Tant en el camp judicial com en el mèdic, però també en el social o l’educatiu, funcionen dues poderoses vulgates: una l’associem a la sociologia i l’altra a la filosofia. La primera vindria a dir que la llibertat individual no existeix en la pràctica, que no som sinó el resultat del nostre origen genètic i dels nostres condicionaments socioeconòmics, familiars i culturals. La segona, ben al contrari, afirmaria que ni l’herència ni l’ambient són prou excusa per invalidar la innegociable llibertat individual, que tots som responsables dels nostres actes, que sempre és possible rebutjar el mal o les imposicions.
La pedagogia es mou en un difícil equilibri entre aquestes dues posicions, per altra banda tan coherents, tan articulades i tan convincents, perquè ha de fer front tant al victimisme i la condescendència com al rigorisme i la punició. Els orígens i els contextos vitals no es poden convertir en una excusa que expliqui i exculpi les nostres decisions i actuacions, però tampoc han de ser el motiu definitiu per tancar totes les portes i negar possibilitats futures. Seria estúpid negar que l’herència genètica dibuixa un terreny de joc determinat o que néixer en una família pobra, analfabeta i resident en un barri marginal de Dakar sigui el mateix que fer-ho en una família benestant i instruïda de l’Eixample barceloní, però la pedagogia hi és per explorar els marges de llibertat possibles malgrat tot i per albirar totes les sortides viables, encara que siguin provisionals, incertes i precàries.
La pedagogia és aquest art i aquesta ciència humil que mira de conjugar la confiança i l’exigència, que convida amb insistència però que no obliga
La pedagogia és aquest art i aquesta ciència humil que mira de conjugar la confiança i l’exigència, que convida amb insistència però que no obliga, que exerceix la comprensió i que alhora avalua, que interpel·la la consciència de cada individu perquè es decideixi a provar, a aprendre, fins i tot a equivocar-se, que acompanya i sempre està disponible, que invoca el coratge per ser valent i contradir totes les expectatives, que no es limita a predicar des de fora, sinó que s’enfanga i passa a l’acció, que desconfia de les solucions simples i ràpides, gairebé màgiques, tant si vénen de l’omnipresent neurociència com si es presenten com a infal·libles perquè s’importen del món de l’empresa privada.
Si Adorno es va plantejar si era possible educar després d’Auschwitz, Jean François Forges, un professor de secundària francès, va respondre amb contundència que el que calia era educar contra Auschwitz. En aquesta mateixa sintonia, el pedagog francès Philippe Meirieu ha escrit un llibre absolutament necessari, especialment oportú, d’una densitat i una profunditat corprenedora, “Educar després dels atemptats”.
Necessari, perquè els atemptats de l’estiu passat a Barcelona i Cambrils van significar un autèntic sotrac per al món educatiu català, en veure atònits i incrèduls que uns joves de famílies estrangeres, però instruïts i socialitzats a casa nostra, perpetraven un acte incomprensible.
Oportú, perquè més enllà de protocols oficials contra la radicalització i opinions més o menys atinades des de totes les ciències socials, encara és l’hora de fer una reflexió a fons i un debat rigorós entorn de la qüestió, enfeinats com hem estat entre un procés polític inèdit i d’alt voltatge i unes acusacions maledicents i injustes contra tot el col·lectiu docent. Dens, perquè Meirieu, sense treure ni un bri d’importància als atemptats mateixos, eleva el vol i ho aprofita per plantejar amb radicalitat la funció, les maneres, les derives, les impotències i les contradiccions dels nostres sistemes educatius, però també les seves capacitats insubstituïbles.
Meirieu proposa una pedagogia contra la barbàrie, una pedagogia que combati decididament la indiferència, a vegades revestida de tolerància
Proposa una pedagogia contra la barbàrie, una pedagogia que combati decididament la indiferència, a vegades revestida de tolerància, una virtut que indubtablement ha eixamplat les possibilitats que cadascú pugui viure la seva pròpia vida, a vegades d’escepticisme sistemàtic, una cuirassa per fer front als dogmatismes de tota mena que ens han alienat en el passat. Una indiferència que es tradueix en un individualisme ferotge que té el seu correlat en un procés galopant de despolitització, i en una mercantilització de tot, també de la vida quotidiana.
Una pedagogia humanista, propera, que es negui a reïficar les persones, per llunyanes que siguin en el temps o en l’espai, que rebutgi la reducció a simple estadística o a estricta peça d’un engranatge els éssers humans. Que practiqui i formi per tenir un esperit autènticament crític, que qüestioni tot allò que es presenta com de sentit comú, com una evidència incontestable, tot allò que toca la fibra sensible i la finestra de les emocions; que promogui la recerca del rigor i de la veritat, que abasti tots els punts de vista, que no es conformi amb simplificacions i llocs comuns; que es doni temps.
Una pedagogia que faci seu el debat argumentat, entès no pas com una tertúlia de les que abunden als platós televisius i als estudis radiofònics, que busquen per damunt de tot cridar l’atenció, vèncer en una mena de combat retòric, sense escoltar els arguments de l’altre, a vegades fins i tot sense tenir informació precisa al respecte.
Un debat conduït pels docents, que hauran de vetllar per la seva qualitat, perquè totes les veus siguin escoltades, perquè les posicions minoritàries puguin ser exposades i ateses, entès com un mètode adient per a la formació cívica, com una estratègia útil per estudiar a fons els temes, per estructurar i aclarir el propi pensament, per analitzar i mirar de comprendre les posicions de l’altre…
Una pedagogia que faci de la formació lingüística i literària una prioritat, una experiència escolar fonamental. La llengua no té només finalitats comunicatives: és també un vehicle imprescindible per a la formació i el desenvolupament de la intel·ligència. És un vincle poderós amb una comunitat d’humans que comparteixen percepcions, herències i perspectives de futur; és, en aquest sentit, una eina de socialització i de ciutadania imprescindible.
I és encara un instrument d’humanització, d’expressió de sentiments i misteris, de dubtes i paradoxes, d’identificacions i sublimacions; una manera d’implicar-se personalment i també de distanciar-se; una oportunitat per a la creativitat, per a la llibertat, que passa per uns límits, per uns constrenyiments –com l’aire per als ocells- que les fan possibles (diguin-se ortografia, gramàtica o sintaxi).
Una pedagogia que atorgui sentit i valor a les utopies, als ideals, a la generositat que no demana res a canvi, a persones i personatges que il·luminen el present o han deixat empremta en el passat. Per no deixar adolescents i joves en mans d’altres utopies literalment suïcides, com seria el gihadisme, o intensament deshumanitzadores, com el consumisme desaforat; per oferir-los camins i propostes capaces de donar sentit a les seves vides, testimonis de carn i ossos i referents, quan tot sembla emboirat, quan alguns diuen que tot val, quan es troben que han de navegar sols i a les palpentes…
