‘Escola refugio, escola que acull’ és el títol de l’informe que han publicat entre Alboan i Entreculturas, dues ONG lligades a l’Església que fa anys que treballant pels drets de les persones migrants i refugiades. En aquest nou document assenyalen algunes de les dificultats que aquestes nenes, nens i adolescents pateixen a tot el món, encara que posen el focus a Espanya i Veneçuela.
En el cas d’Espanya, els problemes amb el desconeixement de l’idioma o la inclusió real a les aules tenen un pes important. No són, segurament, els primers, ja que en molts municipis del país, aquestes nenes, nens i adolescents (NNA), veuen dificultat enormement el seu dret a l’educació pel simple tràmit de l’empadronament. Un tràmit administratiu que pot convertir-se en una barrera insalvable, fins i tot després d’haver recorregut milers de quilòmetres, jugant-se la vida en el trajecte que pot durar mesos o anys.
Com expliquen en el text aquestes dues entitats, “la garantia a l’educació per a persones migrants o refugiades no compta amb cap institució específica especialitzada o responsable del seu compliment”, de manera que s’han produït casos especialment sagnants, com el de la ciutat de Ceuta, on la Delegació Provincial d’Educació ha estat anys negant l’escolarització de centenars de nenes i nens per problemes administratius sense que cap organisme estatal vetllés pel dret d’aquestes persones.
Des de CEAR (Comitè Espanyol d’Ajuda al Refugiat) també s’insta l’eliminació del requisit d’empadronament per a l’escolarització de menors estrangers, siguin migrants o sol·licitants de protecció internacional.
Però davant aquestes situacions, Espanya ha viscut en els últims anys unes altres que donen exemple que, finalment, l’acolliment i atenció de NNA migrants o refugiats no és més que una qüestió de voluntat política. Prova d’això va ser la resposta donada a la crisi provocada per la guerra d’Ucraïna i com, en poques setmanes, centenars de milions estaven disponible, centres educatius van fer l’impossible i les autoritats, de tota condició, van posar recursos humans i materials per a fer possible l’acolliment. Entre altres, la matriculació pràcticament immediata d’aquests milers de menors. Es va donar protecció temporal a 161.037 persones ucraïneses, al principi, dones i menors.
El sistema d’acollida de persones refugiades no és igualitari i atén raons geopolítiques complexes de discernir a simple vista. Per què es permeten o encoratgen devolucions en calent de nenes i nens al Marroc mentre s’escolaritza a menors ucraïnesos? Per què la UE (i els seus estats membres) gasta milers de milions perquè Turquia (que no és membre) sigui frontera per a sirians, pakistanesos, afganesos? Per què es permet el naufragi d’una embarcació amb gairebé 1.000 persones de les quals la immensa majoria han desaparegut al Mediterrani?
Per descomptat, el sistema educatiu té poc a dir sobre aquest tema. Sí que pot, d’alguna manera, exigir els recursos que, des de l’informe, s’entenen com a necessaris per a donar resposta a diverses de les necessitats que nenes, nens i adolescents tenen: aprendre l’idioma vehicular el més ràpid i inclusivament possible (sense passar més temps de l’estrictament necessari fora de l’aula de referència), la qual cosa implicaria recuperar la inversió en educació compensatòria, una de les grans damnificades de la crisi de 2009.
També, l’atenció a la situació emocional o psicològic d’aquests nois i noies. Molts arriben sense adults que es facin càrrec. És complicat imaginar com ha de ser el camí de fugida de la teva casa des de, posem per cas, Mali o el Senegal. O qualsevol altre país del món. Viatjar sols (a Espanya van arribar 1.585 menors només el 2022 segons les dades de CEAR), sense protecció, ni diners, amb el perill que qualsevol cosa pugui ocórrer fins a arribar a les tanques de Melilla o Ceuta. O fins a la platja des de la qual agafaràs una embarcació per a intentar arribar a Canàries, o a la Península. El tracte amb les autoritats de qualsevol país que hagis de creuar, la pèrdua de documentació (quan no robo), la victimització de tota classe (robatoris, violacions, etc.). Per no parlar, clar, del motiu inicial de la teva fugida, que pot ser des de fam, cerca d’oportunitats de vida, persecució per raons d’orientació sexual o identitat de gènere, etc.
Són motxilles enormes per a les persones adultes que, en el cas de les i els menors, semblen impossibles de portar. I tot perquè Europa els mostri la cara més lletja possible.
Com destaca Save the Children en el seu informe ‘Segur per a qui? Acolliment selectiu a Europa als nens i nenes desplaçats’, “les morts a les fronteres terrestres i marítimes d’Europa també es deuen en part a la creixent tendència dels governs europeus a impedir per la força, il·legalment i sovint amb violència, que els refugiats entrin en el seu territori i fins i tot a segrestar i expulsar als que han arribat”.
Les restriccions que s’han fet a les fronteres europees per a evitar que entri cap persona estan afectant de manera terrible la infància. No és fàcil conèixer la situació d’aquestes persones que, gràcies a les polítiques migratòries europees, ni tan sols arriben a les fronteres espanyoles. Acords amb països com el Marroc, Mali, Níger, Turquia, etc., tracten en bona part de portar la gestió dels passos fronterers d’Espanya a centenars o milers de quilòmetres de distància.
A això se suma, com recull Save the Children en el seu informe, al que ACNUR (l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats) va advertir el 2021: “L’asil estava sent atacat a les fronteres europees”. La militarització de la fronteres europees fa cada vegada més difícils i perilloses les rutes migratòries i és una de les moltes causes de les morts i desaparicions al Mediterrani.
L’organització d’infància també ha denunciat la violència que viuen nenes i nens en els seus trànsits i la seva cerca d’oportunitats. Va publicar fa poc l’ONG una recerca sobre les fronteres dels Balcans, per on intenten passar persones del Pròxim Orient, encara que no sols, en la qual van documentar la “violència física, psicològica, sexual o d’un altre tipus” que sofreixen nenes i nens per part d’agents de fronteres i traficants de persones. “A causa de l’absència gairebé total de rutes legals i segures perquè els nens i nenes arribin a Europa i sol·licitin asil (a conseqüència de les polítiques de contenció i dissuasió), els nens, les nenes i les seves famílies es veuen obligats a dependre de traficants de persones que sovint són violents i depredadors”, asseguren des de l’organització.
El repte d’Europa quant a la protecció internacional i la garantia que es compleixen els drets fonamentals és enorme. Com ho és també el que té Espanya, segon país d’arribada després d’Itàlia, per a donar una resposta òptima a les nenes, nens i adolescents, acompanyats o no de persones adultes, per a garantir els seus drets: a l’educació inclusiva i de qualitat, a la sanitat, a la salut mental i, en definitiva, a tenir la infància que no han pogut tenir, és igual la causa.
