En aquest món de 2022 i següents anys tot depèn de l’ordre o desordre mundial, que tots dos es condicionen i coexisteixen lligats en els temps i els espais. Tan llunyans que només podem entendre’ls una mica basant-nos en publicacions generals. Aquestes ens aconsellaven titular l’article amb més contundència. Quelcom com que “L’enorme esquerda educativa entre països no fa sinó engrandir-se”. A ningú que miri l’esdevenir mundial se li escapa que, com publicava Ethic recentment, existeix una gran bretxa educativa. Cada país diu que busca el progrés econòmic i social. Llegim que l’educació és principi i finalitat dels Estats, siguin o no rics. Se’ns ocorre preguntar-nos com pot progressar –terme que precisa una volta ideològica amb contingut social– el món si l’educació mundial està en reculada; així, sense pal·liatius. Per què diem això i en què ens basem? No sols ens guien les il·lusions mostrades en les conegudes frases de Nelson Mandela o Mahatma Gandhi. Intentarem justificar-ho amb dades i fets trets de publicacions d’organismes internacionals.
Tots tenim presents els ODS (Objectius per al Desenvolupament Sostenible); el número 4 proclama el seu desig d’una educació universal i de qualitat per a l’any 2030. El més destacat es concretava en: avançar en l’educació preescolar; baixar al mínim les taxes de nens sense escolaritzar; acabar amb les bretxes educatives de gènere; escurçar les diferents taxes de finalització de l’ensenyament obligatori; millorar les de competència mínima en lectura i matemàtiques; consolidar la necessària formació del personal docent, i augmentar gradualment la despesa pública en educació.
Ens interessen aproximacions avaluadores com la de la recent Cimera sobre Transformació de l’Educació. D’ella va sorgir el document Establiment de compromisos: punts de referència nacionals de l’objectiu de desenvolupament sostenible 4 per a la transformació de l’educació, 2022. Especialment les seves anàlisis i recomanacions.
S’hi diu al preàmbul que la intenció d’aquestes publicacions d’organismes internacionals, amb quantitat d’anàlisi i dades per a cada indicador, no és altra que “ajudar els països a reflexionar sobre la seva pròpia experiència i continuar abordant el procés d’establiment de metes i preparant respostes apropiades en matèria de polítiques educatives”. L’informe aporta l’estat de 20 punts de referència en l’assoliment de l’ODS 4 presentats per país i regió mundial. A més, recull la taxa de nens i adolescents fora de l’escola, les de finalització d’estudis –diferenciats per gènere– i diversos nivells de competència en lectura i matemàtiques. També, entre altres qüestions interessants, aborda el percentatge de docents amb els nivells bàsics requerits i la despesa pública en educació. En poques paraules: la reflexió sobre l’estat de compromisos passats i la pretensió sobre els futurs. Un document per a reflexionar sobre la ciutadania global que tant nomena la Lomloe. Val la pena debatre sobre ell a departaments i comissions pedagògiques dels centres educatius. Veure també la Guia d’Indicadors per a l’ODS 4.
Els qui no encerten a veure la pertinència dels ODS els titllen de perseguir una ambiciosa irrealitat; una mena d’utopia forçada pel deficient estat del món, que encara vol despertar el que anomenaríem ètica mundial. Tots pensem que bastants dels països que han confirmat la seva creença en l’ODS 4 és possible que no tinguin èxit total, a la vista del llarg camí per recórrer i de les noves penúries econòmiques i socials que han provocat la covid19 i la invasió russa d’Ucraïna. Avui, més que mai, es necessita un lideratge educatiu global, que podien incentivar agències de l’ONU com Unicef o Unesco. Ampliem la visió del document anterior amb la recent aportació de la Unesco “Visualització d’Indicadors d’Educació per al Món” (VIEW, per les seves sigles en anglès), que es fixa preferentment en l’edat de finalització de cada etapa educativa i en els nens i nenes no escolaritzats. “Utilitzant múltiples fonts de dades de manera eficient i transparent, calcula sèries temporals per país i regió, i aborda els desafiaments de puntualitat i consistència comunament associats amb les dades administratives i d’enquestes”. En la seva pestanya PEER hi ha dades sobre capítols fonamentals: inclusió en l’educació, les finances equitatives i la comunicació i l’educació sobre el canvi climàtic.
En general s’admeten les estimacions de les agències de l’ONU, d’algunes de les seves alarmes: més de 244 milions de nens/es i joves (6 a 18 anys) estan sense escolaritzar; de manera majoritària a l’Àfrica Subsahariana (98 milions) i Àsia Central i Meridional (85). Unesco estima que uns 80 milions no gaudiran d’aquest dret humà quan arribem a l’any tantes vegades citat (2030). Si existeix interès a conèixer més detalls, aquí es veuen els territoris en desavantatge, massa allunyats dels mínims requerits.
Per tot l’anterior cal parlar de territoris i educació –dins d’una crisi climàtica global, Emissions gap report 2022, amb l’esperança posada en l’ODS núm. 4. Atès que aquest diari es llegeix a Llatinoamèrica, incloem en aquesta entrada el que va manifestar en un article Tamara Díaz Fouz, directora d’Educació de l’Organització d’Estats Iberoamericans (OEI) que porta per títol “L’educació en l’agenda política internacional: Amèrica Llatina cap a 2030”. Rescatem algunes idees: falta de qualitat educativa, la regió no pot quedar-se enrere en la iniciada transició educativa; l’agenda mundial és una bona oportunitat per al canvi a la regió i cal constituir aliances sòlides.
Donar suport a l’educació mundial és una inversió; primer, perquè és un bé social als països pobres; i segon, de manera egoista, perquè salvarà els futurs laborals dels països rics
Però encara hi ha més on mirar per avançar. A començaments d’octubre es coneixia l’informe de l’OCDE Education at a Glance 2022 (Panorama de l’Educació 2022), dedicat en aquest cas a l’educació terciària. Semblant a aquest en van sortir d’altres en anys anteriors que aporten moltes dades de la despesa per alumne en relació al PIB per càpita i en educació respecte al PIB del país. Així, la despesa mitjana per estudiant en institucions educatives en l’OCDE des del nivell primari fins al terciari és equivalent al 26% del PIB per càpita. Però hem d’atendre les desigualtats que compta el WIDE (base de dades mundial sobre desigualtat en educació). A causa de la “poderosa influència de les circumstàncies (riquesa, gènere, raça i altres) se li nega a moltes persones la configuració de les seves oportunitats d’educació i vida”. De fet, la taxa de finalització de determinats estudis s’endarrereix entre 3 i 5 anys, sempre a favor dels rics. El WIDE ens il·lustra els inacceptables nivells de desigualtat educativa entre països i entre grups dins dels països, que haurien de provocar el debat públic.
La Unesco publicava fa poc Reimaginar el nostre futur educatiu junts. Un nou contracte social per a l’educació. Per això és més necessària que mai l’ajuda oficial al desenvolupament o la cooperació, és ineludible un pla d’acció global. Aquest futur desitjat crida els països rics a socórrer als no rics que s’enfronten a enormes desafiaments: greus epidèmies i altres riscos de la salut, impactes del canvi climàtic, la xacra de la fam, la pobresa, les guerres sense sentit, l’educació per a nenes i dones, etc.; al costat d’elles un incert futur en l’esfera econòmica i laboral.
Unicef va llançar fa uns dies una alerta urgent per l’impacte alarmant de les recents i futures onades de calor, que condicionen l’educació de la infància i tota la seva vida: L’any més fred de la resta de la seva vida. El maig passat, denunciava en el seu informe d’Innocenti, titulat Report Card 17: Llocs i Espais, que el consum excessiu als països més rics del món aconsegueix entorns més saludables per als seus nens però està destruint els entorns de la infància a tot el món. Tot canviaria si l’àmbit educatiu –formal o no– es convertís en un escenari per forjar futurs justos, equitatius i sostenibles començant pels nens, nenes i adolescents, els quals poden actuar com a llançadora social. Per aconseguir-ho cal apel·lar a la solidaritat mundial i la cooperació internacional, tot enfocat al gaudi dels drets humans. En consultar les dades educatives de la rica Europa a Eurydice, avergonyeix l’abandonament de la resta del món, també en el compliment dels ODS, accessible en el navegador de dades d’Eurostat. Però a massa països, també a Espanya, es retiren recursos vitals cap als més pobres –es malinterpreta la cooperació internacional per al desenvolupament–. Alhora creixen per tota Europa els ultranacionalismes polítics que menyspreen el suport al feble perquè és estranger o viu lluny.
El temps revertirà o no les desigualtats educatives. Per nosaltres, donar suport a l’educació mundial és una inversió. Primer perquè és un bé social als països pobres. Després, de manera egoista, perquè salvarà els futurs laborals dels països rics, on ja es parla de contractar obligatòriament mà d’obra estrangera; un benefici recíproc, com explica EOM. Val la pena llegir a la BBC “Per què el futur de la humanitat podria dependre d’Àfrica”. Però hi ha moltes raons, humanitàries, per considerar molt útil la cooperació internacional, com ens explica Oxfam Intermón. Mandela estava convençut que l’educació era l’arma més poderosa per canviar el món. Per al mateix objectiu, Gandhi confiava en l’educació per a la pau; es confessava un somiador pràctic que volia convertir els seus somnis en realitat. En fi, que en aquest món ple de incerteses sobra el creixent “eduqui’s qui en tingui”. A més de ser avui un buit inadmissible per a la resta que és pobre, es tornarà en el futur contra els qui ara ho proclamen o guarden silenci davant d’aquesta injustícia.
Aquest article s’ha publicat originalment a El Diario de la Educación
