En mi soledad
he visto cosas muy claras
que no son verdad.
Antonio Machado. Proverbios y cantares (XVII).
Un vell proverbi llatí deia que no ens han de preocupar les paraules mentre quedi clar allò que signifiquen. Ens preocupa l’ús i l’abús de determinats termes, per la confusió que s’està creant. Potser utilitzem les mateixes paraules però, sovint, es fa referència a significacions diferents. Amb un mateix lèxic podem arribar a no entendre’ns, perquè no parlem del mateix, o a legitimar situacions inacceptables. És el que ens està passant amb expressions com «excel·lència», «competitivitat», «capital social», «capital humà», «capital educatiu»… per posar només alguns exemples.
El llenguatge canvia amb el pas del temps i expressa les mutacions de la societat en què vivim. En ell es manifesta o s’amaga, també, la lògica del poder que domina en cada època i lloc concret. El llenguatge esdevé, així, un dels mitjans que el poder establert utilitza per crear condicions favorables als seus interessos i necessitats i posar les bases per al seu desplegament sobre la societat. El llenguatge acostuma a emmascarar la realitat, desviant l’atenció o dotant d’una aparent neutralitat els cada dia més subtils mecanismes de control social. Ens cal estar atents a l’ús i al significat que donem a determinades expressions, que han calat a fons en el llenguatge popular i ordinari.
Vivim en una època de canvis profunds en el model de societat. L’economia ho impregna i envaeix tot, «cosificant» les persones, i «mercantilitzant» el llenguatge i tot el que es posi pel davant. El nostre és un temps dotat, alhora, de possibilitats per a la llibertat personal i col·lectiva que hem d’aprofitar. Un temps que ens hem de saber mirar amb una passió lúcida i crítica.
No podem restar importància als aspectes econòmics en la vida social. Però possiblement s’hagi d’estar en un profund desacord amb la reducció economicista del llenguatge que avança sense fre al nostre voltant. Potser és un problema d’accents i prioritats… o, simplement, sigui una dèria personal (que també ho és!). Entenc, però, que la prioritat són les persones, les famílies, els infants i els joves: l’economia ha de ser pensada des de la política i aquesta des del servei al ciutadà. Potser algun lector convindrà amb mi en què aquesta no és la lògica del sistema dominant, ni una concepció hegemònica. La dictadura dels mercats està condicionant el nostre llenguatge tant com la vida social mateixa.
Fa uns dies rellegia el llibre El capital al segle XXI, de Thomas Piketti. Per fi, vaig pensar, un economista que defineix el capital com «el conjunt d’actius no humans que poden ser posseïts i intercanviats en un mercat»! L’autor venia a desqualificar aquell «optimisme ingenu» que pensa que s’ha passat «d’una civilització basada en el capital, l’herència i la família, a una de basada en el capital humà i el talent». I argumentava que no té sentit sumar l’anomenat «capital humà» a la renda perquè «no vivim en models de societats esclavistes». Era, justament, la vella convicció del sociòleg del treball (mantinguda contra modes vingudes d’altres contrades), segons la qual s’ha de considerar la persona humana com un fi, mentre que el capital és un mitjà, un element que cal ubicar en la línia dels instruments.
La pregunta és indefugible: hem de seguir parlant de «capital humà» o seria millor no barrejar dos conceptes que pertanyen a àmbits tan diferents com el de la raó substantiva i el de la instrumental? Podem seguir fent el joc a una confusió, tan barroera i interessada, entre mitjans i fins? Som al davant d’una mostra més de la degradació de les condicions i de la dignitat del treball, com a activitat de la persona humana?
Estan canviant moltes coses i potser ha arribat el moment de dir «prou!»… començant per no acceptar segons quin llenguatge!
