Reconèixer aquests itineraris com a processos vius i dinàmics exigeix, a més, valorar la singularitat de cada història i la diversitat d’experiències, permetent que les persones joves siguin protagonistes en la construcció del seu propi recorregut cap a un futur significatiu.
Parlar de joventut és endinsar-se en un terreny ple de potencialitats, contradiccions i possibilitats. No obstant això, la manera en què la societat la percep, sol estar marcada per una mirada adultocèntrica que redueix les seves experiències a un trànsit cap a una adultesa “plena”. Aquesta adultesa es defineix sota estàndards heretats per generacions anteriors, que responen a un model de vida que ja no sempre és funcional ni aplicable en el context actual, postura que ressona amb Mead (1970), qui assenyala que “cada generació s’enfronta a la tasca de definir el seu propi món en un context diferent al dels seus predecessors”.
En aquest context, les joves no només s’enfronten a una pressió per complir amb expectatives alienes, sinó que també es troben amb la tasca de reimaginar i construir noves formes de narrar la seva identitat i els seus projectes de vida
La joventut, quan la reconeixem com un estadi propi i complet en si mateix, és curiositat, és creativitat, és ganes d’aprendre i és força transformadora. Posar la mirada en allò que sí que són les persones joves permet reconèixer-les com a agents dels seus propis itineraris.
Sota aquesta mirada, la jove deixa de ser merament aprenenta per esdevenir algú que ens ensenya a “pensar i mirar des d’un altre punt de vista”. Indica Garcés (2020), “l’aprenent és un punt de vista que ens fa descobrir que els aprenentatges que fem donen forma als mons que compartim. La seva experiència no està separada del món, sinó plenament travessada per les seves determinacions socials, polítiques, econòmiques i laborals, i en tensió entre elles.”
Ser agents dels seus propis itineraris significa dotar les joves d’eines, però també de l’espai i la legitimitat per decidir, equivocar-se, aprendre i crear. Des d’aquesta perspectiva, l’acompanyament no es limita a guiar-les cap a un objectiu preestablert, sinó que es converteix en una relació on les joves lideren el procés i les professionals es col·loquen al seu costat com a aliades. La pràctica esdevé així un intercanvi d’aprenentatges, una activitat recíproca, i no una acció sobre un subjecte/objecte que revesteix un rol passiu.
En aquest sentit, acompanyar les persones joves implica una pràctica dialògica que provoca la reflexió i la presa de decisions i que té com a premissa el reconeixement de la persona jove com un ésser lliure, crític i amb agència i potència de responsabilitat. Ara bé, perquè, a partir del diàleg, sigui possible el disseny d’itineraris vitals co-construïts, és essencial tenir cura dels elements que el configuren: la pregunta i l’escolta present.
La pregunta
La pregunta és un acte de reconeixement (Honneth, 1992). Preguntar implica assumir que l’altre té una resposta, malgrat que encara no l’hagi formulada. En lloc d’actuar com a expertes que imposen la seva visió, les professionals ens hem de posicionar com a coexploradores del camí, guiant les joves a descobrir respostes i significats propis. Aquest acompanyament no només reconeix la seva capacitat per decidir, sinó que també activa el pensament analític en integrar una reflexió profunda sobre el context en què es troben. L’acte de preguntar es converteix en una eina per potenciar l’experiència d’autoeficàcia sobre la seva vida, mentre es fomenta la capacitat per prendre decisions informades i conscients.
Les preguntes ben dissenyades tenen la capacitat de fomentar el pensament crític. Quan una jove és convidada a qüestionar-se sobre les seves decisions, a imaginar alternatives i a avaluar riscos, no només està avançant cap a la seva ocupabilitat, sinó que també desenvolupa habilitats fonamentals per a la vida.
L’escolta present
En el descobriment de les respostes mitjançant les preguntes, la nostra escolta present es converteix en un catalitzador fonamental del diàleg humà. Preguntar sense estar disposades a escoltar vicia la pregunta, ja que la priva de curiositat i interès genuí. Quan qui acompanya escolta, el vincle entre acompanyant i jove es reforça, generant-se un espai segur de confiança necessari perquè hi hagi obertura i sinceritat. Per tant, escoltar, estant presents, consisteix a voler atendre l’experiència de l’altre de manera conscient i empàtica sense judici, ni transferència de responsabilitats, ni intents de modelar el discurs.
Acompanyar des de la pregunta i l’escolta present podrien ser estratègies genuïnes per posar “joventut” en la nostra manera d’acostar-nos a l’altre?
Pregunta i escolta present reconeixen el valor dels silencis, les ensopegades i les històries que sovint queden fora dels relats dominants. Ens atrevim així a indagar en els fracassos i a mirar amb atenció aquells espais on semblava que no hi havia llum, entenent que en aquests racons ignorats poden residir claus fonamentals per a resignificar i transformar experiències, vivències i habilitats.
Potser, mentre insistim que a les joves els falta una mica de “maduresa”, ¿no podríem preguntar-nos si a nosaltres ens falta una mica de “joventut”? Com a professionals que acompanyem joves, ¿realment sabem posar en pràctica la competència d'”aprendre a aprendre”? Estem disposades a aprendre des del que passa i no des del que creiem que hauria de passar? Aprofitem aquestes preguntes espontànies i curioses que ens llancen per obrir espais d’aprenentatge mutu?
Entendre l’acompanyament com un acte de curiositat viva implica assumir la idea radical que cada jove té dret a aprendre cap a on anar, a fer i desfer en l’itinerari del seu propi propòsit/projecte de vida.
Llegeix l’article complet aquí.
Bibliografia
● Garcés, M. (2015). Escola d’aprenents. Galaxia Gutenberg.
● Garcés, M. (2023). El temps de la promesa. Editorial Anagrama.
● Honneth, A. (1992). La lluita pel reconeixement: Per una gramàtica moral dels conflictes socials. Edicions Grijalbo.
● Mead, M. (1970). Culture and commitment: A study of the generation gap. Natural History Press.
El Diari de l’Educació, 2025