L’ ApS, com hem dit en altres ocasions, obeeix a un model educatiu en el qual s’activen els principis de l’experiència, l’altruisme, la participació i es fomenta l’exercici responsable de la llibertat. L’ApS és una escola de ciutadania, una via inspirada en el “pragmatisme crític” nord-americà (John Dewey) i en la “crítica de la racionalitat instrumental” de tradició europea ( Max Weber). En ells trobem elements de caràcter teòric que fonamenten, des d’una perspectiva sociològica comparada (Jaeger,J. 2010) el nostres projectes.
Una pràctica significativa
La nostra és una acció pensada, dissenyada i avaluada, amb criteris i objectius explícits. Som actius, no activistes. No ens interessa l’acció per l’acció, sinó una pràctica educativa dotada de significació, orientada cap a unes finalitats, al servei d’ interessos col·lectius de la comunitat. Cerquem fer realitat allò que entenem com a raonable en una situació donada, mitjançant el respecte als agents implicats, el diàleg i la cooperació. Treballem, a més a més, amb aquella visió pragmàtica i experimental que sap estar atenta als problemes i a les necessitats socials concretes de l’entorn més proper. Ens agrada que les coses siguin clares i distintes: una cosa són els mitjans (allò que és instrumental) i altra els fins (el que és substantiu) (Weber,M. ,1979).
Més enllà de la crisi econòmica
Analitzem el moment històric en què ens trobem com un temps d’ eclipsi d’allò públic i comú, com una època de crisi del model de civilització occidental, de la mà de la burocratització de la vida pública, de la despersonalització de les relacions socials, de la super-especialització i de la pèrdua de les llibertats. Una autèntica escissió o ruptura amb les tradicions culturals de la comuna civilització europea, que demana atenció a l’emergència d’elements d’una “nova modernitat”(Beck,U.,2007). S’imposa l’acceptació crítica dallò que és real, no des dels discursos i les teories generals, sinó amb aquella visió pragmatista, dotada d’un cert optimisme vital que ens porta a treballar “ junts” i donar prioritat a la construcció o rehabilitació del subjecte social concret, de les persones i els pobles com a subjectes de drets individuals, socials i culturals (Foucault, M., 2001; Touraine, A., 2009). En definitiva, es tracta de revaloritzar aquells elements culturals i els valors de l’humanisme clàssic que segueixen nodrint la convivència civil.
Primacia del món de la vida
Afirmem la primacia del “món de la vida”; la necessitat d’adaptar-se amb normalitat a les noves condicions i exigències de la societat del coneixement en què ens movem. Vivim en una societat del risc globalitzat (Beck,U., 1998 ) en la qual la lluita per la pau, el respecte, la cooperació en la vida comunitària han esdevingut una urgència perentòria. La participació de totes les persones involucrades en l’acció i l’emancipació dels subjectes en l’acció democràtica han d’anar de la mà. Ens toca fer l’elogi de l’artesà, del taller i la feina ben feta entre tots junts; de valorar la importància de la quotidianitat, de la sensibilitat i de les plurals expressions de les cultures. És imprescindible tenir una base social ampla, que ens permeti refer el teixit social i incidir en la construcció dels subjectes, mitjançant l’acció solidaria, a peu de barris, pobles i ciutats. En el món de la vida, com deia Max Weber, hi ha “residus de valors i forces culturals” a les quals estar atents (la “personalitat”, la “cultura”, el “pianíssimo”de les esferes mínimes de la vida…).
Una estratègia del “comú” com a espai públic de relacions interpersonals estructurat democràticament
La nostra visió ens porta a recentrar el treball en les persones i en la comunitat i a posar en valor la mediació cultural i social i la convivència basada en el respecte mutu. No és tan sols una qüestió de resistència / resiliència a partir de valors tradicionals als que aferrar-se, davant la desfeta de la personalització i d’una socialització que fa aigües arreu. És, també i principalment, un problema de formació de persones compromeses amb la comunitat, de reeducació de la societat per ella mateixa (“progressive education”) (Dewey, J. 1975). Es tracta de potenciar la creació espais d’acció comunitària, que incrementin la fluïdesa en la comunicació, el sentit de pertinença, el voluntariat i les xarxes socials. En definitiva, amb l’ApS adoptem una nova perspectiva: la d’una societat civil, que afirma el principi de personalització en un nou marc comunitari, amb noves regles de joc, nous i renovats valors, nous agents i noves institucions.
REFERÈNCIES:
Beck, U. (1998) La sociedad del riesgo.Hacia una nueva modernidad.Paidós, Barcelona.
Dewey, J. (1975) Democracia y educación. Morata, Madrid.
Foucault, M. (2001) La hermenéutica del sujeto. Akal, Madrid.
Jaeger, F. “La comparación de sociedades en la historia de las ideas”.
En J.Scriewer i H. Kaeble. Coords.
(2010) La comparación en las ciencias sociales e históricas .
Barcelona ,Octaedro.
Touraine, A. (2009) La mirada social. Un marco de pensamiento distinto para el siglo
XXI . Paidos, Barcelona.
Weber, M. (1979) Economía y sociedad.Esbozo de sociologia comprensiva.Fondo
de Cultura Económica, Méjico.
