En el sí del Fòrum Transformacions, organitzat per la Diputació de Barcelona, Núria Larroya, presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRP) parla de la necessitat de veure l’educació com a quelcom que passa més enllà de les aules i de reconèixer la tasca de professionals que, sovint, són menystinguts, però que sustenten aquesta part tan important de la vida de qualsevol persona, adulta o infant.
Quin és el paper de les entitats en un sector com el de l’educació?
Són necessàries bàsicament per entendre l’educació des d’un sentit ampli. Ara que la UNESCO torna a parlar de l’educació com a bé comú, hem d’aprofitar per insistir en la idea d’una educació global, que va molt més enllà del que succeeix a l’aula, perquè l’escola no pot fer-se càrrec sola de l’educació d’un infant. La pandèmia ens ha deixat clar que l’educació és un microcosmos amb moltíssims actors imprescindibles i el paper de les entitats és deixar clar que en aquest ecosistema hi ha professionals essencials més enllà dels docents.
Troba que encara hi ha una visió de l’educació massa centrada en l’escola?
Hem millorat molt en els darrers 20 anys que fa que jo treballo com a docent. Però sempre hi ha més marge de millora. I crec que, per seguir avançant, cal que les administracions s’obrin a la societat, igual que les escoles ja van fer en el seu moment, per entendre que l’educació és a tot arreu. Ens cal molta feina de formigueta perquè s’acabi de reconèixer a professionals que tenen un paper importantíssim en l’educació, si l’entenem com quelcom global: són totes les persones que formen part del cos docent, però també aquelles que tenen cura de nosaltres.
Quin diria que és el sector més oblidat?
N’hi ha molts, començant pel 0-3 i seguint per l’educació a les persones adultes o a la universitat. Quan parlem d’educació ens cenyim només a les etapes reglades, però també són importants aquelles que no ho són, les que ens acompanyen al llarg i ample de la vida.
Què falla?
Manca cooperació. A les escoles ens passem el dia ensenyant el treball cooperatiu, doncs a les administracions també els caldria aprendre’n. Hi ha molts departaments que estan interrelacionats quan parlem d’educació, com joventut, esports, cultura o serveis socials. Necessitem un pla a llarg termini perquè no ens serveixen els pegats. Per això estem lluitant per tenir el 6% del PIB per l’educació.
Què es guanyaria amb aquesta cooperació?
Qualitat educativa. Per això els moviments de renovació pedagògica tenim aquesta xarxa, que s’estén arreu del territori. Cerquem un canvi que no podem aconseguir soles: l’hem de fer en col·lectiu, que és un dels recordatoris que es repeteixen molt durant jornades com aquestes [el Fòrum Transicions]. Escoltes una gran diversitat de gent diferent que té discursos amb moltes coses en comú. Els professionals que ens dediquem a l’educació tenim clars els canvis que calen; el que necessitem són ajudes sostingudes en el temps i que qui governi es comprometi amb un pacte que no es toqui durant un temps.
Exigim massa als docents i als professionals de l’educació a l’hora de dur a terme aquests canvis?
És veritat que un docent té una càrrega de feina altíssima i molts només tenen forces per aguantar el dia a dia, no per preocupar-se d’anar més enllà. Per això, necessitem més personal, a les escoles i a les entitats educatives. Però no només personal docent: parlo d’educadors socials, de psicòlegs, tècnics d’inserció laboral… Al final l’educació és un servei públic i ens hem de comportar com a tal.
Abans parlava de cooperació, qui ha de formar part d’aquestes xarxes?
Tothom. Des dels joves i infants a catedràtics, passant per educadores o treballadores socials. Tenim consells d’infants, consells escolars… Doncs usem-los bé, no només per posar-nos la medalleta per dir que els tenim. L’educació ha de ser comunitària i, com a tal, ha d’estar disposada a tenir les portes obertes tenir en compte les necessitats i preocupacions de tothom.
