Quan la societat està immersa en una situació de crisi, quan no sabem què esperar ni cap a on mirar, la qüestió de l’esperança esdevé central. L’esperança és una necessitat vital. Contribueix a l’equilibri psíquic de les persones i al desenvolupament saludable de les societats. Però quan la realitat esdevé asfixiant, quan sembla que no hi ha sortida i ja no disposem de relats que ens orientin, la seva absència es fa especialment greu. En aquests moments, o bé treballem per fer-la créixer, o bé ocupen el seu lloc actituds més destructives que les mateixes dificultats que ens han portat a la situació de desconcert. Si l’esperança s’apaga, s’instal·la en les persones i en les comunitats un sentiment de desolació que els fa vulnerables a la depressió i al pessimisme, els aboca a la intolerància i la ceguesa moral i, sovint, acaben derivant cap a l’odi i la violència. Avui, aquesta és la nostra disjuntiva i, alhora, és el nostre repte col·lectiu: refer l’esperança. És per tot això que s’ha dit que l’esperança té un caràcter paradoxal: neix de la desesperació.
Què és l’esperança? No l’hem de confondre amb una il·lusió buida, amb un optimisme superficial o amb l’espera que tot millori per si sol. L’esperança de què parlem és una força humana i col·lectiva capaç d’imaginar un futur millor mentre treballem per fer-lo possible. Té, per tant, una dimensió utòpica, en el sentit més noble de la paraula: no com a fantasia irrealitzable, sinó com a visió anticipadora d’allò que encara no és però pot arribar a ser.
L’esperança actua en dues dimensions íntimament connectades. En l’àmbit individual, es manifesta com un estat d’ànim persistent que sosté les persones, les ajuda a interpretar el present amb lucidesa i a trobar sentit i força enmig de l’adversitat. És l’impuls que permet imaginar alternatives quan tot sembla impossible, i que alimenta la capacitat de resistir sense resignar-se. En l’àmbit col·lectiu, es manifesta com una energia que mobilitza voluntats i intel·ligències en una acció compartida —la praxi— orientada a transformar la realitat i fer-ho en la direcció del que junts hem somiat. Aquesta energia es tradueix en conquestes que prenen forma quan s’exerceixen i es renoven col·lectivament.
L’esperança també es caracteritza per un doble dinamisme: imaginar el que encara-no-és i, al mateix temps, treballar des d’avui mateix per fer-ho realitat. Imaginar vol dir obrir la ment i el cor a noves possibilitats, dibuixar horitzons que desafien la rutina i la inèrcia. Treballar vol dir baixar aquests horitzons al terreny de l’acció, transformar-los en projectes concrets, en decisions i en gestos que, per petits que siguin, apunten cap a aquest futur somiat. Però aquest camí no és recte ni exempt de contradiccions: ideals i accions no sempre encaixen del tot, i sovint cal revisar, ajustar i aprendre dels errors. És un procés viu, fet de proves i rectificacions, com passa amb tantes coses essencials de la vida. L’esperança autèntica no és una línia ascendent i segura, sinó un trajecte sinuós que es va dibuixant mentre avancem.
Per altra part, l’esperança veritable, la que mobilitza i transforma, mira pel bé del conjunt de la comunitat. No es limita a desitjar millores particulars o guanys individuals, sinó que s’orienta cap a horitzons compartits on la justícia, la llibertat, la fraternitat i l’emancipació col·lectiva siguin una realitat per a tothom. És una esperança que entén que el benestar personal només pot arrelar en un context social just i inclusiu: cap progrés pot donar-se per acabat si deixa enrere algú. En aquest sentit, és una força que uneix, que desborda interessos privats i que convida a pensar i actuar des d’allò que ens vincula i ens fa responsables els uns dels altres.
Però, d’on sorgeix l’esperança? No depèn necessàriament de creure en una salvació transcendent, en una idea política predeterminada, en alguna veritat que indiqui un rumb segur o, simplement, en la sort que arribarà sola. És, sobretot, una construcció humana i col·lectiva, teixida amb esforç, perseverança i responsabilitat compartida. Per això, no podem esperar que ens arribi per inèrcia, ni confiar que algú ens la transmeti amb bones paraules. L’esperança neix i es desenvolupa a partir d’experiències viscudes que la fan possible i la nodreixen. Vivències que deixen empremta i obren horitzons.
Les experiències que fan néixer esperança comparteixen alguns trets essencials: primer, parteixen d’un compromís actiu per afrontar problemes reals que afecten la comunitat; segon, promouen la relació personal, el diàleg i la cooperació amb altres persones en la persecució d’una finalitat compartida; i tercer, busquen el bé del conjunt de la comunitat en cada decisió i cada pas. Aquests trets no solen donar-se de cop ni plenament formats: es van adquirint i aprofundint amb el temps, a mesura que les persones s’impliquen i aprenen de l’experiència. Així, l’esperança creix a poc a poc, sovint des d’un punt ínfim, quasi intangible, que necessita temps i paciència per expandir-se i convertir-se en una força creativa.
En el camp educatiu, aquestes reflexions tenen una conseqüència directa. Els docents, a més de transmetre coneixements, tenim l’oportunitat —i la responsabilitat— de facilitar experiències que facin créixer l’esperança dels nostres alumnes. Això vol dir proposar projectes que connectin amb problemes reals, que requereixin treball cooperatiu i que tinguin un impacte positiu en l’entorn comunitari.
Fer créixer l’esperança en temps d’incertesa no és un acte ingenu ni una fugida de la realitat. És, al contrari, una manera de resistir a la resignació i obrir camins cap a un futur millor. Requereix perseverança, imaginació i confiança col·lectiva en la capacitat de transformar les coses. I, sobretot, requereix experiències compartides que donin cos a aquesta confiança.
En un món ple d’amenaces, potser no hi ha tasca més urgent que aquesta: aprendre a tenir esperança. No com un sentiment vaporós, sinó com una força viva que ens impulsa a imaginar i a construir plegats allò que encara no és però pot arribar a ser. Sense esperança, la societat es paralitza o es tanca en actituds destructives; amb esperança, fins i tot en els moments més foscos, s’obre una escletxa de llum.
El Diari de l’Educació, 2025