Vaig uns dies de vacances amb un grupet d’amigues, dones entre 70 i 80 anys; viurem en una casa que hem llogat durant una setmana. Mesos abans ja creem el grup de wats, compartim els horaris del cotxe de línia que ens hi portarà que hem buscat via telemàtica, les que anem amb el bus, avisem de l’horari exacte d’arribada, i, un cop allà, busquem horaris de visites, planifiquem rutes, fem i compartim fotografies, alguna llegeix el diari, una altra escolta música… El telèfon o millor el mòbil està sempre present i això que cap d’elles està a les xarxes.
Uns altres dies els passo a casa d’una germana de la meva mare. La meva mare i dues germanes (entre 80 i 90 anys) fan estada fixa i la resta de família va i ve. Els mòbils sempre presents. Els wats amb les amigues, netes i nets, lectura del diari, algun joc de paraules, fer fotografies, compartir-les… La besneta consulta l’horari dels trens per baixar a Barcelona, el besnet l’horari que l’ajuntament obre el camp d’esports. Una altra neta mira la darrera sèrie d’actualitat, el cosí, home molt muntanyenc, planifica la ruta que farà pels Pirineus… Jo aprofito els dies més tranquils per muntar l’àlbum de fotografia digital del viatget o una breu pel·lícula de l’escapada amb les amigues.
Aquest curs s’ha posat amb molta força en el centre del debat social l’ús dels dispositius entre infants i joves
Segur que us pregunteu per què us explico la meva vida si és ben semblant a la de tothom, no hi ha res d’extraordinari. Mòbils, tauletes, ordinadors… Dispositius electrònics en general formen part de la nostra vida quotidiana i cadascuna o cadascú segons les seves necessitats o interessos els utilitza com millor li sembla.
I en parlo perquè aquest curs s’ha posat amb molta força en el centre del debat social l’ús dels dispositius entre infants i joves. Hem sentit i llegit veus molt assenyades, que exploren el tema des de mirades diferents.
Però també hem escoltat veus que han aprofitat el debat per culpabilitzar infants i joves de l’ús que en fan o d’altres que ens diuen “volen protegir-los”. Vivim en una societat molt novella en drets i deures democràtics i massa sovint la resposta més fàcil als temes socials que van sorgint és la prohibició després de falsos debats socials que caldegen l’ambient.
I això crec que és el que ha passat amb aquest tema. Alarma, exigència de grans mesures, en especial a l’administració i als centres educatius, debat que en la majoria de casos s’ha donat en blanc i negre.
Coneixem molts centres educatius que, des del moment en què van aparèixer els primers mòbils, ja van intentar regular-los. Quan una escola o institut, davant d’una nova situació que creu que pot distorsionar la vida del centre o la convivència pren mesures, forma part de les seves responsabilitats en l’educació dels infants. Aquest curs, però, fruit de pressions diverses, el Departament d’Educació va publicar uns Documents i Instruccions per regular l’ús de dispositius mòbils en els centres que van partir del contingut de l’informe del Consell d’Educació de Catalunya de desembre de 2023, fruit dels debats amb la comunitat educativa d’arreu del territori. Aquí teniu el resum:
Però quan vam tractar aquest tema en el grup d’Educació de Rella del que formo part, la pregunta era, per què molts centres no s’havien atrevit a regular l’ús de dispositius mòbils? On queda l’autonomia de centre? I el Consell escolar? I la veu de l’alumnat? Per què alguns centres que valoraven que l’ús de mòbils distorsionava la vida i les relacions personals no es van atrevir a prendre mesures?
Hem d’educar en l’ús dels dispositius.
El debat social sobre el tema és bo. Però potser cal plantejar-se altres mirades. En primer lloc, potser posar el focus en l’ús que en fem les persones adultes; segurament, si en una família a l’hora de dinar pare i mare miren el dispositiu, serà difícil restringir-lo als joves. Si el cap de setmana la mateixa família passa moltes hores jugant amb els dispositius o veient les diverses sèries, què els podem demanar als joves?
A la societat sembla que els preocupi que infants i joves accedeixin sense cap restricció a pàgines amb contingut pornogràfic, però no preocupa que encara ara, any 2024, l’educació afectivo-sexual no es tracti en la majoria de centres educatius perquè no s’ha format el professorat i com que no està clara l’orientació de l’administració, molts centres tenen por de la reacció de les famílies. Però tampoc s’han desenvolupat gaires projectes coeducatius seriosos i que es converteixin en projectes de centre. De la mateixa manera que eduquem les nostres filles, fills, netes… per com han de passar el carrer, que han de seure en la cadireta quan viatgem amb vehicle, posar-se el cinturó de seguretat o per com han de circular amb la bicicleta, hem d’educar en l’ús dels dispositius. Segur que és cansat i laboriós, però és l’únic camí.
I per què no encetem un debat social sobre com passen la tarda la majoria de joves i adolescents que acaben a l’institut a quarts de tres i no tenen cap activitat interessant a fer? Hi ha hagut propostes interessants amb noms diferents: escola a temps complet, Educació 360… Però fora d’alguns municipis on s’han pres el tema seriosament i hi han dedicat esforços i recursos econòmics, molt poc s’ha avançat en aquest tema. Segur que quan els nois i les noies tenen possibilitats de relació cara a cara, de participar en projectes que els interessen, els dispositius mòbils queden oblidats al fons de les motxilles. Només cal veure que agrupaments, caus i esplais quan van de sortides i colònies fan deixar els mòbils a casa i tothom està encantat. Per què la societat no exigeix a les empreses una regulació horària dels treballs que permeti que mares i pares arribin a casa a una hora prudent? Passar més hores amb mares i pares és una demanda que els infants posen en primer lloc quan se’ls demana opinió. Per què no exigim a l’administració els recursos econòmics necessaris perquè els infants i joves puguin participar en activitats formatives i de lleure gratuïtes i ben finançades?
I en l’àmbit educatiu, us imagineu un Freinet, amb la tecnologia actual? De fet, ja hi ha molt professorat que ha incorporat aquestes tecnologies en la seva pràctica educativa. D’aquesta manera, aquests dispositius que massa sovint la societat demonitza (però que tothom utilitza), es converteixen en eines que faciliten l’expressió i comunicació. Per millorar la lectura, l’expressió oral, la comprensió…
I si escoltem els nois i noies per conèixer el que opinen sobre el tema? Les i els joves i adolescents tenen arguments, criteris, i, en lloc de criminalitzar-los estaria bé no només que els escoltéssim sinó que incorporem a la vida dels centres i família alguns dels seus suggeriments.
Ja ho veieu, el debat és ric i complex i, com amb la majoria de temes actuals, amb aspectes contradictoris. Però el que sí que és segur és que educar sempre és difícil, requereix esforç i dedicació, empatia, capacitat d’escolta. I que per educar cal una tribu sencera (família, centres educatius, mitjans de comunicació, administracions, societat civil…) i que les solucions o alternatives mai són binàries.
El debat, doncs, no és mòbils sí o no o a partir de quina edat (és clar que a les primeres edats, res de res) sinó que, un cop analitzat que els joves passen més hores navegant que en el centre educatiu, quina solució que no sigui només prohibició, com a societat oferim.
El Diari de l’Educació, 2025
1 comentari
Gràcies, Adelina, per aquesta oportuna reflexió.