Ripoll (10.583 habitants) és una petita capital de comarca prepirinenca (d’amb prou feines 25.000 habitants), amb un percentatge de migració estrangera –marroquina sobretot– moderat (10,4%), en comparació a moltes ciutats mitjanes de les comarques de Girona, que estan per damunt del 20%.
No és estrany, doncs, que el fet que tots els joves que han perpetrat els atemptats de Barcelona i Cambrils d’aquest agost passat visquessin en aquesta població hagi provocat perplexitat, incredulitat, sorpresa i una tristesa i decepció infinites entre propis i estranys. Alguns, de manera injusta i precipitada, han suggerit determinats factors endògens que podrien haver afavorit l’emergència d’aquest focus de radicalització, però amb això hem de ser clars: estem davant d’un fenomen global, d’una ideologia totalitària, alimentada ideològicament i econòmicament per diversos estats de l’Orient Mitjà, de manera que aquestes cèl·lules podrien haver sorgit en qualsevol ciutat catalana, gran o petita. Per això a l’hora d’intentar comprendre aquest fet em remetré a tres elements molt poc locals.
La pensadora italiana Donatella di Cesare, preguntada pels atemptats terroristes que s’han viscut a Europa aquests darrers mesos, responia que la crisi que estem vivint no és solament econòmica, sinó també política i ètica, que hem entrat en una mena de guerra civil mundial intermitent. Que hi hauria dues grans quimeres, el capitalisme i el gihadisme, que tindrien molt en comú.
Per començar, que són ideologies totals, amb dimensions econòmiques, polítiques, religioses, que determinen la manera de ser i de viure, i que fins a cert punt són apocalíptiques. Recordem sinó la proclamada fi de la història després de la caiguda del Mur de Berlín, que hauria deixat el capitalisme com a única forma de vida possible, que ha difós el mandat de disfrutar i consumir fins a la mort. Aquesta desesperança, aquesta buidor, aquesta manca de sentit, aquesta individualització extrema, deixen les persones, més que soles, abandonades, insegures i a les palpentes, condicions propícies perquè ideologies que prometen la salvació, que donen seguretat, coherència i una finalitat a les accions quotidianes, que acullen i et tracten com una persona singular i no només com un objecte més d’un engranatge tecnològic o com un número d’una burocràcia cega, resultin atractives, seductores, creïbles i fins i tot desitjables.
Hem de tenir ben presents també els límits de l’escola
Lurdes Vidal, de l’Institut Europeu de la Mediterrània, emfasitza la fractura generacional entre pares i fills: uns pares, catalans o marroquins, immersos en un autèntic canvi d’època, marcat per la digitalització i la cultura del mòbil, que ho ha trastocat tot, també les relacions interpersonals i les formes tradicionals de transmissió, socialització i control, que formaven part de les responsabilitats parentals. Uns pares que viuen amb angoixa aquest distanciament, aquest desconeixement, i que no troben ni en l’experiència ni en els consells dels suposats experts la forma més adient de comportar-se, d’establir vincles prou consistents amb els seus fills.
I uns adolescents i joves que necessiten aquests lligams –i d’altres– per construir-se com a persones adultes i amb una identitat probablement multidimensional o híbrida, però amb la solidesa i la perspectiva suficient per poder decidir i actuar amb independència i responsabilitat, i poder fer front a les crides interessades i a les seduccions banals i passatgeres que els plouen de totes bandes. Al fanatisme d’un imam sectari i pervers, a la suficiència econòmica d’una activitat delictiva, a l’atractiu d’un guru esotèric de formes suaus o a l’empenta d’un líder violent i cridaner.
Finalment, hem de tenir ben presents també els límits de l’escola. El sistema educatiu ha de ser un pilar fonamental de la plena integració d’aquests infants i joves fills de la immigració i, malgrat tots els dèficits i retallades, a Catalunya en aquest punt hem tingut una política ben dissenyada i relativament ben aplicada. Però la vida dels alumnes no s’acaba a l’escola: l’entorn, el lleure, les famílies, els companys, les perspectives laborals, hi tenen un paper absolutament cabdal.
Ho manifesten els mateixos mestres quan, per exemple, en les proves competencials, s’adonen que aquell alumnat no té els referents i el bagatge cultural difús que els podria ajudar a interpretar correctament una frase o a extrapolar una situació. I ho veiem als carrers, on trobem adolescents i joves desvagats, sense una pràctica esportiva o artística que els permeti seguir sentint-se vius i interessats, sense espais segurs on passar l’estona amb els companys. O en barris encapsulats, homogeneïtzats per la pobresa i la deixadesa, com una mena de representació del destí al qual estarien condemnats. L’educació té un potencial humanitzador i alliberador innegable, però seria un error imperdonable pensar que ja ens podem oblidar de tots els altres espais i temps…
