Cal un nou enfocament en la formació inicial del professorat

Quan parlem de la formació inicial del professorat cal fer-ho des de diverses perspectives: la personal, la social i l’acadèmica.

La perspectiva personal és una de les claus. Els estudiants de la Facultat de Ciències de l’Educació han de tenir una veritable vocació per la futura professió que desenvoluparan. És probable que no la tinguin quan comencen els seus estudis, però aquí està la tasca del professorat, fer que aconsegueixin. Han de fer-los reflexionar i fer-los conscients de per què volen ser docents, però abans han de provocar que es facin la següent pregunta: “realment vull ser docent?” Cal ser conscient del que exigeix ​​aquesta professió i quines han de ser les capacitats i habilitats a nivell personal que es necessiten.

Pel que fa a la perspectiva social, aquí l’Estat té més protagonisme. L’escola no només ha de transmetre coneixements, sinó que és una gran eina per formar persones. Han d’imperar els valors democràtics i constitucionals, per sobre de qualssevol altres. A més ha de preparar a les futures generacions per viure en societat.

És important que des de la universitat es formi els docents en aquest tipus de valors. Els futurs docents transmetran allò que s’anomena currículum ocult, és a dir, a través de la seva forma de pensar i actuar també estaran ensenyant i transmetent valors. És per això que és molt important la necessitat que aquests docents adquireixin uns coneixements i valors d’acord amb el sistema democràtic, social i constitucional que regeix el nostre país. Però per a això és indispensable que hi hagi un pacte educatiu que fixi uns principis i unes funcions per les quals es desenvolupi el nostre sistema educatiu. Un pacte totalment consensuat i acceptat per tota la societat. Un pacte que faci que els docents se’n sentin orgullosos i l’assimilin com a propi.

La perspectiva acadèmica es concreta a través de les habilitats i coneixements tècnics que els docents han de tenir. Aquí, la convivència entre la teoria i la pràctica és clau per a l’èxit. Aquesta és una de les mancances de l’actual formació docent, perquè encara que és cert que hi ha bastants moments de pràctica, no tenen l’enfocament suficient per desenvolupar el treball en el futur, ja que, en moltes ocasions, la càrrega teòrica no està massa connectada amb la pràctica.

És indispensable que es faci molt èmfasi en l’atenció a la diversitat. Quan parlem de diversitat no ens referim només a l’alumnat amb necessitats educativos especials, sinó que tothom som diversos. Hi ha diferents ritmes d’aprenentatge, diferents interessos, diferents motivacions, … és per això que l’ensenyament i l’aprenentatge s’han d’adaptar als diferents tipus d’alumnes que ens podem trobar.

L’escola no només ha de transmetre coneixements, sinó que és una gran eina per formar persones.

Aquí entra en joc la metodologia, realment es posen en pràctica les metodologies que s’ensenyen a les aules? És a dir, experimenten els alumnes de les facultats d’educació aquestes metodologies que s’estan ensenyant? En moltes ocasions no. És primordial que es pugui experimentar personalment la posada en pràctica d’aquestes metodologies alhora que s’ensenyen. No oblidem que la memòria biogràfica juga un paper important en les nostres vides i que tendim a repetir el que vivim (en moltes ocasions es repeteixen les mateixes classes que vam rebre quan érem nens).

No és suficient parlar de gamificació o aprenentatge cooperatiu (per ressaltar alguns exemples), cal procurar que els futurs docents visquin una classe on s’apliquin aquestes metodologies.

Un altre dels aspectes que el sistema universitari ha de potenciar és el de la relació amb les famílies. A part de treballar en les habilitats socials necessàries per tractar amb elles, és imprescindible posseir uns coneixements tècnics que ajudin a preparar reunions i entrevistes de tutories, com comunicar-s’hi, etc.

En relació amb tot l’exposat, és important que s’aprengui de models de formació del professorat com el finlandès. La pràctica durant la formació docent ocupa un lloc privilegiat i no és un simple tràmit. Tot al contrari, són conscients del paper que ocupa l’educació i del seu poder per formar les futures generacions i crear ciutadans i ciutadanes amb preparació per poder viure en societat.

Dels quatre moments que tenen de pràctiques durant la seva carrera universitària, en tres han de passar per les escoles d’educació elemental específiques de formació del professorat, conegudes com escoles normals. Per al quart moment poden triar qualsevol escola.

Aquests centres específics de pràctiques són part de la Facultat d’Educació. Aquí els futurs docents reben formació en tècniques d’ensenyament i aprenentatge directament dels propis docents i en una aula real. Tot està bastant controlat i aquesta formació no es deixa a la lliure elecció d’un docent que transmet el seu propi punt de vista de l’educació, ja que aquests docents tutors són seleccionats per la mateixa universitat i formats per a aquesta funció. El que aquí es transmet és una visió d’estat, una manera comuna d’entendre l’educació. Aquestes pràctiques són considerades com un entrenament en la pràctica docent intensiva i de qualitat.

Aquestes escoles normals (i com a part de la formació) realitzen experiments i investigacions que després s’estendran a la resta de centres educatius. Els futurs docents, juntament amb el professorat de l’escola, investiguen i posen en pràctica qüestions relacionades directament amb l’educació, com: nous mètodes d’ensenyament, disseny de l’espai, generació de nous recursos didàctics …

Tal com podem veure, la formació inicial del professorat té un ampli marge de millora en el nostre país i és molt interessant que es prenguin com a referència altres sistemes educatius que acumulen casos d’èxit.