En la nostra immensa ingenuïtat crèiem fa anys que ja havíem tocat sostre en la perversió i en la pestilència del nostre hàbitat mediàtic, però en aquest inici de la tercera dècada del segle hem estat atònits testimonis de fenòmens mediàtics pertorbadors d’un ampli ressò i d’una notable influència.
La nostra és una societat hiperaccelerada, insaciablement àvida de notícies, d’espectacle i de novetats. Una societat sotmesa a un allau d’informació, d’estímuls i de distraccions que provoca un evident estat d’atordiment i confusió entre bona part de la ciutadania. La televisió convencional que molts donaven per sentenciada i morta a causa de l’auge il·limitat de món d’internet, de les xarxes socials o de les plataformes de streaming, ens segueix demostrant la seva resistència (una audiència de 4 hores de mitjana per persones i dia en el darrer mes d’abril), el seu poderós domini, i la seva capacitat inesgotable per nodrir de continguts les xarxes socials i internet.
La nostra és una societat hiperaccelerada, insaciablement àvida de notícies, d’espectacle i de novetats
Observem també que el model d’informació dominant es decanta cap al infoshow, cap a un tipus d’informació-espectacle, mentre que l’entreteniment té un biaix caracteritzat per la seva complaença en rebolcar-se en el detritus.
Els que hem estat anys, dècades senceres, donant la llauna amb la necessitat d’implementar una educació mediàtica a l’educació obligatòria, ens preguntem sovint com viuen els joves situacions mediàtiques com l’enaltiment de personatges espectrals que neguen la pandèmia del Covid-19; com interpreten la transformació d’una víctima (famosa) de violència masclista en objecte televisiu, convertida en un mico de fira per fer pujar de forma vertiginosa els índexs audiències, fent-li reviure el seu drama a canvi de diners i sotmetent-la a una trituradora emocional com a víctima que és. O com entenen els joves aquest procés per enfangar la democràcia a través de campanyes i missatges simplistes, demagògics o senzillament mentiders sense cap autoregulació ni pudor; donant veu a defensors de posicions declaradament feixistes. Un feixisme, sovint s’oblida, que va provocar la més gran tragèdia que ha viscut el nostre país en la seva història.
Hi ha la possibilitat que molts joves no tinguin filtres quan s’apropen o quan els fan apropar a aquests continguts. Hi ha la possibilitat molt plausible que interpretin totes aquestes situacions mediàtiques com a expressions d’una única visió del món, que entenguin com a normals aquests reflexos distorsionats d’un mirall que només ens presenta monstres i que transforma en monstres també aquells que observen sense vergonya ni capacitat crítica a aquests programes. Que els joves en plena edat de formació interioritzin aquestes dinàmiques, que els nois i noies que sovint representen el motor de transformació social i cultural de les societats es vegin abocats a aquests cercles mediàtics d’alienació ens hauria de preocupar. Rectifico, ens hauria de fer caure la cara de vergonya.
Potser ha arribat el moment que promoure la capacitat crítica dels joves no es quedi només en un simple enunciat que fa bonic inserir-lo en un document curricular
Contradir la realitat d’una pandèmia mundial; promoure la morbositat al penetrar en la vida privada de les víctimes i explotar el drama per obtenir beneficis; o enaltir el neofranquisme per desprestigiar la democràcia i deshonrar el concepte de llibertat van contra tot allò que ensenyem a l’escola. A l’escola desmentim amb eines modestes i insuficients tot el cabal artificiós de lluentons i llums de neó de l’esfera mediàtica dominant, i massa sovint perdem la partida. Potser ha arribat el moment que promoure la capacitat crítica dels joves no es quedi només en un simple enunciat que fa bonic inserir-lo en un document curricular.
Les escombraries mediàtiques, la descarada manipulació de la informació, la confusió a l’hora de definir la pròpia ideologia, una confusió i un caos mental tan estimats pels líders de la demagògia, només començaran a desaparèixer si es promou la capacitat crítica dels joves, i per tant de les forces socials més renovadores.
Si la regeneració mediàtica és produís, només seria possible amb una ciutadania dotada de coneixement, de base cultural i de capacitat crítica que la imposés als grans mitjans de comunicació
Si la regeneració mediàtica és produís, només seria possible amb una ciutadania dotada de coneixement, de base cultural i de capacitat crítica que la imposés als grans mitjans de comunicació. Com? Rebutjant determinats continguts i reclamant-ne d’altres. La via per aconseguir-ho és lenta però irreversible si es posés en pràctica: l’educació mediàtica sistemàtica i universal en l’ensenyament obligatori. Una educació mediàtica basada en l’aprenentatge del llenguatge comunicatiu; en l’expressió escolar i ciutadana; i, especialment, en l’anàlisi crítica.
Hores d’ara estem immersos en una crisi que a més de sanitària, és també ecològica, cultural, de model econòmic i de civilització. No ho hem d’oblidar. Una crisi derivada de la manera com percebem el nostre lloc en el món. Des de mitjans del segle passat fins ara, les nostres societats occidentals han cregut que el sentit de la vida consistia en l’acumulació d’objectes materials i serveis. També en l’acumulació d’informació i de comunicació-llaminadura, com més entretinguda i espectacular, millor.
És molt probable que la manera de resoldre aquestes crisis en un sentit de progrés és encarar també una transformació de les relacions de la ciutadania amb el poder mediàtic; de contemplar la racionalització de la informació; d’entendre la necessitat de l’Educació en Comunicació per a tota la ciutadania; de persuadir-nos de la urgència d’asserenar-nos i pensar la comunicació; d’aplicar-nos d’una manera peremptòria una lavativa que ens alliberi de l’empatx que el model dominant de comunicació ens provoca.
Alliberar-nos de la idolatria de la comunicació-espectacle permanent vol dir transformar l’imaginari personal i col·lectiu
Alliberar-nos de la idolatria de la comunicació-espectacle permanent vol dir transformar l’imaginari personal i col·lectiu. Del que es tractaria és de conèixer el llenguatge i el funcionament del món mediàtic, d’augmentar la nostra capacitat de crítica i de reflexió, d’entendre la informació no com un fast food comunicatiu, sinó com una pràctica serena de reflexió i d’aprofundiment en la complexitat del nostre món.
Es fa necessari un nou escenari en les relacions entre mitjans i ciutadania que hauria de girar al voltant de la lluita contra l’analfabetisme mediàtic i en afavorir l’establiment de noves formes de comunicació social, que fossin eficaces en la participació, en la democratització dels mitjans i en el desplegament d’una societat del coneixement no per a elits econòmiques ni polítiques, sinó per a la gent del carrer. La innovació educativa en profunditat hauria de transitar també per aquests camins.
En el procés que hauria de dur a una educació mediàtica tant a l’escola com en el conjunt de la societat, els professionals de l’educació i de la comunicació tindrien el paper central. El professorat, per impulsar processos d’alfabetització mediàtica i models d’anàlisi crítica, atés que l’administració educativa no acaba de demostrar reflexos ni audàcia per implementar una educació mediàtica més enllà d’una visió tecnologista. I pel que fa als periodistes, el seu paper hauria de ser determinant per crear un ambient social favorable a poder plantejar que la educació mediàtica sigui una àrea de coneixement i aprenentatge a l’educació obligatòria, a més de fer possible espais de crítica a la informació i als productes mediàtics en els propis mitjans, així com aconseguir que sigui possible el debat. Així de simple. El debat democràtic, civiltzat, la recepció de l’opinió de l’altre i l’explicació serena del que un pensa.
