola permanentment en el focus d’atenció no li fa cap favor.
I, malgrat això, és el contrari del que passa.
Si mires tots els informes sobre educació, hi ha una gran absència del factor humà. Es parla de dades en la valoració del sistema educatiu, es parla de dades fredes. No es té en compte l’antropologia en l’educació, el tipus de persona que vols educar, que és el veritablement important en l’educació.
