La reivindicació d’incorporar, de manera transversal, l’educació mediàtica i cinematogràfica a les preocupacions i ocupacions educatives no és nova. En aquest país, especialment pioner, existeixen iniciatives que fa quasi una cinquantena d’anys que es dediquen a apropar la cultura audiovisual a les aules (a infants i joves, a professorat i famílies…), amb intenció interdisciplinària, amb vinculació als currículums educatius i amb propostes adaptades a cada etapa vital. Una tasca que, ateses les circumstàncies en què s’organitza la vida a l’escola actualment, és d’alta dificultat performativa.
No passa desapercebuda la contradicció entre l’extensa preocupació de la comunitat educativa al voltant d’algunes pràctiques de consum audiovisual normalitzades entre infants i joves i la sistemàtica disminució de l’educació artística al currículum educatiu; o l’oposició estratègica de voler promoure el pensament crític mitjançant una organització dels aprenentatges que, llevat d’algunes excepcions, està encara subjecta a matèries estanques dosificades en classes de 50 minuts.
El mitjà és el missatge, que va dir el lúcid expert en estudis de la comunicació Marshal McLuhan. I el pensament relacional, especulatiu, creatiu (i crític, evidentment) ho té difícil amb aquests mitjans. El més probable és que la innovació de la que tant es parla sigui miop fins que no hi hagi una transformació efectiva del model educatiu i de l’escola mateixa: una sacsejada que ja està exigint l’alumnat amb respostes organitzades com els divendres fora de l’escola amb Fridays for future, la suma a la vaga feminista del 8 de març o la iniciativa “Buidem les aules, omplim els carrers” arran de la sentència del Tribunal Suprem i la repressió policial derivada de les mobilitzacions.
En un context global on l’estatut de veracitat de les imatges està sent posat en entredit arran de manipulacions que molt tenen a veure amb els interessos geopolítics i les agendes ocultes de la dreta o l’extrema dreta, cal educació audiovisual. En un context local on les agressions sexuals i els feminicidis encara s’adrecen massa sovint segons els codis de l’espectacle mediàtic, de la victimització, la sexualització o el càstig, cal educació mediàtica. Però encara aniria més enllà: l’antiga divisió entre món real i món virtual no existeix. Les imatges han esdevingut carn, generen un referent immediatament vivencial per a infants i joves i, per això, un aprenentatge profund del que significa viure amb i a través de les imatges està necessàriament lligat a la vivència d’una vida lliure, ètica, implicada i política, en definitiva.
Aquesta és una tasca educativa, però també cultural.
La defensa d’una cultura audiovisual viva i vital és imprescindible per construir imaginaris que acompanyin els infants i joves en el seu desenvolupament personal i el seu aprenentatge col·lectiu. Cal promoure un cinema cuidat i curós amb la construcció de personatges, amb les propostes de resolució de conflictes i, en resum, compromès amb la innovació narrativa i amb la diversitat formal. En aquesta direcció, el passat mes de juny, unes 80 persones expertes en cinema infantil i educació audiovisual de diversos països europeus ens vam trobar a Weimar per assistir al 3r fòrum de debat organitzat per Kids Regio, una institució alemanya capdavantera pel que fa a la defensa de la cultura cinematogràfica per a infants i joves.
D’aquells intensos dies va sorgir la Declaració de Weimar, un document dirigit als agents polítics locals, nacionals i europeus així com a entitats, associacions i institucions connectades amb la indústria cinematogràfica i l’educació, amb la intenció de concretar demandes per tal de donar suport activament al cinema infantil i juvenil, garantir-ne la qualitat i fomentar-ne l’accessibilitat. Aquesta declaració és, definitivament, una oportunitat inspiradora per abandonar els debats antiquats i de vol baix, i per encaminar les polítiques públiques a afrontar sense més dilacions els reptes de present i de futur.
Marta Nieto Postigo
