Dues paraules sobre la teoria del do abans de parlar de l’educació com a doble do. L’origen d’aquesta idea es troba en l’obra que Marcel Mauss va publicar l’any 1924 i que avui podem trobar en castellà amb el títol Ensayo sobre el don (Katz, 2009). D’entre els nombrosos autors que han considerat el do com a fet antropològic i social rellevant, destaquen els que l’any 1981 es van agrupar sota el nom de Mouvement anti-utilitariste en sciences sociales (MAUSS) i que, encapçalats per Alain Caillé, han recollit, actualitzat i usat les aportacions de Mauss per entendre millor la societat actual. Un grup que publica la Revue du MAUSS i que ha bastit un paradigma alternatiu al pensament utilitarista i neoliberal dominant.
La teoria del do s’oposa a la comprensió individualista dels éssers humans, una mirada que els veu com a éssers interessats, calculadors i preocupats per maximitzar els guanys. S’oposa també a una societat en què la lògica econòmica ho impregna tot a través de processos de privatització, creació de mercats per a tot, generalització dels comportaments competitius i recerca del màxim guany possible. Finalment, s’oposa a un funcionament social que accepta l’explotació, justifica les desigualtats, multiplica el malestar social, desfà la vida comunitària i, de manera accelerada, posa en perill els equilibris ecològics. La teoria del do entén que els humans no es guien en exclusiva per l’interès, sinó que la seva conducta també està motivada per la voluntat de donar, d’implicar-se en un intercanvi de favors i ajudes que pot contribuir a crear una societat més favorable a la justícia, la convivència i la cooperació.
En què consisteix el do, aquest nucli antropològic oposat a l’interès i la competició? Mauss i els seus seguidors mostren que des de sempre els humans s’han vinculat gràcies a un cicle format per tres, o quatre, moments: (demanar), donar, rebre i tornar. Els mots aclareixen prou bé el significat de cada una de les etapes: es parteix d’una necessitat que es fa explícita amb una sol·licitud o que simplement es detecta; se li dona resposta oferint ajuda de manera lliure i sense esperar res a canvi; el receptor accepta el do sense sentir-se pressionat ni menystingut i, finalment, sent el desig de retornar el regal i porta a terme aquest desig. Aquest cicle i la seva repetició permet establir llaços entre individus, crear comunitats cooperatives i, potser encara més important, formar subjectivitats orientades a l’ajuda mútua més que no pas a la lluita.
I tot això, què té a veure amb l’educació? Per què diem que l’educació és un procés de doble do? Doncs senzillament perquè no hi ha educació sense donació gratuïta de l’educador a l’educand, una idea ben documentada i acceptada. Però l’educació no acaba amb èxit fins que l’educand es converteix en donador, fins que inicia un cicle d’ajuda als altres i a la seva comunitat, un aspecte que sovint ha passat per alt a la reflexió pedagògica i que no sempre es considera una etapa necessària per a una educació completa.
Anem per parts. L’educació suposa un primer cicle que va de l’educador a l’educand. No tenim dificultats per entendre que l’educador s’ha d’implicar personalment en una acció de donació en favor dels joves. Primer, mostrant amb afecte que els estava esperant, que confia en les seves possibilitats i que farà tot el possible per ajudar-los a tirar endavant. Segon, transmetent els coneixements i les habilitats que domina amb passió i amb la voluntat que les facin seves de manera significativa. Tercer, presentant els valors que ajuden a conviure i fer-ho criticant la societat en tot el que mereix, sense, però, privar els joves de l’esperança en el futur. Tot això, però, és tan sols el primer moment d’un cicle del do. El que entrega l’educador ha de poder ser rebut per l’educand. La recepció del do no és immediata o d’un sol cop, sinó que vol temps per conèixer-se i comprovar la sinceritat del formador.
Com saben bé els professionals de l’educació social, les persones que han sigut menystingudes no poden acceptar d’immediat allò que mai abans han rebut, ni poden acceptar el que pensen que prové de persones iguals a les que tantes vegades els han vulnerat. Rebre en aquestes condicions no és fàcil, però de cap manera és impossible. I quan s’ha rebut i acceptat un do, se sent la necessitat de retornar-lo. El retorn educatiu més habitual és el respecte i la consideració per l’educador; és a dir, la disposició a aprendre allò que ensenya. En educació, el millor retorn que reben els educadors és el reconeixement per part dels seus alumnes que han sigut els seus mestres. Aquí acaba el primer do, però no acaba el procés educatiu; som a la meitat.
La segona part del procés educatiu suposa un nou cicle del do que ara ha d’iniciar l’aprenent, i ho ha de fer en favor de la comunitat en la qual està entrant. Si la disposició a donar és un tret antropològic comú a tots els humans, l’educació ha de proporcionar als educands experiències que els permetin convertir-se en donadors. Com hem pogut veure amb freqüència, quan una persona ha donat gratuïtament una ajuda als altres, la seva autoestima, identitat i opcions de futur es modifiquen clarament i de manera positiva. Per una altra banda, per entrar com a membre de ple dret en una col·lectivitat cal haver aportat lliurement i gratuïtament alguna cosa en el seu benefici.
Ens sentim i som reconeguts com a persones i com a ciutadans quan aconseguim fer alguna aportació a la comunitat. Dit encara d’una altra manera: si neguem als joves la possibilitat de servir la comunitat o els seus membres, estem impedint el desenvolupament d’una disposició que els humanitza, facilita la convivència i crea sentit de pertinença. Hem de demanar ajuda als joves perquè la comunitat en sortirà beneficiada i perquè així es fa possible completar la seva formació.
Fins aquí l’educació com a doble do: primer, de l’educador en favor dels joves, i després de les persones en formació en favor de la comunitat. Un tema per a un altre moment serà acostar-se a les metodologies que fan possible el segon cicle de donació. L’aprenentatge servei, l’ajuda entre iguals i els grups d’ajuda mútua són eines útils per assolir amb garanties aquest segon moment del procés formatiu.
