Fa molts anys, quan al meu barri es va inaugurar la Rambla de Badal, vaig sortir a estudiar-la amb el meu grup (un sisè de Primària). Aquesta Rambla s’havia construit arran del cobriment de la Ronda del Mig; un espai guanyat als cotxes. Al barri havíem aconseguit un passeig preciós, amb parterres, arbres, bancs per seure-hi… El meu alumnat, però, em va fer adonar que en tots aquells metres (des de la Diagonal fins a la Plaça Cerdà!) no hi havia ni un sol espai pensat perquè elles i ells hi poguessin jugar. Amb aquesta perspectiva vam analitzar diversos parcs i espais infantils del barri i van concloure que elles i ells, d’11 i 12 anys, no hi tenien cabuda.
Anys més tard, en visites del que havia de ser el passeig que cobria les vies, també a Sants, vaig participar com a veïna per fer suggeriments al projecte urbanístic. Vaig reclamar espais adequats perquè les criatures d’aquestes edats, que encara no poden allunyar-se de casa poguessin bellugar-se i tinguessin espais per jugar: pilota, skate… Les veïnes i veïns que també van participar en aquesta ronda de consultes van posar el crit al cel: que si farien soroll, que anessin a Montjuïc…
Francesco Tonucci, un gran pedagog, fa anys que reclama una ciutat adaptada a les necessitats de les criatures, la qual al mateix temps seria amable per tothom. Quantes vegades el professorat que hem fet sortides amb els nostres grups ens hem trobat amb la incomprensió de la gent que viatjava amb el metro o que passava per la vorera i l’havien de compartir amb vint-i-cinc criatures? Tot i que també sempre hem trobat algunes persones amables.
Vivim en una societat que s’en recorda de les criatures quan s’acosten les festes de Nadal. Són un reclam fantàstic pel consum. Però després les volem tancades a casa, que no “molestin”. Protestem per les vacances escolars o quan el professorat fa vaga. No protestem perquè una criatura de tres anys passi de vuit del matí a sis de la tarda tancada a l’escola. No protestem perquè l’escola bressol municipal la gestioni una empresa que ha guanyat la concessió per ser, senzillament, la proposta més econòmica; ni tampoc protestem perquè les criatures hagin de viure el desnonament de la seva família…
Una de les mesures a través de les quals podem mesurar si una societat és saludable, és el grau de la cura amb què aquesta tracta les seves criatures i la gent gran, és a dir, allò que les feministes anomenem “Posar la vida al centre”. Aquests dies veiem com d’oblidades estan les residències de gent gran. La majoria de nosaltres sabem que si qui gestiona un centre ho fa per motius estrictament econòmics, qui al final en surt perjudicat són les persones que hi treballen (majoritàriament dones) i hi resideixen.
I aquesta reflexió ve perquè crec que les criatures tornen a ser les grans oblidades en aquesta crisi que estem vivint ara. Només se les anomena per parlar dels treballs escolars que han de fer a casa; de la por que perdin el curs escolar; dels deures, de les classes on line i del teletreball que exigeixen. Som conscients que no totes les criatures disposen de connexió a casa, una problemàtica que tanmateix és relativament fàcil resoldre. Som conscients, però, d’aquelles que no disposen d’un espai per treballar a casa ni de la calma ni la tranquil·litat necessària per fer-ho?
Però, a més, som conscients que fa un mes que estan confinades? Assumim sense dubtar que els propietaris dels gossos són responsables i que poden sortir al carrer a passejar-los. Em sembla perfecte. Però, si es confia en els amos dels animals, perquè no es confia en què mares i pares seran igualment responsables de les seves criatures? De debò no es pot pensar alguna mesura que combini el #JoEmQuedoaCasa amb el dret de l’infant, i que armonitzi les necessitats de bellugar-se que tenen les criatures?
Mireu fins a on hem arriibat que hi ha qui proposa que les criatures amb alguna necessitat especial portin un distintiu ben visible al braç! No seria millor apel·lar al sentit comú, en comptes d’etiquetar-les, assenyalar-les i estigmatitzar-les?
Per sort, però, comencen a alçar-se veus que reclamen els drets dels infants, més enllà de la gent dedicada a la pedagogia. Gràcies, Roger Palà.
1 comentari
Totalment d’acord