A 3r d’ESO els alumnes han d’estudiar, entre moltes altres coses, la literatura medieval espanyola. L’opinió generalment és de rebuig: “Són poemes o textos de fa 800 o 1000 anys, parlen en castellà antic, s’han de memoritzar moltes característiques que no entenem! És un rotllo!”. Tot i que els professors ens esforcem per transmetre’ls el valor d’aquestes obres mestres i del nostre patrimoni cultural, els alumnes es desconnecten. Com a molt, un percentatge més o menys elevat intentarà memoritzar “aquest rollo” per aprovar l’examen. Però després tots oblidaran els “kharges”, el Cantar de mio Cid o el Mester de Clerecía.
Per què no canviem l’enfocament d’una vegada per totes? Estem preparant els nostres alumnes per a concursos com el Pasapalabra o Saber y Ganar? Per què mesurem el que aprenen a l’aula només verificant si han memoritzat que el “Cantar de mio Cid” està format per 3735 versos anisosil·làbics o la definició d’hemistiquis, prosòdia, tirades? Això els ajuda a admirar i gaudir del “Cantar de mio Cid”? Els fa més intel·ligents, més feliços o millors persones? Els ajuda a comprendre millor l’ésser humà? Crec que tots nosaltres coneixem les respostes.
Canviar l’enfocament va suposar un canvi en els objectius. I això és el que vaig fer, intentar treballar la literatura a l’aula perquè els alumnes aprenguessin a comprendre-la i a gaudir-la, perquè reflexionessin sobre la naturalesa humana, per ensenyar-los a pensar i a fer-se preguntes, i per animar-los a fer que ells es convertissin, potser per primera vegada, en artistes (poetes, escriptors o pintors).
Vaig començar per desafiar el seu pensament amb una pregunta de resposta múltiple i complexa: Per què els éssers humans escriuen poesia? I va succeir que es van adonar que havien crescut envoltats de poesia; que a l’escola bressol, a infantil i en els primers anys de Primària havien memoritzat un munt de poemes. Es van adonar també que vivien envoltats de cançons, que no eren altra cosa que poemes cantats per Sabina, Residente, Álvaro Soler o Duki. Van comprendre que és inherent a l’home, a totes les èpoques i cultures, jugar amb les paraules i emprar-les com a material artístic. I que tots necessitem de l’Art per expressar les nostres emocions i tractar de comprendre i explicar-nos la vida.
Vaig començar per desafiar el seu pensament amb una pregunta de resposta múltiple i complexa: Per què els éssers humans escriuen poesia?
Havien experimentat la primera connexió. El que havien d’estudiar sí que ressonava al seu interior, no els era aliè. Així que es van preguntar què converteix un text en literatura? Gràcies a diverses rutines de pensament que els vaig proposar es van adonar que era necessari un tipus de llenguatge (l’ús de recursos retòrics) i que certs temes eren recurrents (els tòpics literaris).
Llavors els vaig desafiar de nou: havien d’analitzar una cançó que els agradés, tractant de descobrir quins recursos retòrics s’empraven i quins tòpics literaris apareixien. De nou es va produir en ells una connexió, perquè en analitzar aquestes cançons es van adonar de segons i tercers significats (més profunds i interessants), o de com en els videoclips d’aquests artistes es jugava amb metàfores visuals o símbols. En definitiva, allò que venia als llibres i que el professor els intentava explicar els ajudava a comprendre millor el món!
Ara sí que era el moment d’acostar-nos a la literatura medieval. Com vivien els homes d’aquella època? La seva societat era molt diferent de la nostra? De què parlaven en els seus poemes? Tindrien sentiments molt diferents dels nostres?
Després de treballar amb el seu coneixement previ, els vaig proposar realitzar diverses rutines i habilitats de pensament perquè fossin ells els qui deduïssin les característiques del Mester de Joglaria i les del Mester de Clerecia, observant miniatures (imatges pintades a mà) dels manuscrits medievals, traient conclusions i fent-se noves preguntes. O comparant escenes de dues pel·lícules: El nom de la rosa (1986) i La marrana (1992). D’aquesta manera, el coneixement va sorgir des de dins de l’alumne. La seva sorpresa va ser enorme: “Ho hem endevinat tot sense obrir el llibre?”. Aquest nou èxit els va motivar enormement i es van veure capacitats no només per seguir “investigant” i descobrint els textos medievals, sinó que es van llançar a escriure poemes o textos lírics de la seva creació.
Es van llançar a escriure poemes o textos lírics de la seva creació
Llavors va arribar el moment de descobrir el Cantar de mio Cid (c. 1200). I les seves preguntes i interès no es van fer esperar. Per què era una obra tan famosa? Va ser un personatge real? Quanta realitat hi havia en el text? Per què es considera un heroi? Per què es va escriure un poema tan llarg? Per què l’autor no el va signar? Es va escriure en paper o en un altre material?
Els meus alumnes estaven, una vegada més, connectats amb el que fèiem a classe i es van posar a investigar. Vam llegir fragments del Cantar i vam veure la pel·lícula-documental completa. Vam analitzar l’obra des d’un punt de vista literari i sobretot ens vam apropar al personatge, a la seva bravura, a la seva honestedat, a la seva fidelitat. Vam reflexionar sobre el poder, sobre la venjança, sobre l’ambició. Van sentir que no estaven memoritzant dades per posar-les en un examen, sinó que estaven descobrint la complexitat de l’ésser humà, la nostra naturalesa, amb les seves llums i les seves ombres. Tal va ser la seva connexió amb el personatge que van decidir fer la Ruta del Cid en cotxe o en moto quan fossin grans!
Encara ens quedaven per descobrir altres obres medievals. Però van ser ells els qui es van convertir en professors i els qui van investigar. Van haver d’aprendre a utilitzar eines digitals per presentar-nos als altres Miracles de Nostra Senyora (1246-1252) o El Llibre del Bon Amor (1330-1343).
En fi, que els meus alumnes de PMAR 2 (actual 1r de Diversificació), tot i ser alumnes ACNEAE o repetidors, havien no només superat tots els reptes que els havia proposat (analitzar cançons, emprar eines digitals, convertir-se en poetes o en professors), sinó que havien dut a terme amb èxit habilitats de pensament i activitats de metacognició. S’havien convertit en protagonistes del seu aprenentatge, se sentien capacitats de seguir aprenent literatura o altres matèries. Havien estat connectats i sentien que el que havien sentit, viscut i après els havia transformat. No és aquest l’objectiu de l’EDUCACIÓ?
