Precisament El mayor regalo relata fets on tot fa pensar que no és possible reconciliar-se. Assassinats, delictes, maltractaments… algun dels testimonis passa de dir que vol matar a qui l’ha ferit a poder dir que l’amor és més fort que l’odi.
Recordo el cas d’en Tim Guénard, abandonat al bosc, lligat en un arbre. Va passar per diferents institucions, maltractaments… el seu afany era sortir d’allí i poder matar el seu pare. Amb els anys va escriure Más fuerte que el odio. Explica que un dels dies que agafava el metro per anar a robar un banc, un fet el va aturar. Al mateix vagó del metro, un pare acaronava el seu fill. En Tim es va commoure. Se li feia inversemblant, ell que havia estat maltractat pel seu pare. Explica que va seguir tot el dia aquell pare i aquell nen. No s’ho creia. Era possible que un pare estimés el seu fill. “Más fuerte que el odio”. En Tim viu a hores d’ara a França, amb voluntat d’oferir “el millor regal”, el perdó.
Un perdó que no treu la necessitat de demanar i fer justícia. Per descomptat. Però en tot cas sabent que el poder judicial pot anar acompanyat del poder pedagògic. Que l’un, el de la justícia, jutja, però no sana. Dictamina, però no restaura. Castiga, però no repara. Institucionalitza, però no autentifica. Delega, però no reconeix. Ja deia el filòsof Derrida que el perdó és injust. I no ho deia en va. Perdonar es desmarca dels paràmetres racionals. És injust en tant que no demana bescanvi, és gratuït, trenca esquemes, va contracorrent.
Avui hem sentit l’expressió: “No hem d’oblidar, però sense perdó és impossible avançar”. I no la diu un ciutadà de carrer, sinó en Joaquim Forn, preservat de la seva llibertat, des de la presó de Lledoners. L’oblit, ja ho sabem, sols pot ser per procés neuronal amnèsic. El perdó és un acte de llibertat per damunt del ressentiment i l’afany de venjança. Desbanca l’adversari i dignifica qui el concedeix i viu. Ben bé, ressuscita de l’estat de víctima.
Podríem dir que es busca qui estigui disposat a perdonar. Qui faci bandera del dret a no tenir enemics i a no viure des de l’enemistat. Potser trobarem més adeptes a aquesta causa entre els qui han patit greus ofenses als seus drets fonamentals que no pas entre els qui vivim emmetzinats per petites estira-i-arronses diàries.
1 comentari
Molt interessant. El perdó és un acte de llibertat, i jo afegeixo de coratge -especialment el perdó cap a un mateix, que és el primer que cal-. Sempre serà mès fàcil justificar els nostres actes a través del ressentiment, però qui perdona ja no té excuses i pot comandar la seva vida!