Un mestre que va fer escola

L’acte

La Sala d’Actes de Rosa Sensat va acollir dimecres 15 d’abril un acte sentit i emotiu per retre homenatge a Jordi Maduell Sancho, desaparegut el passat mes de febrer. Prop de 110 persones van omplir la sala per acomiadar i recordar qui havia estat primer president de les dues entitats organitzadores, Rosa Sensat i RELLA, i una de les figures més significatives de la renovació pedagògica catalana de les darreres dècades. Entre el públic, la dona, el fill i els nets del Jordi, la presència dels quals va donar a la tarda una càrrega emotiva especial.

A l’entrada, un recull de llibres i revistes en les quals el Jordi havia participat emmarcades per una sèrie de fotografies de diversos moments de la vida del Jordi (era un gran fotògraf) que va preparar amb molta cura Pau Raga, bibliotecària de la biblioteca de Rosa Sensat.

L’acte va durar una hora i mitja, de les 18 a les 19:30 hores. Va ser presentat i conduït per Quim Lázaro, vicepresident de RELLA, i el va obrir Mar Hurtado, presidenta de Rosa Sensat, amb unes paraules de benvinguda que van situar el to de la tarda: recordar no com a exercici de nostàlgia, sinó com a acte de reconeixement d’un llegat viu. L’Adelina Escandell, presidenta de RELLA, en va fer la cloenda.

El conjunt de l’acte va seguir el que ens deia Miquel Martí i Pol en un poema: “Parlem de tu, però no pas amb pena, parlem de tu”.

Entre els parlaments, diverses persones que havien coincidit amb el Jordi en moments clau de la seva vida van dibuixar un retrat ric i polièdric: Jaume Cela, expresident de Rosa Sensat; Albert Solà, expresident de RELLA i company a l’escola Heura; Rosa Gras, que va parlar de la seva dimensió política; Pau Farràs, exalumna de l’escola Heura; Anna Domènech, professora de l’Institut Ferran Tallada; i, en nom de la família, la germana d’Eulàlia Sallarès, que va llegir el text emotiu que ella havia preparat.

Clos el programa previst, el torn obert al públic va convertir-se en una de les parts més vives de la tarda. Set persones van prendre la paraula per compartir les seves vivències i anècdotes personals amb el Jordi, afegint capes de memòria i d’afecte que completaven el retrat que els parlaments previstos havien esbossat. Cada intervenció sumava un fil nou a una mateixa trama: la d’un home que havia deixat empremta en molta gent i en molts llocs diferents.

La trajectòria d’un mestre compromès

Jordi Maduell Sancho va iniciar la seva trajectòria docent en un context de resistència cultural i pedagògica contra l’escola franquista. Des dels primers anys, va tenir clar quin tipus d’escola volia construir: una escola democràtica, catalana, pública, en règim de coeducació, gestionada per tot el personal que hi treballava i que eduqués en els valors democràtics, tenint com a referent les escoles de la República que la dictadura havia suprimit feia més de trenta anys.

Un dels eixos fonamentals del seu compromís va ser la defensa del català a l’escola, com a llengua i com a cultura. En temps de dictadura, reivindicar el català a l’aula no era un gest simbòlic: era un acte de resistència cívica i pedagògica, una manera d’afirmar que l’escola havia de ser un espai on la identitat i la llengua del país tinguessin lloc i dignitat. El Jordi ho va fer amb convicció i sense concessions, molt abans que això fos fàcil ni normalitzat.

La seva etapa més llarga i recordada va ser a l’escola Heura d’Horta-Guinardó, on va arribar el juny de 1970. Com va explicar Albert Solà, que s’hi va incorporar a proposta seva, el Jordi volia una escola amb una gestió compartida per tothom —mestres i personal no-docent—. Posteriorment, va exercir com a professor a l’Institut Ferran Tallada, on, com va recordar Anna Domènech, va mantenir el mateix compromís amb la qualitat pedagògica i la implicació institucional.

Pau Farràs, exalumna de l’Heura, va aportar la mirada des de l’altra banda de la taula: la del Jordi com a mestre que marcava, que no es limitava a transmetre continguts sinó que construïa persones. La seva intervenció va ser un dels moments més emotius de la tarda, i va fer visible allò que de vegades es perd en les commemoracions institucionals: l’empremta concreta i individual que un bon mestre deixa en la vida d’algú.

Rosa Sensat i RELLA: dues presidències, una mateixa convicció

Jaume Cela, expresident de Rosa Sensat, va evocar la figura del Jordi com a primer president de l’Associació, una responsabilitat que va assumir en uns anys en què construir el moviment de renovació pedagògica era, alhora, un acte professional i un acte de resistència política i cultural. Presidir Rosa Sensat en aquell context significava apostar per una escola pública de qualitat en plena transició democràtica, quan les estructures educatives del franquisme encara pesaven i el sistema necessitava refundar-se des de dins.

Albert Solà va explicar com el Jordi, un cop jubilat, no va aturar el seu compromís sinó que el va redirigir. Va ser ell l’impulsor de RELLA, que va néixer des del primer moment com una associació oberta a tots els docents jubilats —mestres d’infantil, d’educació primària, de secundària i d’escola bressol—, amb la finalitat de continuar incidint en la millora de l’escola pública a partir de les experiències acumulades al llarg d’una vida dedicada a l’educació. RELLA es va constituir amb el suport i el paraigua de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC), de la qual forma part com l’àmbit dels docents jubilats.

Avui, RELLA continua la tasca que ell mateix va contribuir a forjar: grups de discussió sobre política educativa, xerrades, posicionaments sobre el quefer diari de les escoles i instituts, i la recent creació del Premi Reconeixement a la Trajectòria Docent, que porta implícita la seva empremta. A més a més d’incorporar grups d’activitats més lúdiques com: club de lectura, passejades, converses d’anglès, clàssics, sortides i activitats…

El CEPEPC des de dins: el llegat escrit

L’acte va posar en valor el paper del Jordi com a coautor, juntament amb Gemma Masip, Josep Padró, Montserrat Gibert, Quim Lázaro i Ricard Aymerich, del llibre El CEPEPC des de dins. La força col·lectiva d’una convicció, publicat per Rosa Sensat. L’obra reconstrueix la història del Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana, aquell moviment singular que va integrar prop de vuitanta escoles cooperatives a la xarxa pública durant la Transició. El Jordi, que havia viscut aquell procés des de dins, en va ser un dels testimonis i narradors principals.

El CEPEPC va ser molt més que una operació administrativa: va ser la materialització d’un projecte de país, la demostració que una escola diferent era possible i que el col·lectiu de mestres i educadors que l’havia construïda tenia la força i la convicció per defensar-la. Que el Jordi volgués deixar-ne constància escrita és coherent amb la seva manera d’entendre el compromís: no com un fet privat, sinó com un patrimoni col·lectiu que cal transmetre a les generacions que vénen.

La dimensió humana: tossuderia, ironia i estima

Eulàlia Sallarès havia preparat un text per a l’acte que la seva germana va llegir en nom seu, i que va posar de manifest que darrere del compromís públic hi havia un home afectuós i emotiu, que estimava profundament els seus. La presència del fill i dels néts del Jordi entre el públic va fer tangible aquesta dimensió familiar: tres generacions reunides per homenatjar a qui tant havia estimat.

Rosa Gras va parlar d’un home sempre persistent en la idea d’una escola pública, catalana, democràtica, laica i de qualitat. Però els qui el van conèixer de prop van subratllar també altres trets que el definien: la tossuderia, aquella capacitat de no cedir quan creia en alguna cosa; i el costum de qüestionar-ho tot, de no donar res per fet ni per definitiu, de preguntar-se sempre si el que s’estava construint era prou bo. Aquesta actitud crítica, de vegades incòmode, era en realitat la seva manera d’estimar l’escola: volia que fos millor i no es conformava fàcilment.

I al costat d’aquesta seria persistència, hi havia l’humor. Diversos parlants van recordar la seva ironia fina i el seu sentit de l’humor, aquella capacitat de dir les coses greus amb una lleu torsió de la boca que les feia més suportables i més lluminoses. El Jordi no era un home solemne, per més que les seves conviccions ho fossin: sabia que la gravetat continua, però que la rialla ajuda a continuar.

L’alta participació de l’acte —prop de 110 persones en una sala plena— i la vitalitat del torn obert, amb set intervencions que van allargar l’acte més enllà del programa previst, van ser la millor prova que la figura del Jordi Maduell no és patrimoni d’un cercle reduït de col·legues, sinó una referència àmpliament compartida per generacions de mestres i educadors que han construït l’escola catalana dels darrers cinquanta anys.

Un llegat viu

Els homenatges poden ser moltes coses: un acte de dol, un exercici de memòria, una manera de cloure un capítol. Aquest va ser, sobretot, una afirmació. Una afirmació que el que el Jordi va construir continua dret: les associacions que va presidir, el llibre que va coescriure, les escoles on va treballar, i les persones a qui va ensenyar a pensar, a qüestionar i a defensar el que creien.

L’esforç per la millora de l’escola on treballava, per la millora de l’escola catalana en general i per la millora de la societat sempre el va moure a avançar. Aquesta frase podria ser el resum més just de qui va ser Jordi Maduell Sancho: un mestre que va fer escola molt més enllà de les aules, i que ens ha deixat el repte de continuar el camí amb la mateixa tossuderia, la mateixa convicció i, si pot ser, amb el seu humor fi.

I, per acabar, cal esmentar que l’acte va ser possible gràcies a unes persones que el van creure necessari i hi van dedicar el seu temps. Moltes gràcies!!!