‘It follows’

Inquietar és molt difícil. Mantenir-te enganxat a la cadira amb trucs pirotècnics, amb ensurts d’armaris que amaguen l’horror o d’assassins que pugen per l’escala darrera la víctima que sempre caurà i el psicòpata li agafarà el peu, és més fàcil.

Per inquietar de veritat, primer pas per experimentar la sensació de por, cal que sàpigues bellugar la càmera, situar-la en el punt exacte per provocar la sensació que pretens desvetllar en l’espectador.

It follows, del director David Robert Mitchell, és una pel·lícula excel·lent d’aquest gènere que és tan antic com el mateix cinema i que ens ha donat obres mestres i obres que són una mala còpia de les primeres. Penso que serà molt difícil imitar l’obra de Mitchell, tot i que podem considerar que d’alguna manera ell beu de les fonts de John Carpenter.

It follows la protagonitza un grup d’adolescents i no hi ha cap adult. On són? Doncs no ho sabem. Però tampoc sabem d’on prové el mal, el perill que amenaça la noia. Només sabem que després de fer l’amor, el noi li diu que a partir d’aquell moment algú –un “it” que mai queda identificat i que es presenta amb formes humanes diferents- la perseguirà i li farà la vida impossible.

Si tens el dia dominat per la racionalitat buscaràs hipòtesis lògiques com aquestes: és una denúncia del perill de les relacions sexuals primerenques o la cosa és una metàfora de la por al creixement, a l’entrada a l’edat adulta. Però la veritat és que no hi ha resposta. Tant se val, perquè estàs davant d’una oportunitat esplèndida: gaudir de la inquietud que ja treu el nas a la primera seqüència i deixar-te portar per aquest joc d’allò que veus i allò que no, però que saps que hi és.

Per cert, he trobat tot un encert l’acompanyament musical.

Fitxa tècnica: