I ara què?

El que hem de tenir clar és que tot ha de girar entorn l’alumne i el primer pas que ens cal fer és posar-nos-hi en contacte. El contacte, el saber els uns dels altres, el connectar-nos -de la manera que cada comunitat cregui més adient-. Tots els centres hem de posar els primers esforços en parlar amb les famílies i els infants i no perdre el vincle emocional amb l’escola.

Un cop sabem la realitat amb la qual ens trobem cadascú, toca reflexionar sobre com volem i podem ajudar els alumnes a seguir actius i motivats per continuar aprenent. Què volem realment? Quin és l’objectiu que perseguim com a escola aquests dies?

En funció de la nostra resposta, haurem de planificar unes o altres estratègies. En diversos centres, com és el cas de l’escola Marià Fortuny, ens ho hem qüestionat i hem arribat a la conclusió que el que volem és acompanyar els nostres infants a portar el confinament de la millor manera, que se sentin recolzats per l’escola i ajudar-los a regular-se el millor possible. Busquem que els infants i joves, amb la nostra ajuda, siguin capaços de gestionar bé el temps, es posin objectius personals i puguin fer-ne el seguiment, que desenvolupin habilitats metacognitives, i que avaluïn el seu propi procés d’aprenentatge, mentre són capaços de controlar les seves emocions i motivacions. Això no és gens fàcil, però, si tenim clar que aquest és l’objectiu, segur que encaminarem les actuacions en aquesta direcció.

Per a fer això, caldrà disposar de diferents canals de comunicació que permetin arribar al màxim d’alumnes possibles; en el cas del meu centre, hi arribem a través de trucades, correus electrònics, aplicació mòbil – ebando – i després de Setmana Santa ho farem a través del nou Portal EIX, eina inclosa dins del Pla d’acció Centres educatius en Línia. Cada centre ha de buscar els que li siguin més adequats. Les eines que utilitzem no són l’important, el més important és que s’ajustin a la realitat de les nostres famílies.

També hem de ser conscients que a alguns alumnes no hi arribarem i sovint aquests són els més vulnerables. Sabem que hi ha alumnes sense dispositius des dels quals treballar a distància i d’altres sense xarxa. Si no aconseguim que en tinguin, caldrà treballar molt amb ells en la darrera fase, el retrobament.

Els centres haurem de preparar molt la tornada a les escoles. No podem, després de tot el que estan vivint els infants, tornar com si no passés res a fer classe… Ens trobarem amb infants amb vivències molt complexes, tant pel que fa a l’àmbit físic de convivència en espais molt petits, poc adequats o amb mancances bàsiques, com pel que fa a l’àmbit emocional de tensió, angoixa i, fins i tot, amb possibles pèrdues de familiars o de persones properes. Cal tenir en compte les situacions dels infants i preveure les dels qui no hem pogut contactar per a donar la millor resposta a les seves necessitats, ja que ells són l’important. Segurament utilitzarem molt més els espais exteriors del que ho estàvem fent ara, segurament centrarem les nostres pràctiques encara més en el tractament de les emocions…

Aquest dies llegeixo molts docents preocupats per com avaluar el tercer trimestre: controls de temes a distància?, qüestionaris qualificatius després d’escoltar la classe online de la mestra? … Penso que la situació en la que ara ens trobem ha de servir-nos per a fer un pas més endavant, no per a retrocedir, i també per no tornar cap a uns aprenentatges esmicolats, memorístics i repetitius. Crec que un dels exercicis que ens toca fer ara per preparar les tasques que oferirem als nostres alumnes en tornar de vacances és preguntar-nos si aquestes tenen en compte els 7 principis de l’aprenentatge. Aquests principis, encaminats a orientar els entorns d’aprenentatge del s XXI, ens ajudaran a fer-nos les preguntes adequades i reflexionar sobre la tipologia d’aprenentatge que volem desenvolupar: – L’alumnat és el centre de l’aprenentatge? Estem fomentant un aprenentatge cooperatiu ben organitzat? Treballem les emocions dels alumnes i des de les emocions? Estem tenint en compte les diferències individuals? Posem en valor l’esforç de tothom com a clau per a l’aprenentatge? Hem plantejat una avaluació continuada que afavoreixi l’aprenentatge? Hem propiciat la construcció de connexions horitzontals entre les àrees de coneixement i matèries amb la comunitat i amb el món en general?-

Crec que ens serà bo posar l’accent en què volem avaluar i no en què volem qualificar. Haurem d’avaluar de manera formativa, i, com bé diu la Neus Sanmartí, això implica tres coses: saber què fa l’alumne – quins problemes té -, entendre’ls – per què els té, què falla ens els seus hàbits, raonaments, habilitats,… – i prendre decisions – què puc fer per ajudar-lo a millorar? – . La nota no és l’important en cap dels casos. No és un tema que ens hagi d’angoixar, hi ha d’altres prioritats, sobretot en l’educació infantil i primària. La prioritat serà donar als alumnes tasques, reptes, projectes que siguin globals, oberts i atractius per a ells i també pautes de com organitzar el seu dia a dia i les tasques que han de realitzar.

L’escola ha de transmetre tranquil·litat i no afegir més angoixa a les llars. En la mesura del que ens sigui possible haurem de contribuir conscientment als propòsits que ens hem plantejat. Si hi ha alguna tasca que no es pot fer, no ha de passar res.

Atendre les individualitats de cada infant serà difícil, però és obligació dels professionals de l’educació fer tot el possible.