Les darreres eleccions locals i autonòmiques han anat configurant un nou mapa polític que ens dóna esperances sobre una nova política pública per a l’educació. Hi havia compromisos explícits i urgències inajornables, con ara l’aturament de la LOMCE, un clar dispositiu de l’hegemonia neoliberal en educació. No es tracta ara de canviar determinats articulats i menys encara d’una tornada a escenaris anteriors que tampoc escapaven d’aquesta hegemonia. Calen noves polítiques, però –atenció!– han de concretar també altres pedagogies.
El pensament progressista en educació ha tingut temps, massa temps en el cas del País Valencià, per desenvolupar crítiques contundents a la dreta conservadora, però no se si tenim el mateix entrenament en la preparació de les alternatives pedagògiques i didàctiques. Apuntarem algunes qüestions.
El debat sobre la cultura i el currículum és bàsic. Quins són els sabers socialment necessaris? No farem res per acabar amb la fragmentació disciplinar, i la desconnexió dels continguts escolars de la vida dels infants i joves? Però algú creu que la bàsica i necessària formació cívica, democràtica i ciutadana depèn d’una assignatura amb eixe nom? Recordaré a Freire: alfabetitzar és ensenyar a llegir críticament la realitat. No hauria de ser el currículum un dispositiu per a ensenyar-nos a interpretar i desxifrar els diferents discursos culturals i científics que impregnem la nostra vida quotidiana?
El debat sobre la qualitat de la vida a l’aula és una altra urgència pedagògica. Recorreré de nou a un clàssic: Freinet. El món de l’aula, un espai social de reconeixement del subjecte. Un espai d’esforç i de treball del que gaudir, un espai desitjat. Racons, projectes, assemblees, viatges, correspondència, investigació, informes, publicacions, textualitat lliure i creativa,… Ah! Disculpeu: no puc imaginar aquí dintre un llibre de text, perquè, com em dia una mestra freinet: “és que… ens molesta!”
Encara apuntaré una tercera qüestió: el diàleg educatiu entre l’escola i la ciutat. Serà possible una ciutat que eduque els ciutadans i ciutadanes? Una gran superfície comercial, una plaça, un bulevard, els semàfors que regulen el tràfec… són també una teoria educatives. Vivint a la ciutat ens socialitzem en una forma d’entendre el cos, el consum, l’espai i el temps, la vida en conjunt. Les polítiques publiques han regulat l’educació dintre del sistema escolar però s’ocupen menys –si no res– d’altres espais de relació i creació de la subjectivitat. Existeix l’experiència de les anomenades ciutats educadores (el cas de Barcelona és pioner i emblemàtic) però en molts casos és una suma a allò que s’anomena educació no formal de ofertes culturals institucionals: museus, teatres, etc. Paga la pena pensar el concepte i les possibilitats educatives que sugereix. Reivindiquem l’educació lenta dintre de l’escola però el xiquet o la xiqueta viu a una ciutat governada per les presses. Reclamem una educació humanística a la mesura de les necessitats humanes, i vivim a una ciutat prioritzant les màquines i els diners. Reivindiquem currículums escolars no sexistes o xenòfobs però ens trobem polítiques i pràctiques socials a la ciutat tremendament segredadores.
La lectora o el lector podrà continuar la seva particular llista d’urgències pedagògiques. Però, caram! No he inventat res. Simplement, recupere arrels i memòria d’una pedagogia renovadora que està viva en moltes aules i que hauria de generalitzar-se en les polítiques educatives i en la formació inicial dels ensenyants.
