Autor: Antonio A. Márquez Ordóñez

L’autor parla sobre la recent proposta de crear un cos únic de docents per a tot l’ensenyament obligatori. Una proposta, que ha obert un necessari i interessant debat entre els mestres i professors.

En una societat en què es dona tanta importància a la imatge que projectem als altres, sembla haver-hi la necessitat de fer una operació d’estètica epidèrmica i superficial, que ja no només afecta els espais i materials, sinó que és una intervenció que afecta també la imatge de l’equip que s’ofereix..

Hem de vetllar per tal que en el moment “d’organitzar” o “anar a fer” una visita, no es descontextualitzi ni de l’entorn en què està ubicat, ni de l’evolució de la que és fruit, doncs en aquests processos canviants i dinàmics és sovint on recau el valor i la raó de ser del projecte educatiu.

Hi ha la tendència de mantenir una actitud continuista i gens reflexiva respecte d’una concepció mercantilista i infravalorada de la infància que es va iniciar fa temps en determinats canals de televisió i campanyes publicitàries, en els quals entenen la primera etapa de la vida com una gran possibilitat amb la qual aconseguir un benefici, en què el principal valor és la capacitat d’imitar accions o de fer allò que fan els adults… Infància exhibida i simplificada, en la qual es projecten anhels d’èxit de futur.

9 del matí a una escola qualsevol. Una aula, 25 infants i un mestre que intenta captar la seva atenció modulant la veu i gesticulant davant d’un auditori que passats cinc minuts comença a moure’s, a mirar per la finestra, a tocar i molestar als companys…

S’estan aglutinant escoles des de diferents àmbits amb un propòsit aparentment clar: convertir les iniciatives de canvi, que abans es donaven de forma aïllada en el territori català, en projectes ferms i estables basats en principis claus que permetin una pràctica renovada.

Ens cal generar una relació més democràtica entre escola i societat per entendre la primera com una veritable oportunitat per millorar la segona, i per fer-ho cal trencar amb la continuïtat acrítica de determinades formes d’actuar i d’organitzar l’escola.

Els homes també som capaços d’acostar-nos amb respecte a un infant mentre el mirem als ulls, d’estendre-li la mà per si necessita ajut, d’acompanyar els seus moviments sense forçar-lo, d’escoltar-lo pensant que té coses interessants a dir, d’emocionar-nos amb les descobertes que fa i fem amb ell… Som capaços de ser Mestres!