L’ésser humà del present és fruit del continuum de la història. Algú va dir que anem a espatlles de gegants, referint-se a que els nostres nombrosos avantpassats han forjat el coneixement, la cultura en què vivim, els avenços científics, els llenguatges, els costums, etcètera. La frase “si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants.” s’atribueix al físic, matemàtic i filòsof Sir Isaac Newton (Anglaterra, 1642-1727). Tot i això, ja hi havia qui l’atribuÏa, al segle XI, al filòsof bretó Bernard de Chartres. I segurament es podria mirar més enrere. La frase “a espatlles de gegants” va ser el lema del cercador “Google acadèmic”, dedicat a la cerca de textos indexats en bases de dades de literatura científica. I és que, les publicacions que es fan des de l’acadèmia, van farcides de referències a altres autors -els gegants- que aporten les idees necessàries sobre les quals es construeix nou coneixement. I citant-los, reconeixem el mèrit dels autors, precisament. Hi ha un reconeixement d’autoria que fa que no manllevem idees fent veure que són nostres.
Seguint una idea del filòsof irlandès Richard Kearney[1], el concepte d’autor sorgeix amb la modernitat, un cop va posar-se l’accent en l’home com a centre de tota mesura -l’Humanisme-, quan es va reconèixer com a creador -a banda de Déu- i com a ésser que es forma i es basa en el pensament i en la raó -Il·lustració-. Quan va començar a escriure idees pròpies, no les dels grans llibres de la paraula divina, és quan l’ésser humà va ser autor i, per tant, va tenir la necessitat de reconeixement com a tal. I per això es citen i es referencien les idees i les paraules d’altri: per atribuir les seves idees. I si no es fa, es diu que es fa plagi.
Per tal d’anar a espatlles de gegants i anar fent el reconeixement de les idees i de les paraules que no són nostres, hem de citar i referenciar quan sigui necessari. Recordo que, a principis dels anys 90, una professora de literatura castellana ens recriminava que “fusilábamos” els treballs que li lliuràvem sobre les novel·les que havíem d’estudiar. Aleshores ningú tenia Internet. Com podíem donar resposta a les seves demandes tan complexes sobre el context de l’obra, l’autor, l’estructura del text, als personatges, etc.? Doncs acudíem a l’enciclopèdia (en paper) i fèiem el que podíem. Anar a la biblioteca a buscar algun llibre ja era tota una proesa, perquè n’hi havia pocs i érem molts estudiants. “Esto es una fusilada” es referia a que fèiem plagi. No citàvem correctament o ni tan sols citàvem. Tampoc ens mostraven com fer-ho.
Amb el sorgiment del format digital, aquestes “fusiladas” encara s’han fet més fàcils de fer. Si abans ho havíem de copiar lletra per lletra, actualment es poden copiar fragments (paràgrafs o pàgines), o fins i tot treballs sencers, només amb la combinació de tecles ctrl+c i ctrl+v. Per trobar solucions al fenomen, en els darrers anys han sorgit programes de detecció automàtica de plagi com Turnitin o Urkund, que estan sent integrats per les institucions educatives per tal de facilitar als docents la identificació de plagi. Aquest programes indiquen quins fragments són literals i no han estat referenciats, així com quin percentatge del treball és considerat plagi. Però aquest és un mètode reactiu i, penso fermament que com a educadors, hauríem de poder trobar una solució més formativa.
Una de les possibles causes del plagi és la manca d’alfabetització en escriptura acadèmica i de recerca. Sembla lògic que, per evitar aquestes conductes que atempten contra els drets d’autoria i l’ètica acadèmica, és important ensenyar aquestes competències als estudiants. No és que es faci plagi amb intenció delictiva, si no que sovint és per desconeixement. A més, els programes de detecció automàtica no serveixen per evitar-lo, a no ser que siguin emprats de manera formativa pels propis docents, mostrant exemples de què és plagi i de com evitar-lo mitjançant una referenciació correcta i el parafraseig.
Finalment, hi ha una forma de conducta no ètica, relacionada amb el plagi, que implica pagar a un tercer perquè escrigui per tu. Sovint es vehicula a través de serveis que es publiciten a la xarxa -sense cap vergonya- amb l’argument que així es pot lliurar un treball de fi de grau o màster o tesi sense que hi hagi risc de ser detectat per programes anti-plagi. Encara que no sigui un robatori directe, sí que ho és indirectament. En aquest cas, fa falta una formació sobre l’ètica acadèmica.
Alguns potser recordareu el duo de dance-pop Milli Vanilli a finals dels 80. El 1990 van guanyar el premi Grammy a millor artista revelació després d’un parell d’anys d’èxit de vendes internacionals. Va esclatar l’escàndol quan es va saber que ells no eren els compositors d’aquelles cançons i ni tan sols n’eren els cantants reals. Només eren uns cossos que ballaven fent play-back i s’enduien la fama i uns rèdits milionaris. Davant de l’engany majúscul, aquest fou l’únic cas on es va retirar un premi Grammy a algú. Per fer una analogia, aquests serveis de pagament per l’escriptura de treballs, no deixen de ser creadors de Milli Vanillis anònims.
El plagi és dins i fora el món educatiu. Hi ha casos on sí que ha estat intencional de cara a obtenir qualificacions o títols. Dos ministres del govern alemany (una d’elles la d’Educació) van dimitir per plagi a la seva tesi doctoral. La pròpia primatòloga, etòloga i antropòlogia Jane Goodall va reconèixer haver comès plagi en un dels seus darrers llibres. També hi ha un plagi quotidià en el contingut digital, com el que corre per les xarxes i mitjans socials. En incomptables vegades veiem com es copien idees o contingut de tuits sense atribuir la font original, entrades de blogs plagiades, còpies d’imatges amb drets d’autor, perfils de LinkedIn “afusellats”, entre d’altres. I, sovint, no disposem d’eines que ens protegeixin del plagi que ocorre contra nosaltres directament. No hi ha res a fer per a denunciar-ho, més enllà de fer-ho públic a les xarxes.
L’educació pot tenir molta incidència a l’hora de fomentar les competències informacionals i digitals i l’ètica acadèmica. Com a docents, hem de fomentar el consum, la creació i la socialització critica d’informació. També hem de proporcionar estratègies de cerca d’informació i per a la seva reutilització que atribueixi, quan calgui, l’autoria, reconeixent drets d’autor, promovent l’ús de llicències creative commons i que facilitin un coneixement obert real, accessible a tothom. Des de l’educació formal, tenim el deure de promoure aquestes competències en la societat digital si volem seguir avançant a espatlles de gegants.
—————–
[1] Del seu llibre de 1988 “The wake of imagination”. Kearney, R. (1988). The wake of imagination. Minneapolis: University of Minnesota Press.
