Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta és la primera entrega del reportatge. Demà: ‘Escoles rurals, avantatges, mites i reptes’
La Marta i en Marc fan cada dia 20 minuts de cotxe per dur la seva filla, la Lila, a l’escola pública rural de Rellinars, poble de 800 habitants a tocar de Montserrat. “Podríem portar-la al costat de casa, però el model que ens oferien era més tradicional i aquí sabíem que es treballava per projectes i barrejant edats”, explica la Marta a l’hora de recollir la Lila. El projecte educatiu d’aquest centre -que aposta per un aprenentatge més vivencial– és un dels diversos factors que ha ajudat a que Rellinars tingui una escola amb una salut de ferro: 87 alumnes, després d’haver-ne augmentat una vintena aquest setembre.
Però la realitat de Rellinars és la mateixa que viuen arreu de les 337 escoles rurals de Catalunya? “No. Quant al model, n’hi ha moltes que segueixen esquemes educatius tradicionals“, explica Roser Boix, vicedegana de l’àrea de recerca de la Facultat d’Educació de la UB. Però tampoc pel que fa al gruix d’alumnes: hi ha centres que pateixen per la seva supervivència, condemnats per la davallada demogràfica que experimenten alguns municipis. “Hi ha massa diversitat com per fer un diagnòstic de l’escola rural a Catalunya”, valora Boix, que sí que reconeix per això que en conjunt les escoles han fet un gran avanç des de la creació a finals dels 80 dels ZER -Zones Escolars Rurals, que agrupen centres de pobles propers per fer activitats conjuntes i compartir alguns docents especialistes-.
A falta d’una visió global de l’estat dels centres educatius rurals, sí que hi ha casos concrets que permeten comprovar com hi ha escoles que gaudeixen d’una bona salut, com és el cas de Rellinars, mentre d’altres veuen molt complicat el seu manteniment a curt termini. És el cas de l’escola de Borredà, poble de 580 habitants del berguedà, que ha passat en tres anys de 36 a 18 alumnes -la meitat-. I a més, dels 18 que té ara, 15 marxaran en els propers tres cursos -perquè ara fan Quart, Cinquè i Sisè de Primària-.
“És sobretot una qüestió demogràfica, contra la qual poc es pot fer des de les escoles”, constata la directora del centre de Borredà, Assumpta Duran, que pertany al secretariat d’escoles rurals de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. “Durant els anys del boom va venir molta gent de Rumania a treballar la fusta, també la construcció, i creixia el turisme rural; tot això és el primer que ha desaparegut amb la crisi”, relata la directora, que mira d’aplicar metodologies també actives al centre.
Llavors tot depèn de la natalitat i la migració? En aquest punt afloren molts matisos, en què sovint coincideixen Duran, Boix i el director de Rellinars, Xavi Geis. Dirien que és el factor principal, però hi influeixen qüestions com el model d’escola que es planteja, l’entorn geogràfic -hi ha pobles i ciutats a prop?- o algunes polítiques públiques municipals.
“En el nostre cas les poblacions veïnes hi tenen a veure; sense ser el factor més important, sí que ens venen famílies de Castellbell, Vacarisses o fins i tot Terrassa”, explica Geis, en busca d’un model que s’allunya del tradicional en ser més actiu i facilitar un aprenentatge a partir de les inquietuds dels infants. Però a la vegada Geis contempla que potser aquesta atracció té a veure també amb el fet que l’escola de Rellinars “és una escola oberta“. “Els grups sortim molt a fora i també la gent entra molt a l’escola”, explica el director. Només en una tarda han passat per dins el centre uns quants pares i també dos exalumnes, a qui la classe dels grans ha demanat que vinguessin per preguntar-los si podien substituir una línia del temps que van fer ells fa anys per una de nova, que volen fer els actuals alumnes.
Ser una escola oberta i explicar-se al seu entorn, doncs, ajuda a generar confiança en la tasca que s’hi fa, considera Geis. De fet, amb el naixement del centre de Rellinars l’any 2007, la plantilla docent es va haver d’obrir per força a les famílies, per convèncer-les d’una metodologia que suscitava algunes reticències. “Al principi va costar”, diu Geis, que recorda com van dissenyar una estratègia d’implicació dels pares i mares en què -simplificant- se sotmetien als mètodes d’aprenentatge dels seus fills, i comprovaven que així aprenien igual o millor.
Però una cosa és ser una escola oberta per voluntat pròpia i l’altra per necessitat, com els està passant ara a Borredà. “No és que no siguem una escola oberta, tot al contrari, però sí que ens plantegem si és normal que abans de la preinscripció ja haguem d’ensenyar a tot arreu què fem per captar alumnes”, reflexiona la directora de Borredà. “Això és propi d’una escola pública?” es pregunta.
Però és que a més a més la metodologia, en aquest cas amb força similituds entre Borredà i Rellinars, pot provocar efectes oposats a les famílies. Ho explica Boix: “Sol passar a vegades que els que han viscut sempre al poble veuen amb més bons ulls el model d’escola, perquè hi han passat de petits, mentre que d’altres que hagin arribat al municipi provinents de zones urbanes no l’entenen”. I rebla Duran: “Hi ha gent que valora més que 25 nens de la mateixa edat facin el mateix al mateix moment, però a Borredà no hi creiem”.
Un altre element que incideix en l’evolució dels centres rurals és l’aposta que hi faci l’Ajuntament -o els diners de què disposi el consistori-. En aquest sentit, Duran destaca la importància de comptar amb una escola bressol al municipi. “Si les famílies han de dur els fills a la bressol de la ciutat, un cop comencen a Primària tens més números que ja deixin els fills allà; és un principi de desarrelament”, explica. A Borredà no hi ha llar d’infants, tot i que l’han demanada; a Rellinars sí.
“Hi ha polítiques públiques, és clar, però no cearàs una escola bressol per a dos nens a vegades…” opina Boix. En alguns casos les escoles acullen els més petits de 2 i tres anys, si n’hi ha, i el departament d’Ensenyament ha impulsat programes de monitoratge perquè les famílies amb germans petits no els hagin de dur a escoles bressol fora del seu municipi.
“No tenim llibres, fem xarxes de relacions!”
“Nosaltres no tenim llibres, que va!”, s’exclama en Jan. I com apreneu? “Doncs fem xarxes de relacions”, explica. “Per exemple”, continua ara l’Asha, “fa poc vam preguntar a classe què era l’ebola, perquè ho havíem vist a casa, a la tele, i ara la mestra ens està ajudant a descobrir-ho”. A partir de l’interès que mostren els alumnes en alguns temes, sempre guiats pels docents, els alumnes van adquirint coneixements -i maneres d’aplicar-lo- sobre algunes qüestions, en aquest cas el virus de l’ebola. Aquests processos d’aprenentatge els plasmen en una xarxa de relacions, que consisteix en un poster on el tema principal apareix al centre i d’ell en surten branques amb les variants del que s’està investigant a classe.
D’aquesta manera expliquen els alumnes un model educatiu que es basa en l’aprenentatge per projectes, a partir de les inquietuds dels alumnes, sense llibres ni horaris tancats, a excepció d’algunes assignatures especials com poden ser la música, l’anglès o l’educació física. El director, Xavier Geis, tanmateix, assegura que aquesta aposta “no és exclusiva de la rural; és una qüestió sobretot de voluntat de l’equip docent, que cregui en el projecte”.
“I també som menys nens i de diferents edats; ens coneixem tots més i a vegades ens podem ajudar entre nosaltres, i els mestres també ens poden ajudar més”, explica l’Izan, de la classe dels mitjans, mentre la resta fa educació física. A Rellinars totes les classes compten amb almenys dues edats barrejades -sovint equivalents als cicles-, per necessitat -són pocs- però també per convicció. L’Izan i els seus companys també expliquen que surten sovint a l’exterior, tant al davant de l’escola com al bosc, sovint a jugar. Aquest és el model de Rellinars vist pels seus alumnes, una escola amb les característiques de centre rural que aposta per una pedagogia activa.
