Qui ho havia de dir, oi, que en plena pandèmia esclatarien mobilitzacions antiracistes globals? Que l’assassinat de George Floyd desencadenaria, de manera semblant a com ho va fer el cas Weinstein amb el MeToo i el moviment feminista, una onada imparable de manifestacions i protestes per la defensa dels drets humans? Semblava ben impossible, difícil d’imaginar, però ha passat, està passant.
Les plataformes online de continguts audiovisuals, unes de les grans beneficiades de la situació de confinament provocada per la pandèmia, també han volgut fer-se ressò del que passa als carrers, i si pot ser, emportar-se’n alguna medalla.
Així és, doncs, que fa uns dies anunciaven que retiraran alguns continguts antics racistes o bé permissius amb actituds i opinions racistes. Més enllà de la maniobra de neteja d’imatge que es pot considerar aquesta acció, el gest amaga una qüestió real: quin paper juga l’audiovisual en la configuració d’imaginaris lliures de racisme?
La resposta és evident, hi juga un paper molt important. Però malauradament encara hem d’afrontar falsos debat estèrils: “eliminar la violència de les pantalles no farà la gent menys violenta”, “fer una broma racista no vol dir ser racista”, “avui en dia la gent s’ofèn per tot, ja no es pot dir res”, i un llarg i avorrit etcètera.
En aquesta línia es publicava fa uns dies aquest article: Desarmar els dibuixos, desarmar la imaginació, on es defensa que retirar les pistoles dels Looney Tunes és una cosa absurda i limitadora i on l’autor apunta que “veure dibuixos animats és apoderar-nos de la distinció entre realitat i ficció en comptes de tenir-li por”. Aquest tipus de discursos confonen la por amb el reconeixement del poder, la limitació (o fins i tot hi ha qui n’hi diu censura) amb l’exigència de responsabilitat.
Als anys cinquanta la Warner Bros va crear el personatge de Speedy Gonzalez, un ratolí mexicà astut i veloç que va ser acollit amb èxit. Per construir el personatge, els seus creadors van recórrer a certs estereotips ètnics, com el barret sobredimensionat i un marcat accent mexicà, mentre solien representar als seus companys i el seu cosí Slowpoke Rodriguez com mandrosos, en ocasions borratxos o drogats.
Que les imatges i l’audiovisual que veiem contribueixen a configurar el nostre imaginari del món és un fet innegable, que, de fet, es corrobora etimològicament: imaginari té relació amb “imago”, imatge. Per tant, si als dibuixos animats que veiem a la infància es passen el dia matant-se a trets, pegant-se pallisses i s’hi construeixen els personatges a cop d’estereotip racista, se’n despendrà inevitablement algun impacte en el nostre imaginari. Si a les sèries que veiem no hi apareix cap persona negra ocupant un càrrec de responsabilitat, si els anuncis de sabó de roba són protagonitzats sempre per dones, o si totes les relacions d’amor de la ficció són heterosexuals, en algun lloc va quedant la idea de que les persones negres no poden ocupar càrrecs de poder, que les dones són les que han de rentar la roba, i que les persones LGTBI no existeixen. La influència no és sempre literal, no funciona com un mirall exacte, sinó que són capes que es van sumant al conjunt d’estímuls culturals i socials que rebem, i que tenen una gran importància en la construcció de la nostra mirada sobre el món.
Quan l’article diu “Els Looney Tunes […]representen una forma de fer riure tan bojament incontrolable que la idea de controlar-la toca alguna cosa d’essencial” sembla que oblida que les coses que ens fan riure, les escenes que ens emocionen i els personatges amb els que ens identifiquem, són una construcció basada en els anys que portem de cremar-nos les pestanyes. Els Looney Tunes no tenen res d’essencial. Ens han fet riure, potser sí, però això no vol dir que no puguem preguntar-nos si no podrien ser diferents.
Segurament eliminar les pistoles, com si amb Photoshop eliminéssim allò que no ens agrada del que veiem per la finestra, no és una solució per a res. És una declaració superficial i simplista que amaga reflexions més interessants. Interrogar les ficcions i les representacions que consumim per veure què diuen de nosaltres no és censurar ni controlar és demanar responsabilitat en la creació i mirades atentes i crítiques en la recepció. Preguntem-nos per què dominen certes actituds violentes, racistes o masclistes a les pantalles, demanem-nos a qui atorguem el poder de configurar els nostres imaginaris. Posem l’audiovisual sota la lupa i exigim-li que sigui lliure, no per “dir el que vulgui” sinó per ser capaç d’imaginar més enllà de les constriccions de qui controla els canals de consum d’imatges de la societat capitalista. Exigim-li que s’atreveixi a construir narracions situades que no obviïn els privilegis ni les discriminacions. Ni a l’audiovisual, ni a la ficció, ni als dibuixos animats no els tenim por: al contrari, els valorem i apreciem tant, que som conscients del seu poder i repercussió.
