Existeix un consens sobre la importància de l’educació en la construcció de la cohesió social i la convivència, i sembla que també existeix un consens en el marc de la comunitat educativa per entomar aquest repte. L’escola ha de ser capaç d’esdevenir un espai inclusiu, en què tothom hi tingui cabuda i hi trobi el seu espai, però també ha de ser capaç de generar individus reflexius i crítics, compromesos amb el seu entorn i capaços d’entendre i gestionar la societat en la que viuen i les relacions que s’hi produeixen. Per això no sorprèn que, davant de determinats esdeveniments (com per exemple els atemptats de l’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils) s’interpel·li l’educació.
Ara bé: si efectivament un dels principals reptes de l’escola ha de ser educar per la convivència en la nostra societat diversa i complexa, no convindria que això estigués contemplat explícitament en el currículum? Al meu parer, aquesta és, justament, una de les principals mancances del nou currículum competencial, malgrat l’oportunitat que suposa d’anar més enllà dels continguts específics de les matèries clàssiques i d’incorporar continguts transversals que facilitin el desenvolupament integral dels infants i adolescents. *
Les 8 competències clau per a l’aprenentatge permanent que es definien en la recomanació comunitària 2006/962/CE (1), i que continuen essent referència per al model competencial, incorporaven específicament les competències socials i cíviques, bàsiques per afrontar positivament la construcció d’una convivència positiva i enriquidora:
Estas competencias incluyen las personales, interpersonales e interculturales y recogen todas las formas de comportamiento que preparan a las personas para participar de una manera eficaz y constructiva en la vida social y profesional, especialmente en sociedades cada vez más diversificadas, y, en su caso, para resolver conflictos. La competencia cívica prepara a las personas para participar plenamente en la vida cívica gracias al conocimiento de conceptos y estructuras sociales y políticas, y al compromiso de participación activa y democrática.
Però, on són aquestes competències en els actuals decrets curriculars? És evident que es tracta d’un tipus de competències que han de tenir un abast transversal i treballar-se durant tota l’etapa (tant a primària com a secundària) i des de tota l’experiència educativa. Justament, una de les novetats que presenten els currículums vigents (3) , per tal d’aprofundir i orientar el desplegament del model competencial, és la definició de diversos àmbits de caràcter transversal, a més dels àmbits temàtics que agrupen les àrees (a primària) o matèries (a secundària) existents. Però aquests àmbits transversals garanteixen la incorporació de les competències socials i cíviques?
En el cas de l’ESO, una etapa especialment rellevant per treballar aquest aspecte, la presència de les competències clau socials i cíviques al currículum és residual (4) . Vista aquesta absència i la indefinició del decret curricular pel que fa a l’àmbit transversal de les competències personals i socials, esperava amb candeletes el document d’orientació per al desplegament d’aquest àmbit (5), on finalment es defineixen 3 dimensions, únicament amb 4 competències:
Dimensió autoconeixement
Competència 1. Prendre consciència d’un mateix i implicar-se en el procés de creixement personal
Dimensió aprendre a aprendre
Competència 2. Conèixer i posar en pràctica estratègies i hàbits que intervenen en el propi aprenentatge.
Competència 3. Desenvolupar habilitats i actituds que permetin afrontar els reptes de l’aprenentatge al llarg de la vida
Dimensió participació
Competència 4. Participar a l’aula, al centre i a l’entorn de manera reflexiva i responsable.
Crec que cal un exercici d’honestedat. Les competències d’àmbit que tenen un desplegament clar en àrees o matèries amb un pes específic dins l’horari seran competències més treballades que les que només es despleguen en matèries optatives o de poc pes horari (com les de l’àmbit de l’educació en valors). I, de la mateixa manera, les competències transversals que tinguin una definició específica i siguin fàcilment associables al conjunt d’àrees o matèries, també tindran més pes que les que no tinguin una definició clara. En aquest sentit, em sembla prou rellevant que per a l’àmbit digital es plantegin fins a 11 competències (en 4 dimensions) que cal treballar i avaluar al llarg de la secundària obligatòria, enfront de les 4 competències de l’àmbit personal i social.
Però, a més, llegeixo el document, el rellegeixo, i em sorgeix una pregunta: On són els altres? On són les competències interpersonals? On són les competències interculturals (6)? Realment algú creu que és possible prendre consciència d’un mateix sense prendre consciència de l’altre? És possible construir-se durant l’adolescència sense la interacció amb els iguals (i amb els diferents!), i amb la comunitat?
Interessant conèixer i posar en pràctica estratègies i hàbits que intervenen en el propi aprenentatge…. però, i l’aprenentatge dels altres? Com pretenem fer una escola inclusiva si demanem als alumnes que es facin responsables només d’ells mateixos? Pretenem crear un sistema educatiu inclusiu(7) sense tenir en compte els processos d’aprenentatge de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu? Pretenem que treballin en grup i cooperin sense tenir en compte com aprenen els seus companys?
Sí que és cert que demanem participació, cooperació, que volem que facin coavaluació i treball en grup… però ho aconseguim realment? Tenim clar com a docents per què ha de servir el treball en grup? Tenim eines per ensenyar-los a cooperar? Som capaços nosaltres de fer treball en equip?
I, a secundària, en ple procés de definició identitària, amb els altibaixos propis de l’adolescència, amb la complexitat de la composició sociodemogràfica de la majoria de centres, quin pes ha de tenir la resolució de conflictes o la cultura de la pau al currículum? Només com una de les competències (sense gradació) de l’àmbit d’educació en valors (que pot reduir-se a les matèries de cultura i valors o religió)? És només a criteri dels docents o dels centres que s’hagi d’incorporar de forma realment transversal?
Demanem responsabilitats a l’escola per fer una societat cohesionada, inclusiva, per construir la convivència, però no la dotem d’eines. O bé canviem l’exigència i, en tot cas, per exemple, li demanem comptes de si els adolescents que acaben la secundària són efectivament capaços de desenvolupar-se en la societat tecnològica (que d’això potser sí que ens en sortirem), o bé ens creiem de debò que l’escola ha de desenvolupar les competències socials i cíviques (personals, interpersonals i interculturals) i ho incorporem al currículum amb una mica de cara i ulls.
* L’autora argumenta aquesta afirmació fent una anàlisi del currículum a “Les competències per a la convivència al currículum actual”, a https://convivenciadificil.blogspot.com/
1 Definides en la recomanació de la CE sobre les competències clau per a l’aprenentatge permanent (2006). Consultable a: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?uri=celex:32006H0962
2 A:https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32006H0962&from=ES (pàg. 7, punt 6)
3 Decret de primària 119/2015: http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6900/1431926.pdf . I Decret de secundària 187/2015: https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6945/1441278.pdf
4 D’entrada, només apareixen específicament a l’àmbit social (dimensió ciutadana), a l’àmbit de cultura i valors (però sense gradació i, per tant, difícilment avaluables) i puntualment a l’àmbit lingüístic (dimensió actitudinal i plurilingüe –també sense gradació-).
5 Publicat el juliol de 2018 (l’últim de la col·lecció). Consultable a: http://ensenyament.gencat.cat/web/.content/home/departament/publicacions/colleccions/competencies-basiques/eso/eso-ambit-personal-social.pdf
6 El concepte d’interculturalitat a secundària pràcticament desapareix del currículum. Fins i tot la dimensió “intercultural i plurilingüe” de primària, a secundària esdevé “actitudinal i plurilingüe”.
7 Com així ho estableix el decret 150/2017. Consultable a: https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/7477/1639866.pdf
3 comentaris
Dec ser un “bitxu raru”, però foren els meus pares, avis i oncles els qui m’educaren per a la convivència. Vinc a dir: el que solien fer les famílies, de tota la vida. Ara també ho hem de fer a l’escola? Ara hem “d’incloure-ho” al Currículum?
Hem perdut el nord completament. Pel que es veu, a ser tolerants, oberts, empàtics, solidaris i respectuosos es pot ensenyar com qui ensenya les parts de la planta, el teorema de Pitàgores o els camps semàntics. Aquesta perspectiva va del tot errada. Sobretot si tenim en compte que l’escola és l’agent socialitzador que menys influeix en la formació ètica i moral del futur ciutadà: tenen molt més pes la família i l’entorn format pels iguals i els missatges que reben a través dels mass media.
Platón: «Protágoras».
-Me parece, Sócrates, que te ufanas de tu victoria, al hacer que sea yo
el que responda. Te contestaré, pues, y lo afirmo, que según lo que
hemos reconocido me parece imposible.
-No te pregunto todo esto, dije, con otra intención que con la de
examinar qué pasa en lo que respecta a la virtud, y qué es ella en sí
misma, la virtud. Porque sé que, al aclararse eso, puede hacerse más
diáfano aquello sobre lo que tú y yo hemos hecho, cada uno, un largo
discurso en el que decía yo que la virtud no era enseñable, y tú, que sí
podía enseñarse. Y me parece que esta reciente conclusión de nuestros
razonamientos, como un ser humano nos acusa y se burla de nosotros, y
si tuviera voz, diría: « ¡Sois absurdos, Sócrates y Protágoras! Tú, que
decías antes que la virtud no es enseñable, te apresuras a intentar
demostrar lo con trario a tu tesis, diciendo que todas las cosas son una
ciencia, tanto la justicia como la moderación y el valor, de tal modo que
parecerá que es enseñable la virtud. Pues si la virtud fuera algo
diferente de una ciencia, como ahora intenta decir Protágoras, claro que
no podría enseñarse. Ahora, en cambio, si se muestra que es en su
conjunto una ciencia, sería extraño que no pudiera enseñarse. Por su
parte, Protágoras, que entonces pretendía que se podía enseñar, ahora
por el contrario parece que se esfueza en mostrar que es casi cualquier
otra cosa excepto ciencia. Y así, sería mínimamente enseñable.»
Conque yo, Protágoras, cuando veo todas estas cosas, que se revuelven
arriba y abajo tremendamente, tengo gran empeño en que resulten
claras, y querría que, después de debatirlas, debatiéramos también
sobre la virtud, lo que ésta es, y de nuevo examináramos eso mismo de
antes, si es enseñable o no puede enseñarse, para que no nos falle y nos
engañe también en el análisis aquel Epimeteo, que, ya en su
distribución, nos había descuidado, según tú dices. Porque en el mito
me agradó más Prometeo que Epimeteo. Tomándolo como ejemplo
también yo, con previsión en cuanto a mi propia vida, me ocupo de
todas estas cosas. Y si tú quisieras, como te decía al principio, con
muchísimo gusto las examinaría junto contigo.
Contestó entonces Protágoras:
-Yo, Sócrates, elogio tu interés y tu pericia en conducir los diálogos.
Porque, aunque tampoco en lo demás creo ser mala persona, soy el
menos envidioso de los hombres, y desde luego he dicho acerca de ti, a
muchos, que te admiro de manera muy extraordinaria a ti entre todos
los que he tratado, y más aún entre los que tienen tu edad. Y digo que
no me extrañaría que llegaras a ser uno de los hombres ilustres por su
saber. Y otra vez, si quieres, nos ocuparemos de eso. Ahora es ya
tiempo de dedicarme a otros asuntos.
Aquí cada dia som més penosos i tristos. L’estat de la decadència i la misèria moral, la importància als falsos deus i gurus de l’educació, fan que cada dia em faci més fàstic els teòrics de l’educació i les seves misèries i mancances personals , de disciplina i d’autoestima.
Necessitem torna als orígens. Sort que els pares comencen a entendre tanta incompetència amagada darrere de paraules buides d’innovació i excel·lència, propostes totes elles per incompetents…Cm dieu vosaltres els psicopedagogs: sense cap acritud.
Salutacions.