El servei públic de l’educació obri les portes novament. S’inicia el curs, i una vegada més salten a la palestra de la nostra consciència crítica els drets adquirits en el llarg procés de lluites populars per la inclusió educativa: que les desigualtats socioeconòmiques i culturals d’origen siguen compensades pel projecte educatiu del país, o que almenys l’escola no siga un aparell de reproducció d’aqueixes desigualtats. El recorregut dels Moviments de Renovació Pedagògica i altres moviments socials, sindicals, veïnals, ciutadans i polítics van anar materialitzant un estatus jurídic que va cristal·litzar en un sistema de drets i deures que en educació es concreten en l’oferta d’un servei públic d’educació que hauria de garantir la possibilitat i la voluntat emancipadora intentant detindre a través de l’educació la reproducció de les desigualtats d’origen. Aqueix era el discurs.
Però la garantia del dret a l’educació des del servei públic no és suficient en el combat contra la desigualtat. L’oferta privada, i especialment l’oferta privada confessional continua gaudint de privilegis en els recursos, les instal·lacions o els mecanismes de selecció de l’alumnat. Els curricula, academicistes, separats de l’experiència quotidiana, fragmentats, basats en una epistemologia elitista, androcèntrica i colonial, en res faciliten que el coneixement es convertisca en una eina emancipadora.
La formació del professorat va oblidar els referents fonamentals de la renovació pedagògica per a sostindre’s sobre un concepte d’innovació educativa tecnològic, disciplinar i buidat de qualsevol tipus de compromís social. I les famílies s’han instal·lat en una perspectiva clientelista sobre l’escola, de la qual només demanden resultats amb valor de canvi. D’altra banda, les anomenades forces progressistes amb voluntat política per a la gestió de l’Estat, desunides i sense diàleg vertader sobre el sentit polític de l’educació, gestionen més del mateix, i en el millor dels casos intenten corregir les desigualtats econòmiques que va gestionar la dreta, però sense un sentit transformador del concepte d’educació i d’escola. (No tenen vostés més que mirar què es premia com a innovació o què s’entén com a suport econòmic a la inclusió)
Per aqueix camí no hi ha escola pública, perquè l’escola pública és de tots i totes i per a tots i totes, i això significa gestió directa, parlar cara a cara famílies, professorat i gestors d’allò públic, per a dissenyar una manera de democràcia escolar participativa i recuperar el debat sobre el sentit profund, radicalment emancipatori de l’educació. Per tant, escola pública significa també una revisió en profunditat dels currículums vigents per a fomentar sabers de responsabilitat, harmonia, compromís social i equilibri amb la Naturalesa.
En una recent conferència, Boaventura de Sousa Santos animava als estudiants a formar-se com a rebels competents. Potser també el professorat podríem iniciar aqueix camí de rebel·lia competent, és el camí cap a l’escola pública. Estem en els primers dies, tenim tot el curs per davant. Però cal estar en el camí. En cas contrari, tal com està el cicle reaccionari global en el qual vivim, pot ser que, un dia, ni escola pública ni servei públic d’educació.
