Autor: Adelina Escandell Grases

“Quinze, són quinze…”, el Quinzet, La Niña Bonita, la Festa dels 15 entre les adolescents vingudes de llatinoamèrica, el barri dels 15 a Barcelona, El i 15 de Mataró, “15 años tiene mi amor”… També podríem parlar de l’adolescència dels 15. Però nosaltres, la gent de Rella, ja no som adolescents. Som persones jubilades, algunes recents i d’altres que ja porten molts anys en aquesta etapa, que no només hem treballat de mestres (en les diferents etapes educatives) o altres professions relacionades amb l’educació, sinó que “hem sigut mestres motivats”. Algunes i alguns de nosaltres van participar de la creació…
Vaig uns dies de vacances amb un grupet d’amigues, dones entre 70 i 80 anys; viurem en una casa que hem llogat durant una setmana. Mesos abans ja creem el grup de wats, compartim els horaris del cotxe de línia que ens hi portarà que hem buscat via telemàtica, les que anem amb el bus, avisem de l’horari exacte d’arribada, i, un cop allà, busquem horaris de visites, planifiquem rutes, fem i compartim fotografies, alguna llegeix el diari, una altra escolta música… El telèfon o millor el mòbil està sempre present i això que cap d’elles està a les xarxes.…
Fa molts anys vaig ser tutora d’un sisè amb relacions entre nenes i nens molt tenses; alguns d’ells em retreien el meu feminisme i que això em portava a defensar les postures de les nenes i a treballar massa sobre dones (en literatura, en art…); algunes nenes portaven sistemàticament al consell de classe els menyspreus i bromes que no agradaven que patien per part dels nens: mirar agendes, petites agressions a les estones de pati, voler marginar-les en els equips de futbol… I així va arribar finals de febrer. I vaig fer una proposta de treball que globalitzava llengua castellana…
Dijous 29 d’octubre es va inaugurar a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet, en el marc del seu 20è aniversari, l’exposició sobre Lluís López del Castillo, fill del barri de la Torrassa, on està ubicada la biblioteca, i nascut en una família d’origen murcià.
He treballat quaranta anys en el món educatiu, i ara en fa sis que estic jubilada. Mai m’hauria pensat que hagués de començar un curs amb aquestes condicions (com tampoc tancar escoles al març i no obrir-les fins setembre), però el món educatiu no és aliè al que passa a la societat.
Aquests dies de confinament penso molt en les criatures; de fet no he deixat de pensar-hi. Serà que tant temps acompanyat-les no s’esborra fàcilment?
Quan puguem tornar a l’escola caldrà no només que el professorat tingui present que cada criatura arriba del confinament amb motxilles diferents, sinó que el sistema pensi en mesures concretes per minimitzar els seus efectes.
Totes i tots els qui defensem els valors democràtics hem de posar els recursos necessaris perquè l’aberració del pin parental no sigui possible. Hem de barrar el pas als hereus del franquisme que continuen considerant l’escola i el sistema educatiu un camp de batalla.
Fa un mes que ha començat el nou curs. Nou però amb problemes antics. Manca de pressupostos, segregació social segons els tipus de centres, treball en precari del professorat, dificultats per realitzar la inclusió de l’alumnat amb necessitats educatives en bones condicions.
Un dels elements centrals quan ens plantegem una escola coeducativa és l’ús del llenguatge inclusiu on es troben representats els diversos gèneres. I ha de ser així, no només perquè el llenguatge ha de reflectir la societat que l’utilitza, sinó que també pot ajudar a modificar-la. Així, avui en dia, no podem parlar només en masculí pensant que hi inclou a tothom perquè no és així
Vols rebre el butlletí setmanal del Diari de l’Educació?
AMB EL SUPORT DE







El Diari de l’Educació, 2025