Ens revoltem contra la (in)justícia patriarcal i contra professionals que es creuen el SAP, encara que no tingui cap fonamentació mèdica o legal. I pensem també en totes les dones i criatures que són torturades de forma quotidiana verbalment, psicològicament, simbòlicament, sexualment. Aquestes persones són el nostre alumnat, les nostres companyes docents, les mares de les noies i nois que tenim als centres, som nosaltres.
Però, què és la violència? Es tracta d’una pregunta retòrica, perquè sobradament sabem que:
Caminar amb por és violència.
Que et tractin amb condescendència és violència.
Pensar que els i les demés “ho fan millor que jo” és violència interioritzada.
Hi ha violència quotidiana en cada instant del dia. La violència ens oprimeix, ens ofega. Ens impedeix argumentar. Ens impedeix vestir com volem. Ens increpa. Ens jutja. Prohibeix a les dones ésser. Ésser promíscues, ésser asexuals, ésser gordes, ésser primes, ésser guapes, ésser lletges, ésser llestes, ésser. Per cada ésser hi ha un insult en femení, una manera de jutjar-nos. Els nois no poden ésser. Si no són violents, no seran, no són. Els nois no poden ésser si no són violents?
El feminisme avança i les resistències a l’avenç es fan més agressives. El discurs masclista es cola per cada escletxa per negar una realitat que continua sent devastadora
A les escoles, hem de continuar pensant maneres, nous imaginaris i formes d’organitzar-nos per contrarestar aquests discursos. Cal recordar que a l’escola no hi ha res neutre. Quan nosaltres defensem drets humans bàsics el discurs masclista diu que parlem d’ideologia. Com si acceptar la violència i normalitzar-la perquè convé als interessos d’uns quants no ho fos.
Ens toca afrontar que el discurs de la violència està avançant entre els nens i nois de les nostres comunitats educatives i continuar construint plegades perquè aquests nens i nois no necessitin autoafirmar-se amb aquests tipus de masculinitat que només genera violència. Sovint observem com els nens ocupen més l’espai, necessiten ser els primers en tot, acostumen a agafar les coses per la força i assumim que aquesta sigui la normalitat sense parar atenció al fet que ja són gestos inicials, “privilegis” amb els que s’acostumen a viure.
La prevenció de les violències masclistes ha de començar al moment de néixer, perquè si no es té present en l’etapa d’infantil, fem tard. Cal abandonar la idea que en les primeres edats no es poden tractar certs temes per la maduresa que implica la seva comprensió. Però és que justament temes com el feminisme, l’antiracisme i l’antifeixisme no s’han d’entendre sinó que s’han de viure. I cal començar per les persones adultes que acompanyem els infants, ja que la nostra perspectiva, la nostra postura política vers el món, és allò que projectem dia a dia a l’aula. La prevenció de les violències masclistes des d’edats ben petites no va de paraules, que també, sinó que va d’actituds.
La violència masclista també entra als centres educatius. Com a docents, coneixem la violència diària invisibilitzada que té lloc als nostres respectius centres? Vetllem perquè els nostres centres siguin un espai segur? Donem veu a l’alumnat per a què pugui expressar-se quan pateix alguna situació violenta?
Des de tots els àmbits, però en especial als centres educatius hem de frenar aquesta naturalització i negació de la violència masclista
Ens trobem joves a les aules que són negacionistes, els que se senten atacats quan escolten la paraula “masclista” i argumenten que la violència és a tot arreu, que no només és d’homes cap a dones. Malgrat que hi ha un protocol, hem de ser nosaltres les que detectem aquestes situacions i activar-lo. El problema és que la majoria de docents en desconeixem el funcionament. En els centres educatius, seguim sense prioritzar l’afrontament d’aquesta xacra social. Des de tots els àmbits, però en especial als centres educatius hem de frenar aquesta naturalització i negació de la violència masclista, alhora que el feminisme guanya força, s’ha de treballar la necessitat de relacions sanes i plaents per a totes les persones.
A més dels nois que se senten més qüestionats en les seves actituds masclistes i tenen reaccions molt violentes, també trobem noies, i alguns nois, que cada dia se senten més apoderades per plantar cara a aquestes actituds masclistes als instituts. Amb l’avenç del feminisme, la major visibilitat de persones del col·lectiu LGTBIQ+ també hi contribueix molt. I aquesta circumstància fa que cada dia quedi més clar que a molts centres hi ha tolerància zero davant les violències masclistes, cosa que genera resistències molt fortes entre alguns nois i, de vegades, també entre alguns membres del claustre.
La realitat dels centres educatius és que la formació del professorat en aquest àmbit és mínima i no arriba a tot arreu, la funció de la inspecció en aquest sentit és quasi inexistent i no hi ha partides pressupostàries específiques per treballar amb contundència contra tanta violència. Considerem que aquesta inoperància per part del sistema educatiu és una vegada més, violència institucional.
És especialment esfereïdor saber que, segons estudis recents, més d’un 20% de joves nega l’existència de la violència masclista. Així que aprofitem l’efemèride per dir al 80% restant: Gràcies per no tancar els ulls davant una realitat que té xifres, noms, rostres. Gràcies per vèncer la por que fa descobrir que dins un mateix també pot ser que hi hagi una mica del que hi ha fora i ser prou valents per no només reconèixer-ho sinó, portar-ho a judici. Gràcies per entendre la necessitat de l’apoderament de les dones com a fet imprescindible per seguir avançant.
I per això: fill, net, nebot, alumne, amic, company, pare, tiet, avi, mestre, professor, si a prop teu escoltes un comentari humiliant cap a una dona que et fa xiular les orelles, veus actituds de control que se’t recaragolen a l’estómac, llegeixes un missatge o reps un “reenviado” que fa mal a la vista i pudor de patriarcat; amic, company, avi, tiet, pare, mestre, professor, recorda que formes part de la cadena i que, en les teves accions, també hi ha el poder del canvi.
Les lleis i els avenços en igualtat de drets són, moltes vegades, paper mullat, perquè el conjunt del sistema patriarcal manté i produeix desigualtats. La discriminació, les relacions jeràrquiques i la cultura de la violència són estructurals. Però nosaltres continuarem avançant, analitzant la realitat per poder intervenir de forma contextualitzada i situada i sense fer cap pas enrere.
Contra la violència masclista, apoderament feminista
