Amb un títol tan suggerent vull començar aquesta breu i humil reflexió sobre els ingredients que fan falta per una nova educació. Si anem al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española (RAE) trobem aquestes dues definicions:
- Cocer: hacer comestible un alimento crudo sometiéndolo a ebullición o a la acción del vapor.
- Enriquecer: aumentar en una mezcla la proporción de uno de sus componentes.
¿No és cert que si ho portem a allò que un docent pot fer amb els continguts que ha de transmetre al seu alumnat ja va agafant sentit aquest títol?
Penso que si únicament preparéssim els nostres aliments sometent-los a cocció o bullint-los, ens agradarien? Jo crec que no, i probablement a les persones per a les quals els preparéssim tampoc. Igual que un cuiner busca enriquir els plats i els aliments amb tot tipus d’ingredients i condiments, la nostra tasca docent ha de ser enriquida amb una sèrie d’ingredients fonamentals.
Avui dia sembla que el món digital envaeix tot el que fem, però no podem veure en això un atac a la tradició sinó una oportunitat d’enriquiment i sobretot d’apropament a un món que ja és digital. Hem de ser conscients que el nostre alumnat pensa, sent i aprèn de manera diferent, i que allunyar-nos dels seus interessos ens fa allunyar-nos d’ells. Perquè els aprenentatges siguin duradors i memorables hem de connectar amb el nostre alumnat no només emocionalment (ingredient imprescindible) sinó des de les eines, les temàtiques i la seva vida diària.
El món de les eines digitals obre un camí de possibilitats infinit si volem abraçar-lo, però compte!, on hem de posar la diferència és en la finalitat, per a què les utilitzarem. Seguim veient aquesta línia innovadora que passa per introduir la tecnologia a les aules per continuar fent el mateix de sempre i això és un error greu. Una pissarra digital per projectar un llibre? Un Chromebook per llegir el llibre de text? Una tauleta per fer exercicis i exercicis exactament iguals als que faríem en paper en una llibreta? Això i moltes altres coses similars que es fan cada dia a les aules estan molt allunyades de l’objectiu que, des del meu punt de vista, haurien de tenir aquestes eines.
Hem de canviar el focus i pensar que aquestes actituds només reprodueixen una classe obsoleta, sense participació i amb un aprenentatge limitat on l’alumnat no interactua o ho fa d’una forma passiva que no promou l’aprenentatge.
Adoptar la tecnologia és imprescindible, però abraçar el nostre alumnat, connectar amb ells i creure en les seves possibilitats només ho poden fer docents emocionalment compromesos
Utilitzar aquestes eines ha de tenir com a objectiu final ajudar-los a resoldre problemes complexos i de la vida diària, el pensament crític, la creativitat, una mentalitat tecnològica i un aprenentatge flexible centrat en les seves fortaleses. Si dotem el nostre alumnat d’eines que els ajudin a crear, a investigar i a aprendre fent haurem passat, com defineix Fernando Trujillo, de “digitització a la digitalització de l’aula”.
És cert que tots són passos per arribar a aquest objectiu final i que, en funció de l’edat del nostre alumnat, ens haurem de centrar més en alguna fase que en una altra, però sense oblidar aquest objectiu de transformació. Portant aquí la meva experiència personal amb alumnat de 1r i 2n de primària (per molt nadius digitals que siguin) és necessari centrar-se en la fase de digitalització de manera que això després els ajudi a fer el salt.
L’ús d’eines d’aprenentatge com Google Classroom, des d’on amb un simple clic a un enllaç podem ensenyar-los a accedir a infinitat de continguts enriquidors, ens pot ajudar a digitalitzar el seu aprenentatge.
Als primers cursos ens podem basar en l’ús de:
- Vídeos o activitats interactives que s’autocorregeixen i els ajuden a aprendre dels seus errors donant-los l’oportunitat de repetir-los i millorar els seus aprenentatges.
- Murs col·laboratius on presentar els seus productes o tasques finals.
- Accés a aplicacions que els permeten un aprenentatge individualitzat i adaptat al seu ritme amb un feedback
- Accés a eines digitals amb les quals podem gamificar o ludificar l’aprenentatge per fer-lo més proper i potent, que permeten que no només el docent pugui crear continguts enriquits, sinó que també obre un món de senzilles possibilitats de creació i potenciació de la creativitat i el treball en equip des d’una edat primerenca.
- Apps que ens ajuden a gamificar l’avaluació per convertir-la en un moment menys estressant i més gratificant, perquè no podem oblidar que l’avaluació ha de ser una eina que utilitzem quan JA l’alumnat sap i NO per a saber si sap.
Com podràs observar, són eines que no es queden només en l’exposició de continguts, sinó que impliquen l’alumnat en primera persona i sobretot que omplen d’emoció i significat l’aprenentatge.
Vull finalitzar amb aquesta frase d’Arthur C. Clarke: “Qualsevol professor que pot ser substituït per una màquina, hauria de ser substituït per una màquina”. Ja que totes aquestes eines no serveixen de res sense una implicació personal, professional i emocional del professorat.
No hem d’oblidar que l’ingredient imprescindible per enriquir l’aprenentatge som nosaltres mateixos, ja que adoptar la tecnologia és imprescindible, però abraçar el nostre alumnat, connectar amb ells i creure en les seves possibilitats només ho poden fer docents emocionalment compromesos amb el seu alumnat, mai una màquina.
