‘El Diari de l’Educació’: un vespre de cinema i llibertat per celebrar 10 anys de vida

Els Cinemes Girona es van omplint a poc a poc, amb persones que, d’una forma o l’altra, formen part dels primers anys d’història de El Diari de l’Educació. Hi ha retrobaments i abraçades. La celebració dels deu anys del diari comença ja mentre la gent espera que obrin la sala número 1 dels cinemes, la més gran de totes. És el moment de les primeres converses entre persones que comparteixen el compromís en l’educació.

El compromís pels valors que se simbolitzen en la història del mestre Benaiges, el fil conductor entre el primer acte del Diari i la celebració dels primers deu anys. I amb El mestre que va prometre el mar, l’homenatge als docents de la República, i als que ara continuen lluitant pels mateixos principis que li van costar la vida l’any 1936.

Les portes de la sala s’obren i els assistents van ocupant les diferents butaques. A l’escenari que hi ha sota la pantalla, es troben quatre cadires on després de la projecció de la pel·lícula es durà a terme un cinefòrum. És l’expressió plàstica del cicle que comença, i que pretén unir cinema, educació i periodisme. Perquè, com va dir l’Ana Basanta, la directora de El Diari de l’Educació, “el cinema té un gran poder pedagògic i inspirador per als debats. L’educació s’ha de fer fora i dins de l’aula”.

En aquesta primera part dedicada a la història del Diari, Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural, recorda que “fa deu anys imaginàvem a on volíem anar, però no sabíem si hi arribaríem. I si ho hem aconseguit ha estat gràcies a la implicació de la comunitat educativa”. I a on volien arribar aquell grup de periodistes que l’any 2012 van començar a treballar per editar el Diari el gener del 2014?

Rius recorda que l’objectiu era aconseguir “fer un periodisme independent, lliure, amb equitat i democràtic en la seva gestió i, a la vegada, un periodisme útil per les comunitats que esteu en primera línia en la defensa dels drets essencials”. Això passa, explica Rius, per “oferir informació de qualitat, per ser una illa de credibilitat, però també per crear una àgora, una plaça pública que vosaltres heu omplert durant aquests deu anys”.

Pau Rodríguez i Joao França van coordinar el diari durant els seus primers anys de vida. Ho van fer amb una mirada que només dona la joventut i recorden com van créixer gràcies al suport de la comunitat educativa, “que des del primer dia es va bolcar amb nosaltres”. Tots dos expliquen que ha estat el projecte professional del qual se senten més orgullosos.

Víctor Saura els va succeir l’any 2017. Puja a l’escenari i fa riure a tothom amb les seves anècdotes, el seu particular sentit de l’humor i un carisma únic. Amb ironia explica que “vaig viure un moment molt bo, ja que amb el confinament vam aconseguir xifres de visites que mai haurien imaginat, en Pau i en Joao”. Saura se sent molt satisfet del que va poder fer al capdavant del diari abans de decidir passar del periodisme a la docència i anar a donar classes a un institut.

Juan León, membre del Patronat i editor de Octaedro, també ha jugat un paper clau en aquests deu anys. Explica que Jaume Carbonell va ser qui l’havia embarcat en una aventura que, al principi, va significar molts sacrificis, però que, al final, havia estat apassionant i molt positiva. “Llarga vida a El Diari de l’Educació”, va concloure.

L’Ana Basanta, en el seu torn, recorda els principis que inspiren El Diari de l’Educació. La lluita contra la segregació, la defensa de la inclusió, la democràcia, la solidaritat… La reivindicació del tracte digne als docents, de la qualitat educativa, de la llengua, de la consciència climàtica i de la pau… Com a actual responsable del Diari va renovar el seu compromís en els valors que han marcat la seva història.

Abans d’iniciar-se la projecció, també intervé Sergi Bernal, fotoperiodista i documentalista, coautor del llibre i el documental previs a la pel·lícula. Fa un cant a la llibertat enfront del feixisme i recorda que aquesta història “neix d’una fosa comuna”, on encara “hi ha milers i milers de víctimes”. Després, tot s’enfosqueix, la sala queda completament en silenci i s’albiren les primeres imatges de la pel·lícula.

L’argument de la pel·lícula gira al voltant de l’Ariadna, una noia que rep una trucada sobre la possible troballa de les restes mortals del seu besavi, executat durant la Guerra Civil. És en aquest moment en el qual es desplaça fins a un petit poble de Burgos, per tal de descobrir la història passada del seu avi, que es troba en una residència i que mai ha parlat ni sobre la seva infància, ni sobre el seu pare. La veritat que s’amaga al darrere de l’oblit és que l’avi de l’Ariadna va ser estudiant i quasi fill adoptiu de l’Antoni Benaiges, un mestre català que va ser destinat al petit poble burgalès.

La pel·lícula té una forta càrrega emocional. Hi ha imatges molt tendres, però també molt dures. Hi ha persones a la sala que, amagades en les ombres de la foscor, s’eixuguen les llàgrimes. La forma d’educar del mestre Benaiges, tal com es transmet a la pel·lícula, emociona a qualsevol que la miri: la forma en què es va involucrar en els seus alumnes, els quaderns que realitzaven tots conjuntament i el llegat que els hi va deixar, un llegat escrit a foc a la memòria; un llegat que, tot i desaparèixer del paper, va quedar gravat a les ànimes dels seus estudiants.

Un cop apareixen els crèdits finals, amb un record per a totes aquelles famílies que encara no han trobat als seus familiars, enterrats en foses comunes, l’aplaudiment és unànime. La història ha deixat captivada a la sala.

Mar Hurtado, presidenta de Rosa Sensat, la sociòloga Marina Subirats i el mestre Jaume Cela obren el debat organitzat en acabar la pel·lícula. Mar Hurtado afirma que la “figura del mestre Benaiges hauria d’il·luminar-nos. Necessitem mestres que il·lusionin, que deixin parlar, expressar-se, que respectin les opinions dels altres…”.

Marina Subirats destaca la figura dels mestres durant la Segona República, “una època en què els professors van gaudir de molta importància perquè havien de formar a una població amb un gran percentatge de persones no alfabetitzades. I això va portar una gran quantitat de mestres amb innovadors mètodes educatius. Després van ser represaliats i les il·lusions van morir amb l’arribada de la Guerra Civil”.

Jaume Cela, que es defineix com un apassionat pel cinema, el reivindica com “una de les arts més potents per formar els joves, per això han d’aprendre a gaudir-ne del seu valor i de tot allò que els hi pot aportar”.

La nit arriba i l’acte acaba amb un brindis de cava. El Diari de l’Educació ha fet un recorregut pel seu passat, ha explicat com es trobava en el present i ha posat la mirada en el futur, un futur que els seus responsables esperen ple de noves propostes i de temps millors, més optimistes i positius. Com passa a la pel·lícula, el llegat d’aquest diari ja és immaterial, perquè viu en els subscriptors, lectors, anunciants, col·laboradors i qualsevol que hagi posat el seu gra de sorra per ajudar en la seva creació i el seu manteniment.