Pensant en el contingut d’aquest article m’han vingut ganes de parlar de persones o institucions que tenen com objectiu tenir cura dels altres, que es donen amb generositat, que en temps líquids assumeixen la responsabilitat d’ajudar als col·lectius que ho necessiten.
En parlem poc i en aquesta societat justa i decent que lentament anem construint cal parlar de la gent, sovint anònima, sovint silenciada que treballa en benefici de tots. La gent que salpa en un vaixell a salvar vides, aquest és el seu objectiu, i s’exposa a ser jutjada i que amb la seva acció i tossuderia ens ofereix una imatge que dóna relleu a allò més destacat del procés d’humanització: no mostrar-se indiferent a la crida del que pateix, del que no té nom ni se li reconeix el rostre ni la singularitat.
Gent que participa des dels barris a donar sentit a les vides dels seus veïns i amb aquesta acció dóna sentit a la seva. Gent que planta cara als desnonaments o col·labora en tota mena de tasques de voluntariat. Gent -i ara recordaré noms propis- com Oriol Mitjà que treballa per acabar de trobar una vacuna que eviti que les criatures de Papua Nova Guinea pateixin el pian, una malaltia lligada a la pobresa i que pot guarir-se amb pocs mitjans.
Gent com el grup Andana, que tracta d’ajudar les persones que pateixen una malaltia greu. Un grup format per la doctora Gala Serrano i el doctor Sergi Navarro i mestres, entre d’altres, com Àlex Rodríguez. O el psicòleg de Sant Joan de Déu, Daniel Toro i la treballadora social Soraya Hernández, que creen un grup amb germans i germanes de malalts de càncer perquè puguin expressar els seus sentiments davant de tot el que están vivint, perquè necessiten compartir què senten i que algú aculli el seu sofriment al costat del que pateix el seu familiar malalt. Donen veu i espai i temps a les víctimes col·laterals que totes aquestes llargues malalties porten agafadetes de les mans.
O les colles de pallassos que visiten centres mèdics i fan riure els nens i les nenes que han de fer vida hospitalària. O el meu mecànic, en Xavier Vallès, que lluita contra el càncer que pateix i que ara está disposat a anar des del Vall d’Hebron fins a Santiago de Compostela amb bicicleta per recordar la importància de la investigació sobre les causes i la cura del càncer infantil, més deixat de la mà de la societat perquè és molt més minoritari.
Cal parlar a les escoles i als instituts d’aquestes iniciatives perquè justament són les que ens mostren que la societat será el que nosaltres volem que sigui i que a l’escola podem posar maons al servei de les causes més nobles.
