Treballar al món de l’ensenyament vol dir treballar amb persones. És una feina que implica de cap a peus i per tant exigeix una dedicació sencera si es vol fer-la correctament. Abans se’n deia vocació, ara aquesta paraula ha quedat en desús però segueix sent necessari voler fer de mestre; no fer-ne només perquè d’alguna cosa haig de viure. Els infants i adolescents i les seves famílies es mereixen uns professionals que entenguin la feina que fan i com la fan. Les administracions no estan a l’alçada en aquest aspecte (com en tants d’altres malauradament). A secundària potser es percep més el desencert.
Com encertar a escollir les persones més adients per fer la tasca docent? Un retrat robot ens diria que el professorat de secundària coneix força bé la seva matèria a nivell teòric, totes les persones són llicenciades o doctores en l’assignatura que han d’ensenyar. Saben com ensenyar-la. Però potser no n’hi ha prou: potser cal un plus de motivació, d’interès perquè l’alumnat adolescent es disposi a aprendre. Caldria també conèixer com són els nois i les noies en l’etapa de l’adolescència. Farà falta una certa dosi d’empatia per relacionar-se amb un grup de trenta (o més) amb les hormones a punt d’explotar.
El procés per arribar a ensenyar hauria de valorar si els candidats o candidates saben tractar un grup d’adolescents, saben resoldre els conflictes de relació que es donaran a les seves aules. Hauria de valorar l’equilibri psíquic de la persona que vol fer aquesta feina. Quants conflictes desapareixerien si els adults sabessin reaccionar davant dels adolescents de manera equilibrada, de manera adulta! El professorat hauria de saber i entendre que quan un alumne adolescent es rebota, planta cara, contesta malament, no obeeix… està rebel·lant-se contra l’adult que li posa límits -que els hi da posar si vol fer bé la seva feina-, però no contra la persona concreta. Es rebel·la contra la figura d’autoritat.
El professorat que ho entengués així reaccionaria de manera diferent quan hagués de renyar i/o castigar un comportament. No va contra mi, hauria de pensar, va contra la figura que represento. A l’hora de l’esbarjo la relació tornarà a ser cordial; la figura d’autoritat tornarà a esdevenir la persona, Pere o Maria.
Les persones que es dediquen a ensenyar als instituts tenen el poder que els atorga el seu càrrec, però l’autoritat davant el seu alumnat se l’han de guanyar cada dia amb una actuació adulta, imparcial i equilibrada. Imposant els límits que els adolescents necessiten amb l’adequada flexibilitat; que sentin que reben estimació i que se’ls dóna confiança. No és una tasca senzilla, és una tasca necessària si es vol ensenyar educant que és la feina del bon professional.
